No calia passar tants nervis
Però em va agradar com va començar. Un tresor d’animals i una gran quantitat de misteri als vostres ulls. Tant, que al final una nena va venir expressament perquè li ensenyés què hi havia dins la caixa del tresor.
Els contes es van fer grans en veure que us ho passàveu bé rient i participant. El de les potes i els llocs per viure són contes elàstics, i amb vosaltres em va agradar que s’allarguessin. El de les cues no ho és tant, però m’agrada molt veure-us les cares, també dels pares i mares que han entrat en la història, quan el porquet es posa trist perquè no tindrà cua al cul perquè s’ha adormit. Per cert, ahir es va adormir l’Amadeu, el meu amic camaleó, que m’acompanya sempre a les contades d’animals. El vaig tenir tota l’estona damunt meu, a l’espatlla esquerra. No el deuríeu veure perquè es va camuflar amb el taronja de la meva samarreta...
I va ser memorable veure com reia el pare del nen que va fer de granota a l’últim conte. Va ser molt divertit veure la cua d’animals estirant i estirant l’herbeta de poliol. Pinyol, que deia ell.
Em vau regalar una sessió molt i molt bonica, gràcies nens i nenes (papes i mames, també). Gràcies a tu, Irene, per venir. Em va agradar molt que hi participessis i veure’t somrient amb la cara il·luminada d’alegria. Gràcies a tots, i visca la gent i els animals de mala pell.
Jaume