Vaig acabar la contada amb un barreja de sensacions: el grapadet de nens que tenia al davant us ho veu passar molt i molt bé. L'atenció no us va disminuir i participàveu força, i amb molt bones idees (recordo la del lloc que mai van triar els animals per viure... l'infern; senzillament, genial). És a dir, que per part vostra us mereixeu molt bona nota (recordo la nena que volia ser veterinària i la nena que va dir que l'home no té cua, totes dues, des del fons, atentes però magnificament participatives, amb ordre, sabent el moment en què ho podíeu fer i amb paciència quan calia). Tot plegat, un cúmul de sensacions positives.
L'altra cara de la moneda va ser com ho vaig viure jo. Que quedi clar d'entrada que hi vaig posar tot el que sé, totes les ganes i tota la il·lusió. Com sempre, vaja. Però la nit anterior vaig fer una contada per a adults que havia de començar a les 8 del vespre, ho va fer a 3 d'11 per problemes tècnics i, entre sopar en acabat, plegar i tornar a casa, vaig anar a dormir a les 3, desvetlladíssim.
Mentre us els explicava, notava com el meu cervell i els meus moviments s'alentien. I el més preocupant, les reaccions i les idees també. Notava que el meu cos no responia amb la mateixa velocitat que en altres contades, ni tant com jo volia. I em va costar molt entrar en els contes.
No sé si algú va notar res, tots vau sortir contents, jo també, malgrat aquesta doble sensació.
Jaume
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada