27-05 Veterinaris a Coma-ruga

A vegades és bo fer un pas enrere, et permet fer-ne després dos endavant...

L’altre dia amb els més menuts dels Secallets vaig descobrir com m’havia d’apropar-m’hi. I és que la contada, tot i anar bé, no va sortir com jo esperava i havia detectat un parell d’errors d’enfocament dels contes només començar. Vaig creure que l’experiència positiva que tenia d’haver explicat contes amb nens de p-4 i p-5, barrejats amb més grans em serviria per als de p-3, p-4 i p-5 de l’escola. Però em vaig equivocar.

Així que de seguida vaig haver de reduir molt la participació perquè tots teníeu ganes de dir la vostra. Queda clar que 60 veus poden més que una i jo no donava a l’abast a tantes peticions. Això em va permetre seguir però la dinàmica ja estava marcada, crec que hi va haver massa interrupcions. Un altre cop deixaré ben poquet que participeu per dir la vostra, i us presentaré un conte amb força ganxo i ben visual perquè hi quedeu ben encuriosits. I penso fer-ho fins a una hora, que sé que si us arriba el conte podeu aguantar sense grans problemes.

Amb tot, m’ho vaig passar molt bé amb l’Alba, que feia de caragolet i veient com alguns de vosaltres féieu mímica mentre explicàveu els motius pels quals al caragolet li feia mal de panxa.

Espero que us surti força bé els colors de l’Amadeu, el camaleó.

Jaume

23-05 Gats i gossos a Sant Adrià de Besòs

Un centenar de gossos i gats, en un matí

Crec que tots els gossos i els gats que hi ha a Sant Adrià van anar, dissabte, a la plaça de la vila a fer-se caretes...

I és que va ser molt divertit veure-us tots treballant de valent perquè us quedés ben pintada. Tots sortíeu amb ella posada i amb la idea que les vostres mascotes no s'han d'abandonar, i s'han d'identificar amb un xip o una xapa per si es perden, que us la puguin tornar.

I recordeu, si voleu un animal a casa, adopteu-lo!

Jaume

16-05 Contes amb pluja al Terra Dolça de Sant Cugat

Tranquil·litat i set, molta set. Maleït bacallà!

M’ho vaig passar molt bé mullant-vos. Em sembla que per a la propera vegada miraré de mullar-vos més. Va ser molt divertit veure-us riure mentre travessava el Llobregat amb les galledes plenes d’aigua; o quan us en vaig abocar una mica a les mans (alguns de vosaltres no us ho esperàveu i vau fer un bot de sorpresa); o quan us sorpreníeu perquè us mullava però no sabíeu d’on venia l’aigua... I al final, la filla de l’Alba –jo que creia que tots us n’havíeu anat contents- em deixa anar emmurriada “a mi, no m’has mullat!” Ah, res més fàcil... xof! Xeringada al cantó. I se’n va anar com tots, contenta.

Espero que us hagin agradat les rondalles del Vallès, de Martorell (quina por, el dimoni, eh?) i la del pont de Can Vernet.

Per a mi, va ser una contada especial: li volia donar un format diferent i tot i que no he aconseguit on vull arribar, m’hi trobo a gust i sé que ni que sigui a poc a poc, vaig pel camí bo; hi havia la Sara i la Maria, dues nenes que me les començo a estimar (com a la seva mare, la Montse) i que em va semblar que des del seu lloc, mig distant, s’ho van passar molt bé; hi havia també l’Alba, la bibliotecària, que tot i que la teva sogra m’havia comentat que t’ho diria, no n’estava prou segur de si hi series... i sí, quina sorpresa que vaig tenir: tu i tota la família; per últim, la veritat, no m’esperava tanta canalla amb pares com hi havia i això, tot i que no m’afecta, en el moment d’explicar contes, sí que fa caliu.

Estic molt content, d’haver fet aquesta contada d’aigua. Espero que hàgiu pintat ben bé els diferents sistemes de recollida de pluja. I que els pares us hagin ajudat i explicat com funcionen.

