dimecres, 24 de desembre de 2008

23-12 Contes a la presó de Can Brians

Quan nosaltres mateixos ens empresonem 

Ahir vaig tenir molt bona companyia, a Can Brians. Tres narradores que aprecio molt, que es donen a la narració i als narradors. Totes tres diferents, amb el seu tarannà -no podia ser d’una altra manera- em van acompanyar molt i molt bé en la visita als reclusos del DAE.

La sala, gran, gairebé sense mobiliari, hi havia col·locat uns matalassos a mida per un dels racons en forma d’u, amb força coixins, a terra.. Neta, polida i il·luminada. Tot convidava al recolliment, però res era obligat.

I en aquest marc els presos hi van passar una hora llarga, badant amb les històries, algunes més complexes que altres, però totes amb un missatge, explícit a vegades, deduïble en d’altres. En totes van xalar, en les explicades en català, també, tot i que n’hi va haver alguns que captaven més del que semblava, i d’altres captaven menys del que volien.

És una llàstima que no els arribin contes en català, als presos. Negant-los aquest dret, els estigmatitzem, a nosaltres mateixos, narradors, i vés a saber si hi haurà algun pres que pot arribar a pensar que en català no es poden explicar contes.

Negant-nos aquest dret, penso que ens fem molt de mal i no som un bon exemple per a nous narradors. Tenim tanta por, que no cal que ningú ens prohibeixi narrar en català, nosaltres som el nostre millor botxí. I això m'empipa.

 

Jaume

dilluns, 24 de novembre de 2008

15/11 Beneits a Badia


Quan ser dalt l'escenari significa ser en un altre món

Així és com em vaig sentir buscant beneits a la plaça de l'ajuntament de Badia, acompanyat del Ruben, del seu germà i d'una altra nena. Era tanta la integració en el conte d'aquests nens que no em va afectar tot un seguit de petits detalls que no afavorien el desenvolupament òptim del conte. Veia que ells s'ho passaven tan bé, que jo ho vaig fer també tot seguint-los, i sense oblidar els altres nens que ens miraven, ens ho vam passar d'allò més bé.
La llufa no us la vaig poder oferir perquè hi havia poc temps i ho havia de tallar: encabat va tocar la bateria tota una revel·lació de poc menys de 10 anys que va fer les delícies de pares i mares. Però no és gaire problema perquè algunes llufes fan pudor. Així és que millor les deixem estar.
Em va agradar molt ser conscient d'aquest sentiment dalt amb vosaltres. El desenvoluparé.

Una abraçada,

Jaume

diumenge, 9 de novembre de 2008

08-11 "Al meu país la pluja sí sap ploure" a Sant Cugat del Vallès

Per Collserola, obriu bé els ulls en rieres i fonts, potser hi veureu una dona d'aigua

Ahir vaig estrenar els contes de l’aigua. I em va agradar molt fer-ho amb la canalla de l’esplai Sarau del Club Muntanyenc Sant Cugat. Sí, perquè de bon començament vaig poder connectar amb molts de vosaltres, us veia amb uns ulls oberts (que només tancàveu quan us esquitxava) i una cara d’interès que em van relaxar molt i malgrat el terrible mal de coll que duia al damunt, vaig poder gaudir de totes les vostres respostes.

No sé els noms però recordo un nen i una nena grans, rossos que responien força a les preguntes, i també a l’altra banda una nena petita, asseguda a la cadira, que aixecava el dit ben amunt i el mantenia l’estona que calgués fins que responia amb un filet de veu, gairebé inaudible. I els que vau descobrir la dona d’aigua al terra, i ho déieu estranyats, i les vostres cares de tensió en veure el dimoni amb la forca o saber que la Maria tenia por perquè se li enduria l’ànima el diable. Els de terra, gairebé tots molt atents, m’estimulàveu amb la vostra atenció (és veritat que n’hi va haver uns quants que superàveu els límits i vaig haver d’aturar els contes un parell de cops, però reconec que us vau saber posar al vostre lloc) la narració. I, especialment, el nen de la pregunta sobre la dona d'aigua... senzillament genial i molt i molt sentida!

I els monitors, espero que us ho hàgiu passat distret, si més no; no eren narracions per a vosaltres i us va tocar ser allà, però em va semblar que va anar bé... Agraeixo les paraules d’un de vosaltres al final tant de suport com el comentari sobre la canalla més gran. I també us agraeixo que parléssiu amb la mainada abans de fer-los passar perquè fessin silenci. Ho vau fer molt bé, de debò: fer-los passar de l’excitació d’un joc de moviment al relax dels contes en menys de 2 minuts és d’admiració.

I tu, Joan, quina més bona em vas explicar amb l’anima que li vaig enganxar a la teva companya i que se’n va anar i tu ja vas veure que allò no anava bé, que podia acabar malament, que en algun moment del conte necessitaria aquella ànima, i que vas descansar quan va tornar... i li vaig poder prendre. I també gràcies per tot el que t’has mogut, i per totes les atencions que has tingut amb mi. Gràcies per tots els gestos que des del Club hi ha hagut, tot s’ha resolt molt i molt bé, espero que n’estigueu satisfets.

Quan al final un dels nens rossos com la llet em va preguntar que jo havia gastat aigua, li vaig ensenyar que no era ni mig got, i li vaig dir a ell i a tots els que ens envoltaven, que si havíeu après que l’aigua de pluja és gràtis i que es pot recollir per beure, cuinar i regar, i si s’ho havien passat bé, em donava per content. I el mig got el recuperaria a la propera pluja. Heu de saber que jo recullo l’aigua que plou i la poso a la cisterna (bé, s’hi posa ella sola).

I acabo, amb una gran alegria: quan estava recollint em va passar pel costat el Valeri i sense gairebé aturar-se em diu “M’ho he passat molt bé”. Quan va retornar de la sala de gimnàstica li vaig contestar que jo també.

Tinc un molt bon record de la canalla de l’esplai.



Jaume

dimarts, 28 d’octubre de 2008

19/27-10 a Menorca

Jas, has acabat!

Sí, ara navego pel nostre mar, damunt de les onades, bressolat dalt del buc, de tornada a ca meua mentre encara tenc fresques moltes de les cares d’ets al·lots i al·lotes, amb uis esbatanats i boca badada.
Durant aquesta setmana he viscut intensament tots es dies. M’enduc dins meu una pila de vivències molts grates: ses set sessions de rondalles per a sa mainada, s’atenció de totes, totes, (na Gemma, na Cisca, na Ximena, na Fàtima i en Xavier, na Mandi, na Marga, na Montse i na Dita) ses bibliotecàries (amb na Marga i na Mandi hi he pogut contactat més i ha estat un gran plaer), i també haver conegut n’Elisa (ara quan et faci un correu, ja sabré a quina cara li envio) en una molt agradable conversa a la Fira de Ferreries, ets racons que he descobert de s’illa fent es safari fotogràfic per a sa contada de llegendes de Menorca, sa gent amb què hi he pogut parlar as llarg de ses meves corredisses, sobretot es mig matí amb en Joan de Son Fideu. I per descomptat, ses dues sessions de llegendes de Catalunya d’Es Castell i de Migjorn i l’intercanvi de comentaris que vam tenir-hi amb sa gent que hi va assistir, hi vaig aprendre molt.

I m’enduc també a casa, un tresor: unes quantes llegendes i cultura popular (he comprat cinc llibres) que treballaré per acabar de muntar una cordada de contes de llegendes de Menorca, i que exportaré per tot Catalunya.

Crec que m’entorn més ple que quan vaig arribar. Tenc la sensació que he après més jo de vosaltres que a l’inrevés. Tot plegat, idò, esper que els qui m’hau vist fent contes us ho hàgiu passat tant de bé com jo.

Sempre duré un bocinet de Menorca dins meu.

Jaume

25-10 Cordada de contes a Migjorn, Menorca

Es vells són savis, ets al·lots són aprenents, ets atres què som?

Avui a la contada m’he endut una grata sorpresa quan el jove de la meva dreta m’ha comentat que Sa pedra de sa paciència la sentia per segona vegada en un mateix dia. Abans li havia explicat la seva àvia!!!! I jo, al final parlant de cordada generacional per tal d’activar-la i que es tanqui la roda de la comunicació. Penseu que totes aquestes llegendes tenen molts i molts anys i ens han arribat fins avui per via oral (fa molt poc que els folkloristes es van dedicar a recollir i escriure). Ja us podeu anar fent a la idea de com m’ha fet de feliç, aquest comentari.
Saps què? Com que estic segur que li comentaràs això que ha passat, crec que a la teva àvia li farà gràcia, explica-li que un boig de Catalunya s’ha dedicat a recollir llegendes de Menorca però que no les escriu sinó que les explica com vostè, àvia. I ja em diràs què et diu. Digues-li també que hi ha el projecte de fer una sessió només amb llegendes de Menorca, acompanyades de projeccions fotogràfiques dels llocs on passen. I per descomptat, hi estarà convidada en un lloc d’honor.
Suposo que us haurà agradat escoltar històries dels llocs de Catalunya que heu anat: Montserrat, la senyora gran del fons, i els Pirineus (des de Sant Maurici a Cap de Creus!, això no ho he fet jo!!!!), el matrimoni que al final m’ha comentat el seu viatge. Espero que hàgiu passat una bona vetllada i què hàgiu pogut posar imatges del viatge a les llegendes que avui escoltàveu.
També he disfrutat veient les diferents cares que posàveu: quieta però progressivament atenta la noia del davant; comunicadors amb gestos i comentaris el senyor de la camisa de vermell, i les dos senyores del costat. Orelles parades i sense badar, la Marga des del davant i en Ramon des del darrere, que a més feia fotos. I el senyor que ha arribat tard, anava tancant els ulls i tombant el cap segons la trama.
Quan dijous vaig acabar la mateixa contada a Es Castell, vaig tenir la certesa que la cordada no es trencava, érem pocs però molt motivats. Ara a Migjorn també la tinc. Dediqueu-hi cinc, deu minuts, (i si us engresqueu més i tot) a explicar-osi les llegendes als vostres fiis o al·lots, i com l’avi de Sa pedra de sa paciència, ell també ho farà amb els seus, quan li toqui.

Des d’aquí vull agrair públicament l’esforç que representa per la Marga que jo hagi pogut venir a Migjorn a portar-vos aquestes llegendes. Tinc clar que sense la seva empenta i implicació no hauria estat possible. Marga, gràcies, i a tu també, Ramon.

Gràcies a tothom,

Jaume

25-10 Beneits a Ferreries, Menorca

Ets al·lots sempre sereu un pou de sorpreses

Fa temps que vaig venir a Ferreries i vam coincidir amb les festes majors. No ens vam perdre el jaleo i el vam disfrutar molt: vam poder seguir-lo en la seva totalitat sempre des de la primera fila sense haver de barallar-se ni córrer per veure-ho. Ens va quedar molt bon record del poble. Ara, després de més d’un any, torno a ser aquí per un motiu que encara m’agrada més que els cavalls: els contes.
Feia fred i vent, el temps havia canviat però m’ho he passat pipa amb vosaltres. A més, les sorpreses han estat curioses i m’he divertit molt: les dues mutacions la de la guineu i la del rei, el noi que ha endevinat l’animal sense que donés cap pista (tinc paraula, i us ensenyaré el barret que he dit que em trauria), els patins del rei, la cursa que han fet en Gra de Mill contra la guineu (Déu meu, si no l’arribo a caçar!) i un munt de detallets que han fet la contada diferent a altres ocasions.
Vull dir al rei que ho has fet molt bé, al·lot, jo de tu, estudiaria per teatre perquè no t’ha costat gens fer el personatge i ho feies molt bé. Pares, atenció que potser teniu un Flotats a casa i no ho sabeu!
Em toca dir que en Pau i companyia anaven una mica per lliure. Suposo que us ho deveu haver passat molt bé fent curses i fent el que fa cada personatge, ja està bé, idó.
Però l’enigma no l’heu resolt vosaltres, eh. Ho ha fet aquella al·lota, que li hauríeu d’haver vist la cara de satisfacció quan ha respost correctament.

Quan tot ha acabat, l’àvia de la primera guineu m’ha dit que ha estat durant tota la rondalla dient-li què passaria. I és que heu de saber que dijous vaig ser a Migjorn explicant rondalles i ell, és clar, hi era. Ha xalat molt avançant la història a l’àvia. Me n’alegro, tot i que ara, per tu, em tocarà treure’m el barret.

Un petó ben fort,

Jaume

25-10 Beneits a Ciutadella, Menorca

En Gra de Mill ha crescut més que en Ciuronet

Mirau al·lots, els primers dies de ser a Menorca, ara en fa 5, vaig descobrir a Alaior que us agradava molt que us expliquin contes. Em meravellava de la bona acollida que he tingut a totes les poblacions i desitjava que totes anessin com la primera.
Idó, això ha passat, i a Ciutadella també. Tenir-vos atents tots 40 i molt pares i mares també mentre us explicava la rondalla d’en Gra de Mill ha estat esgotador però molt gratificant.
L’Albert ho ha fet molt bé, sobretot aquella insistència amb les curses (sembla que li hagis agafat el gustet), com la noia del costat del pare amb cara d’assassí (ho sento pare, m’ha sortit així, pensa que estava explicant un conte innocent per a al·letets i t’he vist a tu, que també participaves i m’hi he fixat i he agafat por i... ho sento), que volia que hi aparegués una bruixa. Realment, teniu moltes coses a dir, la canalla, eh! Com la guineu, la rata i el rei, que les pescàveu totes i que tot s’ha de dir, heu fet molt i molt bé el vostre paper: heu estat una molt bona guineu, molt bona rata, i molt bon rei.
I finalment la guineu, que ja havia decidit allò de beneita, i que ha encertat l’enigma des guàrdia (és realment difícil) et felicito per haver-lo resolt.
He disfrutat molt, heu participat molt sense que jo hagués d’insistir-hi gaire i això ha fet rutllar bé la sessió. Martí, encabat del vermut de la plaça amb els pares, pinta la llufa ben divertida i pensa algú a qui li pugui fer gràcia i penja-li. Per cert, m’agradaria que algú em pogués dir perquè celebreu això de penjar llufes l’1 d’abril. Curiositat que tenc.

Una besada, i quan vagi a Manresa, diré que per aquí hi ha un bocinet de la ciutat.

