21-10 Beneits a Es Castell, Menorca

Tenia moltes ganes de fer-vos-ho passar divertit


Això comença a anar molt bé. S’ha repetit a Es Castell el que va passar ahir a Alaior. La sala, plena d’al·lots i al·lotes, preparats per participar... Ha estat un gran goig poder compartir la rondalla d’en Gra de Mill amb vosaltres, perquè heu de saber que participeu tant que mig mig la feu vosaltres amb les vostres gestos, les respostes, i les interpretacions, i que ja veig que no l’explico jo sol (dos o tres cops, unes al·lotes molt múrries s’han avançat a l’argument). El temps anava passant i és per això que no he pogut explicar-vos la rondalla d’en Ciuronet. Però no passau ànsia, és millor això que no que ho haguéssim allargat i marxéssiu cansats de tanta estona de contes. Me n’he anat molt content d’Es Castell, com ahir ho vaig fer d’Alaior, perquè he vist que us ho passàveu molt bé. Si em tornen a avisar perquè vingui un altre pic, us podré explicar la rondalla que falta i unes quantes més d’animals. Apa.

Si no canvia la dinàmica, veig a venir que m’espera una setmana de por!!!!! Ja tinc ganes de veure més beneits (bàmbols, en dieu aquí?) per Sant Lluís, per Ferreries, per Es Mercadal i Ciutadella i Migjorn. Veig que us agraden els contes i que no desaprofiteu l’ocasió. I tu, Gra de Mill ho has fet molt bé, podries dedicart’hi.. I tu, rei, al final has pogut sortir a fer un personatge, eh!!! I l’has interpretat molt bé, llàstima que hagis marxat abans d’hora, que t’has quedat sense llufa.
Per cert, pinteu-la bé, la llufa, que quedi ben polida.

Cisca, gràcies per haver-me ajudat en tot el que la feina t’ha permès. Sola i encarregar-te de tantes coses i no deixar res a fer és una bona feinada. Ens veurem dijous amb les llegendes de Catalunya i Menorca.

Una gran besada des de Ciutadella,

Jaume

20-10 Beneits a Alaior, Menorca

Sempre duré un bocí d'Alaior al meu cor

La veritat és que no sé ben bé per on començar. Al·lots i al·lotes d’Alaior heu posat el llistó molt alt. He acabat la contada més que satisfet. No m’esperava una participació tan gran. Tots, la majoria absoluta, i les mares des del fons, gesticulant, amb uns somriures d’orella a orella i reaccionant als comentaris, m’heu deixat més que sorprès amb la gran capacitat que teníeu per aprendre ràpidament les tornades que cantava en Gra de mill i en Cigronet. Ha estat un plaer molt gran veure com reaccionàveu a la primera que us deia que s’havia de fer o dir alguna cosa, per no dir tots aquells que mimàveu els gestos, abans i tot que jo us ho digués.

Sabeu? A més a més de tot això, heu estat capaços de resoldre els mil i un enigmes que us anava demanant, i això (com l’al·lota que tocava la coa de la rata) no ho havia fet tant en una contada. Ara que no heu pogut amb l’últim enigma, he, he, he, que deia qui m’havia enganxat la llufa a l’esquena! Però això no és res. Segur que, espavilats com sou un altre pic no se us escaparà res.
He disfutat molt amb l’Alba, el Gra de mill; la riera, la guineu i la rata. Tots molt espavilats; i el rei, noi... quines ganes de participar que tenies!

Podeu estar segurs que aquesta contada no l’oblidaré mai, perquè m’ho he passat tan bé, que no em faria res repetir. I quan la Nawual m’ha preguntat si tornaria i li he dit que no depèn de mi m’he posat molt trist, li he explicat que he d’anar a d’altres pobles de Menorca i li he fet un petó. Nawual, m’ha agradat molt com parles de bé el català i també dues coses més: com t’has divertit escoltant les rondalles i pintant la llufa, i la il·lusió que t’ha fet el cigronet amic.

Vull agrair també l’atenció de la Gemma, la bibliotecària, que amb el seu quefer m’ha fet sentir com a casa, he gaudit molt explicant-te tot el que t’he dit i t’agraeixo molt totes les teves atencions. I per últim un toc de sort: aquest matí buscant sa pedra de sa paciència pel camí d’en Kane, he preguntat a la Cèlia i a la Magdalena de ca l’Antonio de l’alzina, que passaven per allà, i m’han adreçat a n’Arcadi Gomila però no he entès el número del carrer. I la sort ha volgut que el trobés a la tarda al primer portal que hi he picat. Quina sorpresa, saber tot el que fa vostè en l’òrbita cultural. És admirable. Estic molt content d’haver-lo conegut.

