05-01 LLegendes de Menorca a Sabadell

Quan les llegendes fan venir ganes de descobrir la realitat

Sempre és grat veure com en gaudiu, de les llegendes menorquines. No només pels que vau venir a dir-m'ho havent acabat sinó per les cares que fèieu mentre les vèieu i les escoltàveu. I és que cada cop que les explico més i més m'hi identifico, i més i més hi disfruto. Podria arribar a explicar-les a una sola persona, que crec que en gaudiria igual.

Bé, potser no. Perquè amb vosaltres em vaig sentir molt i molt bé. Com a casa. Com quan vaig parlar amb alguns de vosaltres abans de començar i també al final. Em fa molta gràcia i m'agrada que em comenteu si heu anat a Menorca, si heu vist els llocs o si no hi heu anat mai, però la contada us n'ha fet venir ganes, com va fer l'Ester.

Sí, és que les llegendes de Menorca són una mica això, són un reclam turístic però de qualitat. Perquè si hi aneu a descobrir l'illa, pugueu passejar pels llocs de les llegendes, anar a Es Cau d'Es Castell i saludar en Gabriel, veure la casa de Francesc d'Albranca i pujar a Santa Àgueda. O simplement passejar pels pobles, que cadascun té el seu encant. Com tota l'illa.

I sobretot, si hi aneu, parleu sempre en català i podreu gaudir d'aquest accent i d'aquesta entonació que gasten els illencs. Tot un luxe escoltar-los.

Jaume

22-01 Contes d'aigua a l'Arboç

Contes amb aigua a la terra del vi

Em va fer molta gràcia poder-vos explicar els contes de l’aigua del Vallès amb aigua. I és que mai havia mullat tant a la gent com amb vosaltres. M’hi vaig atrevir perquè veia que no us molestava, vaja, que en el fons us agradava, i com que la mainada reien... Va ser divertit sentir-vos respondre que sí quan vaig preguntar si havíeu menjat bacallà i així esquitxar-vos amb aigua.

Recordo la careta que va posar un nen que el vaig mullar i no va saber com. Es pensava que havia caigut del sostre, i es va moure tot confós. Gràcies mare per acollir-lo. Em va agradar molt com escoltàveu els contes i responíeu a les preguntes, sobretot els del davant i els asseguts a terra en fila. Amb la vostra atenció és un plaer explicar contes.

Ara, si mai oblideu que un dia vau sentir un contacontes que us mullava amb aigua, voldria que recordéssiu que quan us feu una casa, hi construïu també una cisterna per recollir l’aigua de la pluja. El nostre planeta aigua ens tornarà el gest.

Una abraçada ben remullada,

Jaume

28-11 Dimonis a Barcelona

14 milions de dimonis treballen per a nosaltres

Avui no m’ho he pogut passar més bé, a la 6a Fira del joc i la joguina en català! M’he convertit en un dimoni i us he explicat històries de l’infern. I cap de vosaltres no ha tingut por. És clar, ja us ho he dit que les que us contaria no feien por… Però també m’ho he passat pipa per altres motius particulars de la contada:

-La narració s’ha convertit en un joc per veure de quin lloc dels Països catalans seria la rondalla.

-Veure com molts pares us apropàveu al mapa i assenyalàveu diferents parts dels territoris de llengua catalana.

-Poder-me convertir en dimoni i que alguns de vosaltres em poguéssiu tocar les banyes, quan heu vingut havent acabat per dir-me que us ha agradat.

-El caliu que s’ha creat entre tots vosaltres i els vostres pares, no hem passat fred de tants que éreu.

Avui, amb vosaltres feia la contada número 100 des que vaig començar a finals del 2004. Ja sé que això no deixa de ser un detall sense importància. El que m’anima és que quan vaig començar no m’imaginava pas que algun dia arribaria fins aquí, amb tantes idees, il·lusió i projectes per encetar i fer créixer. I voleu que us digui una cosa? Cap de les cent contades ha estat repetició de l’anterior. En totes i cadascuna, hi he trobat un munt de petites coses que m’han fet feliç. I vosaltres, dimoniets petits de Barcelona, n’heu estat part.