Jaume

divendres, 24 d’octubre de 2008

23-10 Cordada de llegendes a Es Castell, Menorca

Aquí segur que hi haurà cordada generacional

Tot i que no se sap mai com reaccionarà la gent, ahir es van fer llegendes per a adults a la biblioteca d’Es Castell. Es podia haver omplert o no. Ahir érem un grup molt petit (voleu saber quanta de gent va venir?) però això no va ser motiu per deixar-ho estar. El viatge va ser magnífic, i parlo de mi. M’ho vaig passar d’allò més bé perquè sempre dic que m’estimo més 3 que escoltin que 33 que vagin a la seva.
Vam anar “caminant” per diferents muntanyes de Catalunya alternades amb llegendes de Menorca, ara Es pou d’es catiu, ara en Xoroi, ara Sa pedre de sa paciència... Però el millor va ser tot el munt de comentaris que van poder fer l’Antònia, en Paco (que parlava menys però escoltava amb uns ulls i un posat de mostela, quan alguna cosa li interessava especialment, tancava les celles, aguditzava la vista i s’inclinava endavant) i la Cisca, la bibliotecària. Tots comentaven el missatge de les llegendes, o si els havia agradat, o si recordaven la llegenda tal de Menorca.
I m’explicaven (hi havia moments que semblava que eren elles les que contaven llegendes) que la seva àvia, o que els seus nets... Una hora i un poc més vam estar així, com en cercle, com es feia abans (llàstima que no fos improvitzat) quan no hi havia televisor, al voltant de la llar de foc, o de la taula o en un racó, o asseguts al banc de l’eixida, o al llit... hi ha tants llocs i moments per explicar les nostres llegendes a la canalla!
Ahir, quan vam acabar amb Sa núvia d'Algendar, vaig tenir la certesa que la gran roda del boca-orella de les llegendes, en tres persones no s’havia trencat. Com us vaig dir ahir, Cisca, Antònia i Paco, m’enduré un record molt agradable de Menorca, i vosaltres en formareu part.

Gràciis

Jaume

23-10 Beneits a Es Mercadal, Menorca

Pocs, però molt ben avinguts

Les paraules de na Mandi sonaven a premonició. De fet, ella ja havia preparat la sala amb més cadires grans que petites. I efectivament, a la sala hi van venir una desena de fiis. Amb tants pocs, és difícil fer participar la canalla com he estat fent a Alaior, a Es Castell...i fetes les primeres indagacions de seguida vaig veure l’impediment. Però això no vol dir que tot anés malament, al contrari.
Per allà la sala hi havia un al·lot, molt murri i tot ell fresc, que es va permetre el luxe de llegir contes mentre escoltava (tot i que li va costar, va acabar tancant-lo) i a sobre va participar des de la cadira responent a totes les preguntes i fent intervencions. Em va deixar sorprès i admirat. I al darrera seu hi havia un rei. Sí, heu llegit bé. Un rei amb corona, assegut al tro i amb els peus per davant, però tan llest que gairebé les encertava totes, les preguntes. I expressava amb la cara i el posat la seva atenció i diversió. A l’altra banda, hi havia una colleta d’al·lots i al·lotes que gairebé no van dir res, però reaccionaven i reien dels comentaris. Se’ls veia que s’ho passaven bé.

Al darrere hi havia els pares i mares i unes professores que estaven fent un curs, que incloïa la sessió. Em va semblar que al principi costava de connectar, però a mida que avançava la narració anava veient ulls d’atenció i posats atents. Per no dir que n’hi havia que apuntaven anotacions. Malgrat que us vaig explicar rondalles per als més menuts, i que no us les vaig poder presentar amb la participació amb què estan pensades, em va quedar una bona impressió de com us ho havíeu passat. Espero que us hagi aprofitat la contada i vull que sapigueu, mestres, que si creieu que us puc ajudar un pic més, ho faré encantat.

Quan ara a baix, al rebedor i enfilava el carrer, hi havia al silló dos al·lots dels que no van dir gaire cosa durant la contada, que ens vam acomiadar i em van agrair que hagués vingut a explicar-los els contes. Jo també els vull agrair des d’aquí, que hagin vingut.

Una besada,

Jaume

23-10 Beneits a Migjorn, Menorca

En el cor d'Albranca, rondalles d'aquell temps

Fiets i fietes de Migjorn, us he de dir que en vaig quedar més que satisfet amb la vostra actitud. Sempre he explicat contes per a mainada en grups petits de fins a 40 al·lots. Però aquest cop éreu gairebé 80 (sort, idó, que no havien vingut els de P-3) i la dinàmica, ben cert, és diferent. Per a mi era tot un repte, volia fer-vos participar sense que la narració es trenqués. Per ser la primera vegada, n’estic molt content de la sessió.

Si penso en alguns moments, us veig amb uns uis oberts com a taronges, alguns intervenint sense torn (pocs, va bé) altres callats no perdent detall, fins i tot alguns amb sa boca oberta. És un privilegi haver-vos vist mimant allò de “quan el rei morirà”, o manant al gegant que faci una caca gran, o fent-la en posició ajupida. O sentir com rèieu o cridàveu a cada rodolí o quan hi introduïa un gag a la rondalla.

M’ha agradat molt compartir aquesta experiència amb la fieta que va fer de rei i es va posar a plorar, pobreta, és veritat, té tota sa raó, és impactant ser per un moment el protagonista i que t’estiguin mirant 150 uis. Encabat em va tranquil·litzar veure que reis a la falda de la professora.

Quan vam acabar, l’Àlvaro (i un amic seu) em van fer un regal molt bonic: mentre tothom sortia de la biblioteca, se’m va apropar i em va dir molt dolçament que li havia agradat molt. “i a mi també” hi va afegir l’altre. Era clar que us havia agradat, es nota perquè la canalla sou molt clars i no amagueu si us agrada o no una cosa; el que valoro és que l’Àlvaro ha vingut tot sol a dir-m’ho, sense la companyia de cap gran.

El seu gest el prenc com a mostra de com us ho vau passar. I recordeu, les bromes són per riure qui les fa i qui les rep.

Una besada,

Jaume

dimecres, 22 d’octubre de 2008

22-10 Beneits a Sant Lluís, Menorca

Quan vosaltres també sou els qui narreu

Les rondalles dels beneits comencen a funcionar soles. Sí, sí ja heu llegit bé. A Sant Lluís, amb tots ets al·lots i al·lotes i ses mares he vist clar que cada cop hi participeu més, aquí a Menorca, que hi col·laboreu en la narració i que jo us deixo fer. No sé on acabarà tot això però m'agrada com surt perquè veig que us ho passeu bé, i les mares ho corroboren. Beneits de Sant Lluís, estic sorprès del que heu arribat a fer, algunes de vosaltres us hi heu lluït molt i força pics.

M'ha encantat veure com el pare Tantarantan (a veure qui ho pot repetir!) xerrava amb en Cigronet, que li prohibia prendre cireres. Clàudia t'has lluït molts cops, supòs que ta mare deu estar molt orgullosa d'una nina tan polida com tu. I quan tu i la Gisela (crec) heu sentenciat sense cap dubte que el vostre personatge era un beneit i un murri. He vist que has gaudit molt i tinc la impressió que tu ho saps, que n'ets conscient, oi? Ja has pintat els ulls a en Cigronet? Recorda que pot tenir por i que l'has de tenir en una capseta.

Ha estat molt gratificant per a mi, veure com més de la meitat de vosaltres us preparàveu mig drets per ajudar a fer caca al gegant. I com rèieu!! I també com mimàveu la cantarella d'En Gra de Mill que deia allò del rei i la reina que es casaran. I tantes coses... que les vull resumir en una, que algunes mares no ho podíeu veure perquè teníeu la mainada d'esquena. Quan veig les cares -amb aquells ulls que ho estan absorvint tot- dels vostres fiis, em sento molt afortunat de veure-ho.

Sabeu, avui he après algunes paraules menorquines: rompre enlloc de trencar; cercar enlloc de buscar, que les afegiré a les que ja tinc: pic, al·lot i al·lota, nin i nina i una que m'acabo d'adonar que no la dic i ho faré a la propera ocasió a Migjorn i Es Mercadal, dir "jo m'adon" enlloc de "jo m'adono".

Beneits de Sant Lluís, pintau bé la llufa, ben divertida, i a fer bromes de per riure. No per enfadar-se.

