dissabte, 26 d’abril de 2008

25-04 Presó 4 camins. Matí

El jardí de 4 camins
Poder gaudir d’una bona pinya de contaires és gratificant, però ho és més si el públic que escolta s’involucra tant. El matí de primavera era preciós, el marc dels contes, gairebé idíl·lic: una fonteta, solet agradable a la cara, gespeta als peus, petits arbres amb pardals fent música de fons. Fins i tot les cadires eren còmodes!
En començar vaig notar que una part del grup estava tensa, distant, tancada i a l’espera de veure què passaria davant seu. L’altra estava en graus diferents oberta i receptiva. El primer que va fer un dels presos amb la seva franca espontaneïtat era exigir-nos que comencéssim, i va seure a dos metres nostres a la cadira que ja duia enganxada al darrere. Un moment sisplau, que no trigarem. Ell premonitzava com acabaríem.
De mica en mica tots es van anar donant a les històries, el grau d’atenció, participació i interacció era elevat. La satisfacció deixava marques a les seves cares. I a mi, també. El de la cadira i les presses em va ajudar a trobar les paraules adequades en castellà que no m’acababen de sortir... i entre ells feien comentaris. Gràcies. De cop, les cartes que duia a la mà –com per art de màgia- cauen a terra. No passa res diu el de la cadira per tranquil·litzar-me. I ho va aconseguir, l’adrenalina m’havia sacsejat en veure les cartes escampadetes i desordenadetes. Gràcies, també.
Contar el segon conte amb el Sergio, “la dama del retrat de qui em vaig enamorar” va ser un goig. M’agrada tenir aquell punt de sorpresa i que la persona que m’acompanya tingui iniciatives. Enriqueixen la narració. I els seus companys hi van connectar i riure (que d’això també es tractava) de seguida. Gràcies per fer un duet amb mi, Sergio.
Recordo moltes cares rient i molts posats demostrant amb major o menor expressivitat com de bé ho estaven passant. I això es capta i es tradueix en alguna cosa especial que s’impregna a tot arreu. L’Èlite, un noi gairebé de dos metres, amb unes espatlles de nedador i uns braços de ferro, tot ell polit i ben arreglat, com si anés de festa, (què guapo tenir aquesta premissa sent allà dins) es contraposava a les grans convulsions que feia en riure, a les poses que feia amb el seu cos, que desbordava alegria. Espero que aviat ens trobem per Horta, o per Barcelona, “tocaio”.
I la cirereta del pastís la va posar, privilegi per als qui érem allí, el Luís, un dels presos, que va recitar de memòria, poemes (força complexos) fets per ell. Primer amb molt nervis, després no tants, però amb una força, que explicava les grans idees clares que té el Luís, la seguretat en ell mateix i en el que escriu. Tot un referent entre els seus companys. Luís, gràcies per haver vingut a veure’ns (sé que primer no ho volies), per haver-te quedat i per haver-me fet arribar el teu robust i bonic missatge, amb els teus poemes i, sobretot, la teva presència.
Vaig sortir d’allí, pensant que m’agradaria repetir un altre matí com aquell.
Jaume