dissabte, 9 de maig de 2009

08-05 Llegendes de Menorca a Mataró

Cultura popular tradicional 1 - Tecnologia 0

Hauria estat una gran pena que la tecnologia hagués guanyat a la tradició menorquina, allà en un Atzucac de Mataró. No sé quanta estona vaig estar intentant resoldre el que per a mi era un problema algebràic, però el que sí sé és que us tenia a tot el local, (especialment la família de Mataró, en Joan i companyia, i la Rosa i la Gina) amb l’ai al cor i la paciència infinita gairebé esgotada. Quan estava al límit de la paciència, però amb la profunda esperança que ho aconseguiria tot i que unes veus m’anaven dient que ajornéssim la contada, vaig acabar acceptant a contracor el consell de les veus: “d’acord, un últim intent, o me’n surto o plego”. I llavors va aparèixer ell, en Jordi “Iniesta”, un àngel (i encara hi ha gent que els nega l’existència) que amb quatre clics va fer fàcil el que per a mi semblava impossible de resoldre, i va permetre’m encarrilar la meravellosa sessió de llegendes de Menorca que tots veu estar esperant estoicament. Us estic molt i molt agraït, perquè hauríeu pogut marxar (2 hores de retard? o més, potser?) i no ho vau fer.

Axuixí de tant esverat i tens com m’havia anat posant vaig començar realment esgotat. Però content; s’iniciava el que per a mi és un gran moment màgic i l’espectativa que hi havia en l’ambient hi va ajudar.

Tot orelles i les mirades atentes a les imatges. Quina gràcia descobrir que molt de vosaltres heu anat a Menorca. El local gairebé en silenci. Les vostres cares i els vostres aplaudiments, càlids, efusius. La contada s’anava descabdellant i a cada pic descobria gestos que no sabria descriure amb paraules perquè el que em déieu tampoc s’expressava amb paraules, eren com un bàlsam.

En el rostre us vaig acabar veient contents, us havia agradat. I és que cada cop ho tinc més clar: el format amb què presento les llegendes enganxa.

 

Teresa, sento que no haguéssim pogut sopar junts en acabat. Ho entenc era tardíssim. Vaig començar a sopar crec que a tres quarts d’12. Un entrepà de botifarra boníssim (duia una gana que no m’hi veia) amb molt bona companyia a taula, i amb un epíleg molt i molt plaent que poc m’esperava amb la Rosa la Gina i en Joan, xerrant, entre altres temes, sobre com la cultura popular, la que es transmet oralment és molt més viva que no ens pensem. I si no, la mostra de tots vosaltres (30, 35, éreu?) com a claus, un divendres a la nit, escoltant les llegendes menorquines i fent el primer pas de la transmissió generacional. Hauríeu d’haver vist les cares de la Gina i la Rosa (i la meva) sentint en Joan parlar amb sentiment, molt de sentiment.

 

Gràcies a tots, per la vostra gran paciència que us ha donat Déu.

 

Jaume

2 comentaris:

cosme ha dit...

Una vetllada molt especial ... per la companyia (retrobar-se amb vells amics al voltant d'una taula no té preu)... també per la nova coneixença (franca, amable, generosa i agraïda) tan sols per això valgué la pena d'haver fet cas de l'estirablog de l'amic Joan.
Gràcies, Jaume. A banda de les històries contades em va captivar la teva posta en escena: Unes imatges per retenir-nos la mirada, per alleugerir-te la pressió mentres ens envaïes amb l'encadenaments dels mots que anaves abocant amb delicadesa, atenent el ritme de la història mentre anaves tirant empenyent ben endins el disgust d'un contratemps.
Aquest moment de paler em recordà que podem ser feliços amb ben poca cosa.
Espero poder-te retrobar ben aviat ... i si pot ser amb una vetllada com aquesta, molt millor!
Fins aviat.

PD: Perdona'm que no t'ho hagi agraït fins avui ...

Jaume Viladric ha dit...

Perdonadíssim, Cosme. I agraït t'estic que hagis fet un comentari. I a sobre amb floretes! Jo també m'ho vaig passar molt i molt bé. I m'agrada saber per escrit que t'ho vas passar bé i què et va agradar de l'espectacle a més a més d'haver-m'ho dit acabada la contada.

Jaume