Una besada molt múrria des de Valldoreix (he, he, he, mare),

Jaume

21-10 Beneits a Es Castell, Menorca

Tenia moltes ganes de fer-vos-ho passar divertit


Això comença a anar molt bé. S’ha repetit a Es Castell el que va passar ahir a Alaior. La sala, plena d’al·lots i al·lotes, preparats per participar... Ha estat un gran goig poder compartir la rondalla d’en Gra de Mill amb vosaltres, perquè heu de saber que participeu tant que mig mig la feu vosaltres amb les vostres gestos, les respostes, i les interpretacions, i que ja veig que no l’explico jo sol (dos o tres cops, unes al·lotes molt múrries s’han avançat a l’argument). El temps anava passant i és per això que no he pogut explicar-vos la rondalla d’en Ciuronet. Però no passau ànsia, és millor això que no que ho haguéssim allargat i marxéssiu cansats de tanta estona de contes. Me n’he anat molt content d’Es Castell, com ahir ho vaig fer d’Alaior, perquè he vist que us ho passàveu molt bé. Si em tornen a avisar perquè vingui un altre pic, us podré explicar la rondalla que falta i unes quantes més d’animals. Apa.

Si no canvia la dinàmica, veig a venir que m’espera una setmana de por!!!!! Ja tinc ganes de veure més beneits (bàmbols, en dieu aquí?) per Sant Lluís, per Ferreries, per Es Mercadal i Ciutadella i Migjorn. Veig que us agraden els contes i que no desaprofiteu l’ocasió. I tu, Gra de Mill ho has fet molt bé, podries dedicart’hi.. I tu, rei, al final has pogut sortir a fer un personatge, eh!!! I l’has interpretat molt bé, llàstima que hagis marxat abans d’hora, que t’has quedat sense llufa.
Per cert, pinteu-la bé, la llufa, que quedi ben polida.

Cisca, gràcies per haver-me ajudat en tot el que la feina t’ha permès. Sola i encarregar-te de tantes coses i no deixar res a fer és una bona feinada. Ens veurem dijous amb les llegendes de Catalunya i Menorca.

Una gran besada des de Ciutadella,

Jaume

20-10 Beneits a Alaior, Menorca

Sempre duré un bocí d'Alaior al meu cor

La veritat és que no sé ben bé per on començar. Al·lots i al·lotes d’Alaior heu posat el llistó molt alt. He acabat la contada més que satisfet. No m’esperava una participació tan gran. Tots, la majoria absoluta, i les mares des del fons, gesticulant, amb uns somriures d’orella a orella i reaccionant als comentaris, m’heu deixat més que sorprès amb la gran capacitat que teníeu per aprendre ràpidament les tornades que cantava en Gra de mill i en Cigronet. Ha estat un plaer molt gran veure com reaccionàveu a la primera que us deia que s’havia de fer o dir alguna cosa, per no dir tots aquells que mimàveu els gestos, abans i tot que jo us ho digués.

Sabeu? A més a més de tot això, heu estat capaços de resoldre els mil i un enigmes que us anava demanant, i això (com l’al·lota que tocava la coa de la rata) no ho havia fet tant en una contada. Ara que no heu pogut amb l’últim enigma, he, he, he, que deia qui m’havia enganxat la llufa a l’esquena! Però això no és res. Segur que, espavilats com sou un altre pic no se us escaparà res.
He disfutat molt amb l’Alba, el Gra de mill; la riera, la guineu i la rata. Tots molt espavilats; i el rei, noi... quines ganes de participar que tenies!

Podeu estar segurs que aquesta contada no l’oblidaré mai, perquè m’ho he passat tan bé, que no em faria res repetir. I quan la Nawual m’ha preguntat si tornaria i li he dit que no depèn de mi m’he posat molt trist, li he explicat que he d’anar a d’altres pobles de Menorca i li he fet un petó. Nawual, m’ha agradat molt com parles de bé el català i també dues coses més: com t’has divertit escoltant les rondalles i pintant la llufa, i la il·lusió que t’ha fet el cigronet amic.

Vull agrair també l’atenció de la Gemma, la bibliotecària, que amb el seu quefer m’ha fet sentir com a casa, he gaudit molt explicant-te tot el que t’he dit i t’agraeixo molt totes les teves atencions. I per últim un toc de sort: aquest matí buscant sa pedra de sa paciència pel camí d’en Kane, he preguntat a la Cèlia i a la Magdalena de ca l’Antonio de l’alzina, que passaven per allà, i m’han adreçat a n’Arcadi Gomila però no he entès el número del carrer. I la sort ha volgut que el trobés a la tarda al primer portal que hi he picat. Quina sorpresa, saber tot el que fa vostè en l’òrbita cultural. És admirable. Estic molt content d’haver-lo conegut.

Sabeu què, beneits d’Alaior? Aquesta contada dura 45-50 minuts, a vegades s’ha allargat fins a una hora perquè la canalla s’ho estava passant bé. Però aquest cop hem superat qualsevol rècord: una hora i un quart, és a dir: mitja hora més. Ja estic veient que a Alaior l’únic beneit que hi ha sóc jo. I me n’he entornat, molt feliç.

Una besada ben múrria,

Jaume

dilluns, 13 d’octubre de 2008

10/11/12-10 Animaladda a Barcelona

Un gran èxit per als millors amics de l'home: els gossos i els gats!

Al llarg de tres dies sencers l'annex del Palau Sant Jordi -on es va celebrar la IV Fira de l'animal abandonat, l'Animaladda- es va omplir de gossos i gats, i de famílies. Durant molts moments vaig tenir la sensació que l'home havia aconseguit civilitzar i millorar la relació amb els animals. Veure durant tot el dissabte i tot el diumenge rius de gent omplint els passadissos, els estands, tocant tots els gossos i gats que hi havia per tocar, agafant-los... en definitiva estimant-se'ls em va tranquil·litzar amb mi mateix.
La millor notícia per a mi no seria els milers de persones que van visitar el saló sinó les prop de 200 adopcions que es van registrar. Crec que n'hi hauria per estar molt satisfet si no fos pels amics que no van tenir la sort de ser a la fira i que encara esperen una família en els refugis i protectores. Amb tot, aplaudeixo tots els qui han fet possible (des de l'organització, ADDA, fins als voluntaris i els treballadors) oferir-los una altra oportunitat . Hi ha, però, una notícia més bona que la de les adopcions fetes a la fira: m'agradaria que un dia, un diari publiqués la notícia que de totes les adopcions que s'hi han fet, cap d'elles hagués fallat, que cap d'elles era una adopció impulsiva, fruit d'aquell caliu que desprenen els ulls dels gossos i gats i que toca la fibra humana, i que s'hi accedeix perquè el nostre fill ens demana repetidament i com embruixat un animal.
L'Ester i jo, des del taller educatiu infantil i a través de diverses activitats (fer-se una xapa, una careta, un puzzle gegant, escoltar faules d'animals o contes de gossos i de gats, maquillar-se i pintar, i escriure un missatge d'esperança) plantàvem amb tota la nostra ànima una llavoreta que posàvem amb la major delicadesa possible en el cor dels més de 200 nens que hi van passar, amb el desig que algun dia, la llavoreta germini i es tradueixi en bons hàbits, en un respecte i una gran estima pels nostres millors amics. En molts d'ells, la llavoreta va començar a arrelar, i si no, llegiu:
Jaume

dilluns, 29 de setembre de 2008

27-09 Beneits a Sant Andreu de Llavaneres

Abans d'ahir ja hi tornava a ser...

Buscava beneits per Sant Andreu, i no en vaig trobar ni un. Això sí, em van tornar a enganxar la llufa a l'esquena. I sort en vaig tenir de la nena que va fer de pare Tantarantan, que va endevinar qui me l'havia enganxada.

Em va fer molta gràcia que el nen que va fer de riera fes també de gra de mill, de guineu, de rata i gairebé de rei (veus allò de fer de rei amb la mà, trobo que va quedar divertit, oi?). Ja veuràs que si segueixes així, en quatre dies seràs un actoràs de primera. El Pablo també va participar-hi i em va agradar molt que ho fessis des del teu lloc, però també has d'escoltar en silenci perquè els altres nens puguin sentir bé el conte. Gràcies mama del Pablo, per venir al seu costat, t'ho agraeixo molt.

Em va agradar moltíssim, veure com rèieu amb les caminadetes que feia en Cigronet o en Gra de Mill pel terra, i també com imitàveu els moviments de la cançoneta del rei: "...amb mi la reina es casarà". Són moments molt bonics, veure com teniu la rialla a la cara i uns ulls atents a tots els moviments. Fins i tot, els més petits, com la Joana, que es va estirar una estona per descansar (foto) no va perdre detall.

Espero que hàgiu pintat ben bonica la llufa i tots aquells que us vau endur un cigronet i que li hàgiu pintat un ulls, un nas i una boca, espero també que l'hàgiu posat en una capsa, és tan petit que de seguida agafa fred. Això sí, no té por de res i li encanta passejar i veure món.

Ah! se m'oblidava, quan enganxeu la llufa a l'esquena d'algú ho heu de fer de manera que ell també s'ho passi bé, que les bromes són per riure (qui les fa, qui les mira, i també qui les rep) que si no ja no són bromes. I els qui no ho hàgiu provat, digueu-los als pares que us facin una bona llesca de pa amb oli i sucre, n'hi ha per llepar-se els dits!!! I us la mengeu al costat d'en Cigronet, que segur que us en demanarà.

Un petó, beneits de Llavaneres, un petó ben gran.

Met

dijous, 7 d’agost de 2008

06-08 Veterinaris a El Vendrell


Descobrir a poc a poc permet estimar ràpidament

La biblioteca Terra Baixa és màgica: ja és la segona vegada que hi vaig i me la trobo plena d’animals. Aquest cop no eren gats i gossos, sinó molts altres animals del bosc: escorpins, flamencs, guineus, porcs, dracs... I fins i tot un lloro. Sí, un lloro ben real. Petit, cabell curt i focs que al final de la contada ens va sorprendre amb una actuació magistral fent de cargol. Quina delícia, mare! I no va parar de xarrar i contestar, i tot ho sabia, i tot tenia un comentari, i... i... i... i mare, en deus estar molt orgullosa, de debò. I potser també molt cansada...
Així vaig acabar jo, cansat però molt content de veure-us a tots vosaltres escoltant i participant en el conte, tan diferents i variats, com són els animals i com ho és la pell del camaleó, que espero que cuideu un cop l’hàgiu pintat. Heu de pensar que menja mosques i li heu de dibuixar ben a prop perquè la seva llengua hi pugui arribar.
Cansat, content i còmode. Perquè no sabria dir el motiu (suposo que hi té a veure amb la canalla i amb el personal de la biblioteca) però sí sé que m’hi trobo molt a gust. Cada cop que marxo d’El Vendrell me’n duc un molt bon record. Gràcies per tot.
Jaume

dissabte, 19 de juliol de 2008

18-07 Castells a Sant Cugat del Vallès

...
Per un moment vaig veure el comte passejant entre nosaltres
...
És el segon cop que viatjo al passat a través de les parets dels nostres castells. I quan el viatge es fa amb bona companyia es gaudeix doblement. Ahir va ser així. Em va semblar que vivíeu (alguns intensament) la narració, que ens havíem traslladat més de 1000 anys enrere no només amb les llegendes sinó amb les explicacions prèvies, en la història. Jo també ho vaig viure així. Estic content d’haver acceptat l’oferiment que em va fer la Roser d’actuar a les Nits a la fresca, que en principi havia desviat a companys narradors. Per a mi ha estat la prova que m’ha demostrat que les llegendes catalanes tenen prou elements i contundència i que no cal anar-ne a buscar gaire lluny per xalar-ne. I n’hi ha tantes encara per divulgar! I totes parlen del nostre passat.Sí, hi tornaré amb la segona part parlant
d’una època millor encara: l’esplendor de la corona catalano-aragonesa, de Jaume I, de Llull, dels almogàvers, de Tirant lo Blanc, de Ramon Muntaner, de quan els peixos del mar mediterrani hi duien pintat al llom les quatre barres... i dels segadors i dels remences fins al 1714. 
Hi tornaré perquè la vostra atenció m’ha animat a tirar endavant aquesta idea, perquè hi he vist interès en els passatges històrics.
Aconseguir tot això i apropar a la gent una part de la nostra història i mirar de difondre-la de manera amena era un dels meus reptes en l’espectacle. Haver-ho aconseguit sense avorrir-vos (excessivament) és un gran plaer.
Jo també vaig viure la nostra història intensament, a voltes i tot emotivament. Ara només ens cal fer dues feines: jo introduiré retocs per millorar-ne la presentació; vosaltres així que pugueu i visiteu alguns dels indrets llegendaris de la contada, no desaprofiteu l’ocasió per explicar-ne la llegenda a la vostra canalla, amb les vostres paraules, i no us preocupeu que ells ja hi posaran la imaginació.
Per cert, felicito al senyor que va descobrir l'enigma.
Gràcies,

Jaume

dijous, 17 de juliol de 2008

09-07 Presó de Can Brians

Les aparences enganyen

Si em preguntessin quan ha estat el moment en què m’ho he passat més bé explicant contes per a adults, segurament que respondria amb les preses de Can Brians. A voltes un explica per a un públic més o menys receptiu, d’altres per a predisposats però el lloc és un infern o d’altres un es troba amb gent molt distant.
Però poques vegades un es troba amb persones tant entregades, tan sensibles als estímuls. L’espai ajudava: dins de la presó hi havia un petit oasi, còmode, càlid, sense luxe però pràctic. Amb tot el mèrit va ser de les vint recluses, que són les que hi van posar les ganes d’escoltar i d’intervenir-hi. I la rondalla popular era ben simple, únicament explicava una trama molt senzilla a través d'un joc de cartes, però va ser fabulós viure tots els comentaris que la van acompanyar.
Jo, no puc fer res més que tornar-hi així que pugui. Em va saber a poc.

17-07 Beneits a Horta (Barcelona)

Els contes no només són per a la canalla

Realment, no hi ha dues contades iguals. La d'avui ha estat engrescadora pel repte que significava: hi havia canalla molt petita i que asseguda al costat o a la falda de la mare la feina hauria estat meva de fer-vos participar al meu costat en el conte. Així és que us he fet participar asseguts.
I ho heu fet molt bé. I les mares heu estat una delícia. He disfrutat molt veient les vostres cara (com m'ha dit la Rosa de la biblioteca havent acabat, "és que n'hi havien que ni tancaven els ulls") i sobretot la vostra participació. Recordo un pare (quina sort tenir-te, només n'hi havia dos), que m'ha ofert les seves ulleres (gràcies però no les he agafades, que si te les trenco...) que feia goig de veure les cares d'atenció que hi posava.
I per acabar us he de dir que a Horta hi ha un gran cigronet, el Víctor, que ha fet una cosa molt difícil: aprendre's ràpidament la cantarella del cigronet que explica com puja a la teulada.
Una abraçada petita petita com un gra de mill,
Jaume

dijous, 3 de juliol de 2008

02-07 Gat i gos al Vendrell


Us imagineu un castell fet de persones i mascotes?