Jaume

09-05 Veterinaris a Can Jorba, Barcelona

Les forces s'han de dosificar

Vaig acabar la contada amb un barreja de sensacions: el grapadet de nens que tenia al davant us ho veu passar molt i molt bé. L'atenció no us va disminuir i participàveu força, i amb molt bones idees (recordo la del lloc que mai van triar els animals per viure... l'infern; senzillament, genial). És a dir, que per part vostra us mereixeu molt bona nota (recordo la nena que volia ser veterinària i la nena que va dir que l'home no té cua, totes dues, des del fons, atentes però magnificament participatives, amb ordre, sabent el moment en què ho podíeu fer i amb paciència quan calia). Tot plegat, un cúmul de sensacions positives.

L'altra cara de la moneda va ser com ho vaig viure jo. Que quedi clar d'entrada que hi vaig posar tot el que sé, totes les ganes i tota la il·lusió. Com sempre, vaja. Però la nit anterior vaig fer una contada per a adults que havia de començar a les 8 del vespre, ho va fer a 3 d'11 per problemes tècnics i, entre sopar en acabat, plegar i tornar a casa, vaig anar a dormir a les 3, desvetlladíssim.

Mentre us els explicava, notava com el meu cervell i els meus moviments s'alentien. I el més preocupant, les reaccions i les idees també. Notava que el meu cos no responia amb la mateixa velocitat que en altres contades, ni tant com jo volia. I em va costar molt entrar en els contes.

No sé si algú va notar res, tots vau sortir contents, jo també, malgrat aquesta doble sensació.

Jaume

08-05 Llegendes de Menorca a Mataró

Cultura popular tradicional 1 - Tecnologia 0

Hauria estat una gran pena que la tecnologia hagués guanyat a la tradició menorquina, allà en un Atzucac de Mataró. No sé quanta estona vaig estar intentant resoldre el que per a mi era un problema algebràic, però el que sí sé és que us tenia a tot el local, (especialment la família de Mataró, en Joan i companyia, i la Rosa i la Gina) amb l’ai al cor i la paciència infinita gairebé esgotada. Quan estava al límit de la paciència, però amb la profunda esperança que ho aconseguiria tot i que unes veus m’anaven dient que ajornéssim la contada, vaig acabar acceptant a contracor el consell de les veus: “d’acord, un últim intent, o me’n surto o plego”. I llavors va aparèixer ell, en Jordi “Iniesta”, un àngel (i encara hi ha gent que els nega l’existència) que amb quatre clics va fer fàcil el que per a mi semblava impossible de resoldre, i va permetre’m encarrilar la meravellosa sessió de llegendes de Menorca que tots veu estar esperant estoicament. Us estic molt i molt agraït, perquè hauríeu pogut marxar (2 hores de retard? o més, potser?) i no ho vau fer.

Axuixí de tant esverat i tens com m’havia anat posant vaig començar realment esgotat. Però content; s’iniciava el que per a mi és un gran moment màgic i l’espectativa que hi havia en l’ambient hi va ajudar.

Tot orelles i les mirades atentes a les imatges. Quina gràcia descobrir que molt de vosaltres heu anat a Menorca. El local gairebé en silenci. Les vostres cares i els vostres aplaudiments, càlids, efusius. La contada s’anava descabdellant i a cada pic descobria gestos que no sabria descriure amb paraules perquè el que em déieu tampoc s’expressava amb paraules, eren com un bàlsam.

En el rostre us vaig acabar veient contents, us havia agradat. I és que cada cop ho tinc més clar: el format amb què presento les llegendes enganxa.

 

Teresa, sento que no haguéssim pogut sopar junts en acabat. Ho entenc era tardíssim. Vaig començar a sopar crec que a tres quarts d’12. Un entrepà de botifarra boníssim (duia una gana que no m’hi veia) amb molt bona companyia a taula, i amb un epíleg molt i molt plaent que poc m’esperava amb la Rosa la Gina i en Joan, xerrant, entre altres temes, sobre com la cultura popular, la que es transmet oralment és molt més viva que no ens pensem. I si no, la mostra de tots vosaltres (30, 35, éreu?) com a claus, un divendres a la nit, escoltant les llegendes menorquines i fent el primer pas de la transmissió generacional. Hauríeu d’haver vist les cares de la Gina i la Rosa (i la meva) sentint en Joan parlar amb sentiment, molt de sentiment.

 

Gràcies a tots, per la vostra gran paciència que us ha donat Déu.

 

Jaume