28-11 Dimonis a Barcelona

14 milions de dimonis treballen per a nosaltres

Avui no m’ho he pogut passar més bé, a la 6a Fira del joc i la joguina en català! M’he convertit en un dimoni i us he explicat històries de l’infern. I cap de vosaltres no ha tingut por. És clar, ja us ho he dit que les que us contaria no feien por… Però també m’ho he passat pipa per altres motius particulars de la contada:

-La narració s’ha convertit en un joc per veure de quin lloc dels Països catalans seria la rondalla.

-Veure com molts pares us apropàveu al mapa i assenyalàveu diferents parts dels territoris de llengua catalana.

-Poder-me convertir en dimoni i que alguns de vosaltres em poguéssiu tocar les banyes, quan heu vingut havent acabat per dir-me que us ha agradat.

-El caliu que s’ha creat entre tots vosaltres i els vostres pares, no hem passat fred de tants que éreu.

Avui, amb vosaltres feia la contada número 100 des que vaig començar a finals del 2004. Ja sé que això no deixa de ser un detall sense importància. El que m’anima és que quan vaig començar no m’imaginava pas que algun dia arribaria fins aquí, amb tantes idees, il·lusió i projectes per encetar i fer créixer. I voleu que us digui una cosa? Cap de les cent contades ha estat repetició de l’anterior. En totes i cadascuna, hi he trobat un munt de petites coses que m’han fet feliç. I vosaltres, dimoniets petits de Barcelona, n’heu estat part.

Una bona estirada d’orelles,

Jaume

14-11 Dimonis a Sant Cugat

Si el dimoni gros ho fa, el dimoniet ho repetirà

M’ho vaig passar molt bé durant l’estrena dels dimonis, al Terra Dolça. Hi havia molt pocs nens (la Maria em deia que va com va, “dissabte passat era ple”, un comentari que ja me’l sé) però això no en va afectar la narració. La vam fer més casolana i es va assemblar molt a allò de contes a la voreta del foc. Hi va haver moments que tenia la Mar, una preciositat de 4 anys, asseguda a la falda; i son germà, en Guim, un dimoniet de 2 anys gairebé mitja sessió assegut al meu costat, fins que es va cansar i se’n va anar per fer mal a no sé on. Mentrestant, en Luan anava i venia del meu davant a la falda de son pare. Ah, i a la bossa de patates!

De la contada vull destacar uns ulls. Els ulls que va fer la Mar en sentir que jo era un dimoni. Se li van obrir les ninetes i el semblant se li va arronsar, paralitzada (quina llàstima pares, que no ho poguéssiu veure) i a menys de dos metres meu. Però va entendre de seguida que jo era un dimoni bo i que escoltant històries ens ho passaríem molt bé. Al final es va atrevir a tocar-me les banyes i tot. També vull destacar el gran interès que van mostrar els pares de la Mar i en Guim. La seva predisposició i atenció van fer augmentar el caliu dels contes i el comiat va ser com si ens coneguéssim de tota la vida. Gràcies, la vostra actitud és el millor regal per als vostres fills.

Jaume