Quan ahir vaig anar a la biblioteca Terra Baixa me'n va passar una de ben extranya: enlloc de llibres hi havia animals. Molts animals, sobretot gossos i gats. S'havien colat per tot arreu: pels llibres, revistes, cd's, fotos als murals, i pels passadissos i també -que és on en vaig veure molts- al pati interior del centre.
Ben bé hi havia entre gossos i gats, 25 ben bons. En Foc, la Mixa, el Mixu, l'Anna, la Lluna, l'Yna, el Roky, la Linda, són alguns dels que m'enrecordo. Ei, però no hi va haver ni una baralla, ni una esgarrapada ni mossegada. No us ho penseu! Si no que s'ho estaven passant d'allò més bé: va completar 4 trencaclosques (alguns ben difícils), van fer-se una careta, van escoltar una rondalla catalana d'en Joan Amades que explica perquè els gats es mengen els ratolins i al final es van endur unes enganxines i uns papers (alguns un póster) que parlen de no abandonar els gossos ni els gats.
Pares i mares, m'ho vaig passar molt i molt bé amb els vostres fills. Espero que si mai tenen una mascota se l'estimin molt i molt sempre, fins al final.
Per cert, durant el 10, 11 i 12 d'octubre hi ha el IV saló d'AnimalADDA a Barcelona, una fira dedicada als animals abandonats. Hi haurà moltes paradetes i activitats per fer, que segur que us agradaran. El millor, la passarel·la i les demostracions.

Un petó llepat de gos,
Jaume

dissabte, 26 d’abril de 2008

25-04 Presó 4 camins. Tarda

Quan deixes de buscar, ho trobes

Per fi va arribar la recta final. Érem un grup de 5 contaires amb ganes de mostrar altres móns fora dels barrots. Les companyes tenien ganes d'explicar i s'hi van esplaiar tot el temps que van poder. Tot té un límit. I hi vaig gaudir molt de les seves històries i de la pinya que es va fer. Hi va haver moments que vaig tenir la sensació de coneixèr-les de tota la vida, i en canvi, només era un principi. Tothom va gaudir de les històries, uns sentint-les i les altres narrant-les.

I al final, vaig tenir una sorpresa provinent del Marroc, via Vic. L'Abdalah em va ensenyar una variant de la història de L'hostaldel llamp i un truc de cartes, que ja li vaig dir que el difondria a nom seu. Parlava un català perfecte, amb un accent de la terra que faria l'enveja de molts de soca rel. Abdalah, quan surtis perquè no fas idiomes?, que li pregunto(en sap cinc, i salta a la vista que té facilitat). Em va mirar, va somriure amb cara de trapella i m'esbolla sense pensar-s'ho (segurament pensant que jo era boig) que ell s'estima més fer de paleta: Jaume, amb aquesta feina sempre es va variant, i construeixes coses noves i treballaré a l'aire lliure...

Abdalah, desitjo de tot cor que sigui aviat que construeixis un món nou que sempre tingui aire lliure. Una abraçada,



Jaume

25-04 Presó 4 camins. Matí

El jardí de 4 camins
Poder gaudir d’una bona pinya de contaires és gratificant, però ho és més si el públic que escolta s’involucra tant. El matí de primavera era preciós, el marc dels contes, gairebé idíl·lic: una fonteta, solet agradable a la cara, gespeta als peus, petits arbres amb pardals fent música de fons. Fins i tot les cadires eren còmodes!
En començar vaig notar que una part del grup estava tensa, distant, tancada i a l’espera de veure què passaria davant seu. L’altra estava en graus diferents oberta i receptiva. El primer que va fer un dels presos amb la seva franca espontaneïtat era exigir-nos que comencéssim, i va seure a dos metres nostres a la cadira que ja duia enganxada al darrere. Un moment sisplau, que no trigarem. Ell premonitzava com acabaríem.
De mica en mica tots es van anar donant a les històries, el grau d’atenció, participació i interacció era elevat. La satisfacció deixava marques a les seves cares. I a mi, també. El de la cadira i les presses em va ajudar a trobar les paraules adequades en castellà que no m’acababen de sortir... i entre ells feien comentaris. Gràcies. De cop, les cartes que duia a la mà –com per art de màgia- cauen a terra. No passa res diu el de la cadira per tranquil·litzar-me. I ho va aconseguir, l’adrenalina m’havia sacsejat en veure les cartes escampadetes i desordenadetes. Gràcies, també.
Contar el segon conte amb el Sergio, “la dama del retrat de qui em vaig enamorar” va ser un goig. M’agrada tenir aquell punt de sorpresa i que la persona que m’acompanya tingui iniciatives. Enriqueixen la narració. I els seus companys hi van connectar i riure (que d’això també es tractava) de seguida. Gràcies per fer un duet amb mi, Sergio.
Recordo moltes cares rient i molts posats demostrant amb major o menor expressivitat com de bé ho estaven passant. I això es capta i es tradueix en alguna cosa especial que s’impregna a tot arreu. L’Èlite, un noi gairebé de dos metres, amb unes espatlles de nedador i uns braços de ferro, tot ell polit i ben arreglat, com si anés de festa, (què guapo tenir aquesta premissa sent allà dins) es contraposava a les grans convulsions que feia en riure, a les poses que feia amb el seu cos, que desbordava alegria. Espero que aviat ens trobem per Horta, o per Barcelona, “tocaio”.
I la cirereta del pastís la va posar, privilegi per als qui érem allí, el Luís, un dels presos, que va recitar de memòria, poemes (força complexos) fets per ell. Primer amb molt nervis, després no tants, però amb una força, que explicava les grans idees clares que té el Luís, la seguretat en ell mateix i en el que escriu. Tot un referent entre els seus companys. Luís, gràcies per haver vingut a veure’ns (sé que primer no ho volies), per haver-te quedat i per haver-me fet arribar el teu robust i bonic missatge, amb els teus poemes i, sobretot, la teva presència.
Vaig sortir d’allí, pensant que m’agradaria repetir un altre matí com aquell.
Jaume

dimecres, 23 d’abril de 2008

23-04 CNL Cerdanyola del Vallès


No havia explicat mai contes sota la pluja!

I gràcies a vosaltres ho he viscut: xocant. Un munt de sensacions contradictòries em passaven pel cor mentre la meva boca us omplia de llegendes: Però què fan que no marxem! Que guai, i què divertit! Ai, ai, ai que els llamps són cada vegada més a prop! Caram, i no marxem, tu: estan aguantant sota la pluja! [per cert, gràcies per tancar-me la maleta] Hauríem de marxar, Jaume, tanca la barraqueta, que no ho veus? Sí, sí però una llegenda més i acabo!



Pels que no hàgiu entès res encara la Maria, la Palmira i la Irene us poden explicar la clau del misteri. Tot plegat ha estat molt gratificant. Us torno a donar les gràcies per haver permès allargar la sessió, ni que sigui a la fresca. Per molta oferta meva, (se m'ha acudit una mica tard, però és així) si vosaltres no us hi quedeu, avui ningú hauria sentit per què la reina mora es va suïcidar, ni per què el castell de Montcada es queda sense muntanya, ni les raons de la condemna del Comte Arnau de Mataplana, el mite més difós de Catalunya. Sabeu què? Aquest mite és tan fort, que fins i tot estudiosos de prestigi com Menéndez Pidal, creien fermament que va existir (al Ripollès molts encara ara!). Jo... A mi, m'agrada pensar que va existir, com a mínim el senyor José diu que ha estat a les restes del castell de Mataplana. A més, he conegut l'Abraham (et torno a demanar disculpes per haver-te donat tants cops l'esquena mentre narrava), que amb la seva actitud oberta d'assimilació de la cultura que l'ha acollit, l'honora, el dignifica i jo, des d'aquí us vull agrair en públic a tots la vostra capacitat d'obertura cultural: afegir-se a un mateix cultures o llengües diferents mai resta, enriqueix: a un mateix i a la societat. Amb l'avantatge que no es perden les arrels.