Sabeu què, beneits d’Alaior? Aquesta contada dura 45-50 minuts, a vegades s’ha allargat fins a una hora perquè la canalla s’ho estava passant bé. Però aquest cop hem superat qualsevol rècord: una hora i un quart, és a dir: mitja hora més. Ja estic veient que a Alaior l’únic beneit que hi ha sóc jo. I me n’he entornat, molt feliç.

Una besada ben múrria,

Jaume

10/11/12-10 Animaladda a Barcelona

Un gran èxit per als millors amics de l'home: els gossos i els gats!

Al llarg de tres dies sencers l'annex del Palau Sant Jordi -on es va celebrar la IV Fira de l'animal abandonat, l'Animaladda- es va omplir de gossos i gats, i de famílies. Durant molts moments vaig tenir la sensació que l'home havia aconseguit civilitzar i millorar la relació amb els animals. Veure durant tot el dissabte i tot el diumenge rius de gent omplint els passadissos, els estands, tocant tots els gossos i gats que hi havia per tocar, agafant-los... en definitiva estimant-se'ls em va tranquil·litzar amb mi mateix.

La millor notícia per a mi no seria els milers de persones que van visitar el saló sinó les prop de 200 adopcions que es van registrar. Crec que n'hi hauria per estar molt satisfet si no fos pels amics que no van tenir la sort de ser a la fira i que encara esperen una família en els refugis i protectores. Amb tot, aplaudeixo tots els qui han fet possible (des de l'organització, ADDA, fins als voluntaris i els treballadors) oferir-los una altra oportunitat . Hi ha, però, una notícia més bona que la de les adopcions fetes a la fira: m'agradaria que un dia, un diari publiqués la notícia que de totes les adopcions que s'hi han fet, cap d'elles hagués fallat, que cap d'elles era una adopció impulsiva, fruit d'aquell caliu que desprenen els ulls dels gossos i gats i que toca la fibra humana, i que s'hi accedeix perquè el nostre fill ens demana repetidament i com embruixat un animal.

L'Ester i jo, des del taller educatiu infantil i a través de diverses activitats (fer-se una xapa, una careta, un puzzle gegant, escoltar faules d'animals o contes de gossos i de gats, maquillar-se i pintar, i escriure un missatge d'esperança) plantàvem amb tota la nostra ànima una llavoreta que posàvem amb la major delicadesa possible en el cor dels més de 200 nens que hi van passar, amb el desig que algun dia, la llavoreta germini i es tradueixi en bons hàbits, en un respecte i una gran estima pels nostres millors amics. En molts d'ells, la llavoreta va començar a arrelar, i si no, llegiu:

Jaume

27-09 Beneits a Sant Andreu de Llavaneres

Abans d'ahir ja hi tornava a ser...

Buscava beneits per Sant Andreu, i no en vaig trobar ni un. Això sí, em van tornar a enganxar la llufa a l'esquena. I sort en vaig tenir de la nena que va fer de pare Tantarantan, que va endevinar qui me l'havia enganxada.

Em va fer molta gràcia que el nen que va fer de riera fes també de gra de mill, de guineu, de rata i gairebé de rei (veus allò de fer de rei amb la mà, trobo que va quedar divertit, oi?). Ja veuràs que si segueixes així, en quatre dies seràs un actoràs de primera. El Pablo també va participar-hi i em va agradar molt que ho fessis des del teu lloc, però també has d'escoltar en silenci perquè els altres nens puguin sentir bé el conte. Gràcies mama del Pablo, per venir al seu costat, t'ho agraeixo molt.

Em va agradar moltíssim, veure com rèieu amb les caminadetes que feia en Cigronet o en Gra de Mill pel terra, i també com imitàveu els moviments de la cançoneta del rei: "...amb mi la reina es casarà". Són moments molt bonics, veure com teniu la rialla a la cara i uns ulls atents a tots els moviments. Fins i tot, els més petits, com la Joana, que es va estirar una estona per descansar (foto) no va perdre detall.

Espero que hàgiu pintat ben bonica la llufa i tots aquells que us vau endur un cigronet i que li hàgiu pintat un ulls, un nas i una boca, espero també que l'hàgiu posat en una capsa, és tan petit que de seguida agafa fred. Això sí, no té por de res i li encanta passejar i veure món.

Ah! se m'oblidava, quan enganxeu la llufa a l'esquena d'algú ho heu de fer de manera que ell també s'ho passi bé, que les bromes són per riure (qui les fa, qui les mira, i també qui les rep) que si no ja no són bromes. I els qui no ho hàgiu provat, digueu-los als pares que us facin una bona llesca de pa amb oli i sucre, n'hi ha per llepar-se els dits!!! I us la mengeu al costat d'en Cigronet, que segur que us en demanarà.