Una bona estirada d’orelles,

Jaume

14-11 Dimonis a Sant Cugat

Si el dimoni gros ho fa, el dimoniet ho repetirà

M’ho vaig passar molt bé durant l’estrena dels dimonis, al Terra Dolça. Hi havia molt pocs nens (la Maria em deia que va com va, “dissabte passat era ple”, un comentari que ja me’l sé) però això no en va afectar la narració. La vam fer més casolana i es va assemblar molt a allò de contes a la voreta del foc. Hi va haver moments que tenia la Mar, una preciositat de 4 anys, asseguda a la falda; i son germà, en Guim, un dimoniet de 2 anys gairebé mitja sessió assegut al meu costat, fins que es va cansar i se’n va anar per fer mal a no sé on. Mentrestant, en Luan anava i venia del meu davant a la falda de son pare. Ah, i a la bossa de patates!

De la contada vull destacar uns ulls. Els ulls que va fer la Mar en sentir que jo era un dimoni. Se li van obrir les ninetes i el semblant se li va arronsar, paralitzada (quina llàstima pares, que no ho poguéssiu veure) i a menys de dos metres meu. Però va entendre de seguida que jo era un dimoni bo i que escoltant històries ens ho passaríem molt bé. Al final es va atrevir a tocar-me les banyes i tot. També vull destacar el gran interès que van mostrar els pares de la Mar i en Guim. La seva predisposició i atenció van fer augmentar el caliu dels contes i el comiat va ser com si ens coneguéssim de tota la vida. Gràcies, la vostra actitud és el millor regal per als vostres fills.

Jaume

30/10 Riure's del mort a Mira-sol

La gent gran sempre té la paraula

Explicar contes als grans sempre és un repte. Difícil, engrescador i quan surt bé, agraïdíssim. Ho dic pels quatre comentaris que m’han arribat havent acabat, fora de la sala. Perquè la foscor no m’ha permès veure correctament quines reaccions teníeu. Tot i que he vist algun somriure, i d’això es tracta. Poder parlar de la mort sense por ni sentir-se malament.

Espero que aquest cop també, hagi pogut fer-vos volar pel món a través de la paraula -tal com va apuntar en Josep Maria- perquè les vostres cames no ho poden fer. Que us hàgiu sentit identificats en les descripcions dels costums dels nostres avis i que hàgiu gaudit dels panellets, recordeu? Aquests pans votius, símbol de la comunió entre vius i morts.

Gràcies a vosaltres per haver vingut i a l’Íria per haver-me ofert una altra ocasió per explicar-vos a través de llegendes i contes d’on venim.

Bona castanyada,

Jaume

23-25/10 Saló Animaladda 09

El taller creix, i la Fira també

Un any més, l’Ester i jo hem anat a sembrar la llavoreta de l’estimació pels animals en el cor de la mainada que ha vingut a l’Animaladda. En el taller hi han passat nens de 4 fins a 12 anys. Hi han pogut fer activitats adaptades a la seva edat i preferències: des de la més lúdica, fer-se una careta o un anell fins a la més elaborada i complexa, establir un diàleg a 6 bandes on els més grans preguntaven i responien sobre l’esterilització mentre resolien un trencaclosques i se sorprenien de descobrir gràficament què passa si no controlem la nostra mascota i la deixem parir sempre que vulgui.

Estem contents per molts motius: perquè els organitzadors confien en nosaltres; perquè la mainada surt del taller contenta i els seus pares, també; perquè hem ampliat de 8 a 12 activitats i algunes d’elles han tingut molt bona acceptació; perquè tot apunta que l’any que ve repetirem, i perquè ja tenim noves idees d’ampliació del taller i millorar-lo més. En definitiva, ens trobem com a casa, tant pel que fa amb els companys, amb les famílies i amb ADDA.

Aquest any, gairebé hem augmentat un 50% la quantitat de nens que han fet activitats al taller. Això ens ha satisfet molt, malgrat l’enorme esforç que hem hagut de fer per atendre’ls a tots amb el màxim de qualitat possible que ens han permès les circumstàncies. Hi ha hagut veritable onades intenses de visites, que ens desbordaven. Però durant la resta del taller, a ple rendiment i amb la situació controlada, és quan en gaudíem més: és aleshores quan es pot contactar de tu a tu amb uns quants nens i fer-los arribar el missatge que vols que escoltin. Llavors, quan surt de la seva boca el comentari que et diu que ho han entès i els ha arribat, la satisfacció és indescriptible.

Ja només falta que no ho oblidin mai i que la llavoreta, sobre la identificació, l’esterilització, l’adopció responsable o l’abandonament (hi ha tants temes…) germini, creixi i doni fruit. Si podem, nosaltres hi tornarem per regar-la.

Ester i Jaume

27/09 Sembleu gat i gos a Sabadell

3x2, què hi farem!

Tot i haver-m'ho preparat i saber que amb mitja hora no n'hi havia per a tres contes sinó per a dos, us vaig acabar presentant que volia explicar-ne tres. I és que de debò que en tenia moltes, de ganes. Potser per això no me'n vaig estar. També va influir que el raconet era preciós (tot un encert, fer el contes a l'ombra del pi i no al sol de l'escenari), la mainada (predisposats a sentir històries d'animals) i els adults, que us vaig veure molt ben apalancats a l'herba i amb ganes d'escoltar.

Jo, malgrat la terrible contractura a les cervicals vaig poder concentrar-me en la feina i tret d'un parell de fiblades, no me'n vaig ressentir fins havent acabat. Total, que estava molt tranquil i amb moltes ganes de xerrar. I va poder més el desig que la realitat. "Sí, sí sentireu tres contes..." Fins que la realitat va poder més que el desig: "patapam, dos contes i prou que ja no hi ha més temps!"

Doncs, mireu què farem. He fet una proposta a la protectora per fer una contada d'una hora perquè pugueu sentir contes fins a afartar-vos-en. Us prometo que us ho passareu tan bé com durant la contada de la Fira.

Jaume

27-05 Veterinaris a Coma-ruga

A vegades és bo fer un pas enrere, et permet fer-ne després dos endavant...

L’altre dia amb els més menuts dels Secallets vaig descobrir com m’havia d’apropar-m’hi. I és que la contada, tot i anar bé, no va sortir com jo esperava i havia detectat un parell d’errors d’enfocament dels contes només començar. Vaig creure que l’experiència positiva que tenia d’haver explicat contes amb nens de p-4 i p-5, barrejats amb més grans em serviria per als de p-3, p-4 i p-5 de l’escola. Però em vaig equivocar.

Així que de seguida vaig haver de reduir molt la participació perquè tots teníeu ganes de dir la vostra. Queda clar que 60 veus poden més que una i jo no donava a l’abast a tantes peticions. Això em va permetre seguir però la dinàmica ja estava marcada, crec que hi va haver massa interrupcions. Un altre cop deixaré ben poquet que participeu per dir la vostra, i us presentaré un conte amb força ganxo i ben visual perquè hi quedeu ben encuriosits. I penso fer-ho fins a una hora, que sé que si us arriba el conte podeu aguantar sense grans problemes.

Amb tot, m’ho vaig passar molt bé amb l’Alba, que feia de caragolet i veient com alguns de vosaltres féieu mímica mentre explicàveu els motius pels quals al caragolet li feia mal de panxa.

Espero que us surti força bé els colors de l’Amadeu, el camaleó.

Jaume

23-05 Gats i gossos a Sant Adrià de Besòs

Un centenar de gossos i gats, en un matí

Crec que tots els gossos i els gats que hi ha a Sant Adrià van anar, dissabte, a la plaça de la vila a fer-se caretes...

I és que va ser molt divertit veure-us tots treballant de valent perquè us quedés ben pintada. Tots sortíeu amb ella posada i amb la idea que les vostres mascotes no s'han d'abandonar, i s'han d'identificar amb un xip o una xapa per si es perden, que us la puguin tornar.