Mireu, ha estat genial reconèixer cares del Sant Jordi passat. I n'he vist forces, i us he vist disfrutar, somriure i riure. Per a mi era tot un repte:
1. Tenir part del mateix públic és una gran satisfacció pel que significa, jo m'ho prenc com un afalac. Gràcies per repetir.
2. Tenir part del mateix públic m'ha obligat a buscar algun tema diferent, també la manera de presentar-ho, i que tingués ganxo (és clar). Saber que us ha agradat és el millor pagament a l'esforç titànic (no tant com el del comte Arnau) que m'ha significat preparar la contada. Amb tot, sóc així, he gaudit molt amb el treball previ. Potser massa, perquè a mesura que anava descobrint llegendes les anava incorporant i el material recollit ha estat excessiu. Però això no és problema, aviat ho tindré resolt. En faré una bona sel·lecció. Aquesta és una de les gràcies que té estrenar un espectacle.
3. Tenir part del mateix públic m'ha donat molta tranquil·litat mentre narrava perquè m'estàveu dient amb el ulls que vivíeu la història, i us he vist reaccionar amb fàstic per la malaurada Saurimonda o per la monja del convent de Malacara, o amb riure explosiu pel fill de la priora, o amb ulls com taronges pel destí de les 100 donzelles. I a tots us reconeixia, i m'han vingut imatges del Sant Jordi passat. I he sentit una gran felicitat.



També vull agrair els que heu vingut sense conèixer-me, alguns us he vist ansiosos i d'altres una mica pansits. Crec que és normal, tampoc es pot fer un treball i aconseguir que agradi a tothom.

Però tots, m'hau fet un regal molt i molt bonic amb la vostra presència, que no oblidaré, de debò. Gràcies.

Una gran abraçada,

Jaume

dimarts, 22 d’abril de 2008

22-04 Presó 4 camins

Un món en el món

Passa sovint que les coses són més difícil dins del nostre cap que a la realitat, quan les tenim al davant. Això m'ha passat aquest matí amb vosaltres. M'havia fet a la idea que alguna cosa havia de ser diferent. I un cop allà dins, els vostres posats, somriures, gestos m'han fet oblidar on era (l'Albert ja ens ho havia comentat que podia passar això...) i si bé l'ambient era especial, també ho era la vostra escolta:
No us podeu ni imaginar com de bé m'ho he passat explicant el conte del Pere Calders (segur que el tenen a la biblioteca) que es diu El problema de l'Índia i suposo que tots sabeu perquè. Efectivament, li he de donar les gràcies a l'Eulogio per haver-se ofert a participar en el conte (i a vosaltres també per participar fent banyetes i bramant). L'hauria pogut explicar igual, però us ben asseguro que no hauria estat igual. Amb ell tot ha estat molt més divertit i la narració ha guanyat amb riquesa. A més, estic convençut que l'Eulogio també s'ho ha passat molt bé. Si més no, a més a més de cara de vaca (que ho ha fet molt bé) somreia tant que la cara de felicitat quedava ben mostrada.
Saps Eulogio, què passa amb els primers amors, oi? Per petits que siguin no s'obliden mai. Doncs a tu -perquè ha estat el primer cop que explico contes a la presó, perquè també era el primer cop que explicava aquest conte, i perquè has estat tu el voluntari amb el teu somriure i la teva gràcia- no t'oblidaré mai. Gràcies de nou.

Jaume

dissabte, 9 de febrer de 2008

9-02 Beneits a Sabadell

Estimats beneits de Sabadell,
Gràcies per haver vingut avui també –he vist que alguns de vosaltres no és la primera vegada que aneu a l’àmbit cultural, els vostres fills sabien perfectament què havien de fer amb les cadiretes- i haver participat cridant i gesticulant.
Vull agrair a la riera, abans de res, la teva participació a l’escenari i des del teu lloc responent a tots els enigmes (t’agraden els contes, oi?) m’alegro molt que hàgim compartit les rondalles d’avui. Ah, una curiositat: que ja te’l sabies, el conte del cigronet?
Gràcies rateta (escombres l’escaleta?) per haver rosegat d’aquella manera tan divertida el sac, mare, feia goig veure com movia les dentetes. I tu, rei, que has fet molt bones cares sobre el teu personatge. I la guineu, que una mica més i em poses en un compromís: què m’hauria d’haver inventat jo aleshores per canviar el conte i enlloc de ser tu qui anaves a la panxa del gra de mill, ser ell que anava a la teva!!!!! Sort que t’ha guanyat pels pèls!
I avui he tingut un cigronet molt i molt espavilat i murri, que se’ls sabia gairebé tots, els rodolins (i n’hi havia de difícils) i un pare Tantarantan que ho ha fet francament molt i molt bé: caminar i no sentir allò de la caca gran, passejar i buscar en cigronet, fer la caca, caure de la pila ben empilada... A tu t’agrada el teatre, oi? Mare, si de més gran la nena demana per fer teatre, jo m’ho rumiaria. Felicitats, en deus estar orgullosa, d’ella. Ep, i si un dia necessito una actriu per als contes, mare, et trucaré i demanaré per la teva filla. Ho apunto!
Sabeu? En gra de mill, que semblava que no hi fos, en acabar sa mare m’ha explicat que ho captava tot i que li ha agradat molt el conte. Tant, que ha vingut a fer-me un regal: m’ha fet un petó, i això beneitons de la casa, és el millor regal que podeu fer als altres beneitons grans.
Mireu, us penjo la llufa per si la voleu copiar. Si no, la inventeu. Això sí, que quedi ben divertida. Recordeu que a les bromes tothom tothom ha de poder riure, fins i tot a qui se li fa la broma. I quan li hàgiu penjat a algú, crideu allò de: “El burro porta...” a veure qui me l'envia acabat com us ho he ensenyat!
Pare, mares, un consell: vigileu que mai un guàrdia us piqui a l’esquena, ja veieu què passa.
Un petoMet a tots,