Un petó, beneits de Llavaneres, un petó ben gran.

Met

06-08 Veterinaris a El Vendrell

Descobrir a poc a poc permet estimar ràpidament

La biblioteca Terra Baixa és màgica: ja és la segona vegada que hi vaig i me la trobo plena d’animals. Aquest cop no eren gats i gossos, sinó molts altres animals del bosc: escorpins, flamencs, guineus, porcs, dracs... I fins i tot un lloro. Sí, un lloro ben real. Petit, cabell curt i focs que al final de la contada ens va sorprendre amb una actuació magistral fent de cargol. Quina delícia, mare! I no va parar de xarrar i contestar, i tot ho sabia, i tot tenia un comentari, i... i... i... i mare, en deus estar molt orgullosa, de debò. I potser també molt cansada...
Així vaig acabar jo, cansat però molt content de veure-us a tots vosaltres escoltant i participant en el conte, tan diferents i variats, com són els animals i com ho és la pell del camaleó, que espero que cuideu un cop l’hàgiu pintat. Heu de pensar que menja mosques i li heu de dibuixar ben a prop perquè la seva llengua hi pugui arribar.
Cansat, content i còmode. Perquè no sabria dir el motiu (suposo que hi té a veure amb la canalla i amb el personal de la biblioteca) però sí sé que m’hi trobo molt a gust. Cada cop que marxo d’El Vendrell me’n duc un molt bon record. Gràcies per tot.
Jaume

18-07 Castells a Sant Cugat del Vallès

...

Per un moment vaig veure el comte passejant entre nosaltres

...

És el segon cop que viatjo al passat a través de les parets dels nostres castells. I quan el viatge es fa amb bona companyia es gaudeix doblement. Ahir va ser així. Em va semblar que vivíeu (alguns intensament) la narració, que ens havíem traslladat més de 1000 anys enrere no només amb les llegendes sinó amb les explicacions prèvies, en la història. Jo també ho vaig viure així. Estic content d’haver acceptat l’oferiment que em va fer la Roser d’actuar a les Nits a la fresca, que en principi havia desviat a companys narradors. Per a mi ha estat la prova que m’ha demostrat que les llegendes catalanes tenen prou elements i contundència i que no cal anar-ne a buscar gaire lluny per xalar-ne. I n’hi ha tantes encara per divulgar! I totes parlen del nostre passat.Sí, hi tornaré amb la segona part parlant

d’una època millor encara: l’esplendor de la corona catalano-aragonesa, de Jaume I, de Llull, dels almogàvers, de Tirant lo Blanc, de Ramon Muntaner, de quan els peixos del mar mediterrani hi duien pintat al llom les quatre barres... i dels segadors i dels remences fins al 1714. 

Hi tornaré perquè la vostra atenció m’ha animat a tirar endavant aquesta idea, perquè hi he vist interès en els passatges històrics.
Aconseguir tot això i apropar a la gent una part de la nostra història i mirar de difondre-la de manera amena era un dels meus reptes en l’espectacle. Haver-ho aconseguit sense avorrir-vos (excessivament) és un gran plaer.
Jo també vaig viure la nostra història intensament, a voltes i tot emotivament. Ara només ens cal fer dues feines: jo introduiré retocs per millorar-ne la presentació; vosaltres així que pugueu i visiteu alguns dels indrets llegendaris de la contada, no desaprofiteu l’ocasió per explicar-ne la llegenda a la vostra canalla, amb les vostres paraules, i no us preocupeu que ells ja hi posaran la imaginació.

Per cert, felicito al senyor que va descobrir l'enigma.
Gràcies,

Jaume

09-07 Presó de Can Brians

Les aparences enganyen

Si em preguntessin quan ha estat el moment en què m’ho he passat més bé explicant contes per a adults, segurament que respondria amb les preses de Can Brians. A voltes un explica per a un públic més o menys receptiu, d’altres per a predisposats però el lloc és un infern o d’altres un es troba amb gent molt distant.
Però poques vegades un es troba amb persones tant entregades, tan sensibles als estímuls. L’espai ajudava: dins de la presó hi havia un petit oasi, còmode, càlid, sense luxe però pràctic. Amb tot el mèrit va ser de les vint recluses, que són les que hi van posar les ganes d’escoltar i d’intervenir-hi. I la rondalla popular era ben simple, únicament explicava una trama molt senzilla a través d'un joc de cartes, però va ser fabulós viure tots els comentaris que la van acompanyar.
Jo, no puc fer res més que tornar-hi així que pugui. Em va saber a poc.