I recordeu, si voleu un animal a casa, adopteu-lo!

Jaume

16-05 Contes amb pluja al Terra Dolça de Sant Cugat

Tranquil·litat i set, molta set. Maleït bacallà!

M’ho vaig passar molt bé mullant-vos. Em sembla que per a la propera vegada miraré de mullar-vos més. Va ser molt divertit veure-us riure mentre travessava el Llobregat amb les galledes plenes d’aigua; o quan us en vaig abocar una mica a les mans (alguns de vosaltres no us ho esperàveu i vau fer un bot de sorpresa); o quan us sorpreníeu perquè us mullava però no sabíeu d’on venia l’aigua... I al final, la filla de l’Alba –jo que creia que tots us n’havíeu anat contents- em deixa anar emmurriada “a mi, no m’has mullat!” Ah, res més fàcil... xof! Xeringada al cantó. I se’n va anar com tots, contenta.

Espero que us hagin agradat les rondalles del Vallès, de Martorell (quina por, el dimoni, eh?) i la del pont de Can Vernet.

Per a mi, va ser una contada especial: li volia donar un format diferent i tot i que no he aconseguit on vull arribar, m’hi trobo a gust i sé que ni que sigui a poc a poc, vaig pel camí bo; hi havia la Sara i la Maria, dues nenes que me les començo a estimar (com a la seva mare, la Montse) i que em va semblar que des del seu lloc, mig distant, s’ho van passar molt bé; hi havia també l’Alba, la bibliotecària, que tot i que la teva sogra m’havia comentat que t’ho diria, no n’estava prou segur de si hi series... i sí, quina sorpresa que vaig tenir: tu i tota la família; per últim, la veritat, no m’esperava tanta canalla amb pares com hi havia i això, tot i que no m’afecta, en el moment d’explicar contes, sí que fa caliu.

Estic molt content, d’haver fet aquesta contada d’aigua. Espero que hàgiu pintat ben bé els diferents sistemes de recollida de pluja. I que els pares us hagin ajudat i explicat com funcionen.

Jaume

09-05 Veterinaris a Can Jorba, Barcelona

Les forces s'han de dosificar

Vaig acabar la contada amb un barreja de sensacions: el grapadet de nens que tenia al davant us ho veu passar molt i molt bé. L'atenció no us va disminuir i participàveu força, i amb molt bones idees (recordo la del lloc que mai van triar els animals per viure... l'infern; senzillament, genial). És a dir, que per part vostra us mereixeu molt bona nota (recordo la nena que volia ser veterinària i la nena que va dir que l'home no té cua, totes dues, des del fons, atentes però magnificament participatives, amb ordre, sabent el moment en què ho podíeu fer i amb paciència quan calia). Tot plegat, un cúmul de sensacions positives.

L'altra cara de la moneda va ser com ho vaig viure jo. Que quedi clar d'entrada que hi vaig posar tot el que sé, totes les ganes i tota la il·lusió. Com sempre, vaja. Però la nit anterior vaig fer una contada per a adults que havia de començar a les 8 del vespre, ho va fer a 3 d'11 per problemes tècnics i, entre sopar en acabat, plegar i tornar a casa, vaig anar a dormir a les 3, desvetlladíssim.

Mentre us els explicava, notava com el meu cervell i els meus moviments s'alentien. I el més preocupant, les reaccions i les idees també. Notava que el meu cos no responia amb la mateixa velocitat que en altres contades, ni tant com jo volia. I em va costar molt entrar en els contes.

No sé si algú va notar res, tots vau sortir contents, jo també, malgrat aquesta doble sensació.