Met

dissabte, 26 de gener de 2008

26-01 Beneits a Girona

Estimats beneits de Girona,
Gràcies per estar escoltant tanta estona rondalles de murris i beneits, i d’haver-ho fet participant -bé sigui des de l’escenari o des del seient- que és el més divertit que hi ha. I ha sortit la cosa curiosa: mai no havia tingut un gra de mill negre com el vostre. Què divertit anava ell ensenyant a tothom el ninotet. I sort de la mare, que de tant en tant el consolava i apa, cap a l’escenari! Gràcies gra de mill per ajudar-me a explicar el conte, i a vosaltres també, riera, guineu i rata... i rei, que no sé ben bé qui era més murri de tots vosaltres. M’ho he passat molt bé al costat vostre, sobretot quan déieu coses o les interpretàveu.
També m’ha agradat molt veure dues mares prop la columna de la meva esquerra que gairebé estaven més atentes que les seves filles, i mireu que les nenes ho estaven molt, d’atentes! És un goig adreçar-vos a vosaltres (grans amb cor de nena) aquestes rondalles meravelloses. Gràcies per tota la vostra explícita participació.
També recordo les cares de totes les nenes de la primera fila. Vosaltres pares, des del final no ho heu pogut veure, però ja us dic jo que feien uns ulls! I tenien unes orelles... totes amb l’antena activada. Senzillament genial. Feliciteu-les perquè ho han fet molt bé. N’estic molt i molt content.
Sabeu? És la primera vegada que em trobo que a l’hora de matar el pare Tantarantan no apareixen els seus pares. “Caram, i ara què fas, Jaume?” m’he dit. “Res, mata’l i després ja els ho explicaràs”.
Havent acabat, l’encarregada dels contes m’ha dit que avui hi havia molts nens, però que alguns han marxat deu minuts abans i s’han quedat sense globus i sense llufa. I he pensat que la llufa que m’ha penjat el guàrdia a l’esquena (què pinxo!) us la passo perquè la pugueu copiar: els que se n’han anat abans i els que heu estat fins al final. Per cert, recordeu com acaba el rodolí que diu així?
“El burro porta càrrega i no....” A veure qui m’escriu amb la solució correcta!
Acabo: estic molt content de la vostra participació en els contes, de vosaltres i dels pares, que alguns ja fèieu cara de cansats i heu aguantat fins al final: gràcies a tots per la vostra comprensió.
I ha una cosa que és el que m’ha agradat més de tot: avui una nena amb el seu pare m’ha fet un regal molt bonic, únic, molt creatiu i emotiu. El millor regal que m’he endut de Girona és un petonet a la barba perquè li ha agradat molt els contes. Jo des d’aquí, també t’envio a tu i a tots vosaltres un petoMet ben net!

Met

Per publicar el vostre comentari heu de clicar "comentaris" de sota, escriure el text i enviar-lo. El servidor us demanarà com us voleu presentar, podeu triar anònim. Us hi estaré molt agraït.

diumenge, 20 de gener de 2008

19-01 Beneits a Barcelona (1)

Estimats beneits grans,
Ha estat un delit veure-us riure, escoltar amb atenció i participar en el conte. Us hi estic molt agraït, i estic segur que això és bo per als vostres fills haver-ho vist. No puc deixar de donar les gràcies al Carles, que ha fet les fotos, amb la meva càmera (dolentíssima, de debò ho dic; els reis me n’havien de dur una de més bona, però com que no m’he portat prou bé...) i se n’ha sortit molt bé.
Us hauríeu d’haver vist quina fila féieu fent de corona amb les mans i cantant allò de “amb mi es casarà”, estàveu molt divertits, tot un goig. I la gran revelació: la mare del pare Tantarantan m’ha ajudat a fer-li fer caca i s’ha posat... ben posada. Mare, no ho oblidaré mai, un petó, si mai busco algú que no tingui vergonya, t’escriuré, múrria! Des de la primera fila, que hi havia un papa i una mama amb la seva filla, que m'era difícil saber qui dels tres estava més atent! I des del final, hi havia dues persones que no sé on classificar-es. No sé si són dos grans amb cor de nen o dos nens amb cos de gran. S’ho han passat, més bé que jo (bufa, l’he dita grossa, ara). No, no, no, de debò. Vosaltres no els véieu però han participat moltíssim. Imma tinc grabat a la nineta el teu somriure. Gràcies a tots per acabar els refranys, o per cantar, per gesticular, per... no sé, pel que m’heu ofert amb el vostre somriure tots plegats.
Seguiu així.
Recordeu que si voleu una foto del vostre fill només m'heu de fer saber de quin personatge es tracta i us les enviaré per correu electrònic amb molt de gust. No les puc penjat totes, però el Carles n'ha fet de tots els vostres fills.

Gràcies pares i mares!
Un petoMet.

Per publicar el vostre comentari heu de clicar "comentaris" de sota, escriure el text i enviar-lo. Us hi estaré molt agraït. També ho podeu fer pel web.




19-01 Beneits a Barcelona (i 2)


Estimats beneits petits,
M’ha agradat molt explicar-vos aquestes dues rondalles populars catalanes on vosaltres també hi heu estat protagonistes: Hem tingut un admirable gra de mill, que feia l’enfadat (mare, ja li has donat un bon dinar? Potser tot plegat era gana...), i també una riera, noi: a tu t’agrada el teatre? Ho has fet de fàbula, quan has omplert la cuina d’aigua i l’has convertit en una piscina! I també una bona guineu, que ho ha fet francament molt bé, això de caçar gallines, a més de ser astuta i múrria com una guineu, estaves molt al cas, felicitats; i també el ratolí més eixerit i divertit que he vist mai, de debò ho dic. El vostre fill té pintada a la cara la marca de la felicitat, deveu estar orgullosos, enhorabona! I també, el rei (que mai no estava trist). Sabeu una cosa: quan tothom ha marxat he sabut que el rei venia de jugar un partit de futbol i que ha guanyat, per això estava tan content, i no podia treure’s el somriure de la cara.
I a la segona part, amb els dos cigronets (com deus haver patit, mare. Gràcies per venir a salvar-lo), l’accident (espero que no hi hagi hagut fractura de dit... sort en tenim dels gomets, oi?) i del pare Tantarantan, que de poc ha anat la plorera quan s’ha vist tota enguixada! Però se n’ha sortit molt bé.
Tot això a l’escenari, però a les butaques hi havia molta canalla que no ha parat de participar i això s’agraeix molt. Recordo molts ulls i moltes orelles atentes, i també una noieta molt expressiva, sa germaneta i sa mare (peruanes, potser) al costat de la columna, que m’han ajudat molt i molt: a fer-li fer caca al gegant, a menjar monedes d’or i a picar-li el culet al gra de mill, i a... mil coses més. Gràcies guapa. I gràcies a tots per haver participat tant.
Ara us toca a vosaltres fer la feina. Agafeu el full de la llufa i la pinteu ben bonica. Mireu, com que ho heu fet tan bé, us he penjat la foto de la llufa perquè la pugueu copiar. I recordeu allò de “El burro porta càrrega i no se’n sent”.

Apa.Una bona estirada d’orelles.
Met
Per publicar el vostre comentari heu de clicar "comentaris" de sota, escriure el text i enviar-lo. Us hi estaré molt agraït.

dimecres, 9 de gener de 2008

29-12 Cordada de contes a Sant Cugat del Vallès


Hola a tothom,


Us vull fer saber que narrar per a vosaltres va ser un veritable goig. Des de dalt es veien mirades atentes i cares que em deien que us ho passàveu bé.

En acabar intercanviar impressions amb alguns de vosaltres va estar molt bé, com ara la sensació que havia tingut el company de la Roser (ho sento, no recordo el nom) perquè havia fet tots els pics. Sí, sí, sí, d’això es tracta, de fer viva una terra i una història; o el petit comentari de la Rosa: "Veus, com era El mariner de Sant Pau! Jo ja la sabia, aquesta!";o com ara la Laia i el Guim, que a ella li va agradar molt El cavall Bernat, i en canvi a ell, El turó de les nou cabres. I és que sempre hi ha gent que me’n diu una de diferent!!!


Des d’aquí, vull agrair-vos a tots la vostra assistència: des de l'institut, des del grup de teatre, des dels amics, des del gòspel i des dels inicis dels temps a l'escola cap allà els anys 90. Ja sabeu que sense vosaltres aquella màgia que es desprèn de les rondalles i de les llegendes no hauria estat possible. Ara només em queda desitjar-vos que la cordada tingui la seva continuïtat i esdevingui realment generacional, tots hi guanyarem.

Gràcies,

Jaume

Per publicar el vostre comentari heu de clicar "comentaris" de sota, escriure el text i enviar-lo. Us hi estaré molt agraït.