Jaume

08-05 Llegendes de Menorca a Mataró

Cultura popular tradicional 1 - Tecnologia 0

Hauria estat una gran pena que la tecnologia hagués guanyat a la tradició menorquina, allà en un Atzucac de Mataró. No sé quanta estona vaig estar intentant resoldre el que per a mi era un problema algebràic, però el que sí sé és que us tenia a tot el local, (especialment la família de Mataró, en Joan i companyia, i la Rosa i la Gina) amb l’ai al cor i la paciència infinita gairebé esgotada. Quan estava al límit de la paciència, però amb la profunda esperança que ho aconseguiria tot i que unes veus m’anaven dient que ajornéssim la contada, vaig acabar acceptant a contracor el consell de les veus: “d’acord, un últim intent, o me’n surto o plego”. I llavors va aparèixer ell, en Jordi “Iniesta”, un àngel (i encara hi ha gent que els nega l’existència) que amb quatre clics va fer fàcil el que per a mi semblava impossible de resoldre, i va permetre’m encarrilar la meravellosa sessió de llegendes de Menorca que tots veu estar esperant estoicament. Us estic molt i molt agraït, perquè hauríeu pogut marxar (2 hores de retard? o més, potser?) i no ho vau fer.

Axuixí de tant esverat i tens com m’havia anat posant vaig començar realment esgotat. Però content; s’iniciava el que per a mi és un gran moment màgic i l’espectativa que hi havia en l’ambient hi va ajudar.

Tot orelles i les mirades atentes a les imatges. Quina gràcia descobrir que molt de vosaltres heu anat a Menorca. El local gairebé en silenci. Les vostres cares i els vostres aplaudiments, càlids, efusius. La contada s’anava descabdellant i a cada pic descobria gestos que no sabria descriure amb paraules perquè el que em déieu tampoc s’expressava amb paraules, eren com un bàlsam.

En el rostre us vaig acabar veient contents, us havia agradat. I és que cada cop ho tinc més clar: el format amb què presento les llegendes enganxa.

 

Teresa, sento que no haguéssim pogut sopar junts en acabat. Ho entenc era tardíssim. Vaig començar a sopar crec que a tres quarts d’12. Un entrepà de botifarra boníssim (duia una gana que no m’hi veia) amb molt bona companyia a taula, i amb un epíleg molt i molt plaent que poc m’esperava amb la Rosa la Gina i en Joan, xerrant, entre altres temes, sobre com la cultura popular, la que es transmet oralment és molt més viva que no ens pensem. I si no, la mostra de tots vosaltres (30, 35, éreu?) com a claus, un divendres a la nit, escoltant les llegendes menorquines i fent el primer pas de la transmissió generacional. Hauríeu d’haver vist les cares de la Gina i la Rosa (i la meva) sentint en Joan parlar amb sentiment, molt de sentiment.

 

Gràcies a tots, per la vostra gran paciència que us ha donat Déu.

 

Jaume

24-04 Beneits al Vendrell

Quan no hi ha ningú que destrueix els contes, apareix la màgia pura

 

Meravellat, fascinat, satisfet, emocionat, tot menys cansat és com vaig acabar la contada amb vosaltres. Quanta compenetració hi havia entre vosaltres i jo, semblava que ho haguéssim fet tota la vida.

Ahir, us veu lluir les nenes que veu fer el conte amb mi, i tots els altres 40 que éreu a la catifa. I els pares també, asseguts a les cadires la majoria, alguns drets, d’altres asseguts directament a terra, responíeu als estímuls que us llançava i a les reaccions dels vostres fills. Per a mi va ser fenomenal quan es van girar tots a ensenyar-vos la boca oberta, o quan el pare del rei em va donar permís per reduir-li el cap.

Em vaig sentir molt bé treballant al costat de la Carla, en Gra de Mill, que ho va fer perfecte i que va saber treure’s la vergonya inicial i gaudir del personatge; de l’Eva, la rateta, somriure magnífic d’orella a orella; de la Laura, la riera, una nena assenyada amb molt de sentit comú; del Màximo, la guineu més fatxenda que mai he tingut; i del rei, que feia i desfeia al seu aire (per això era el rei, oi?) i introduïa novetats al personatge.

 

Sabeu què? el gran respecte que veu demostrar pel conte i per mi, que ningú de vosaltres -i éreu molts- destruís la feina que estàvem fent, que ningú anés pel seu compte donant la nota,  que tots participéssiu activament em va fer sentir molt bé, em va tranquil·litzar i em vaig relaxar. I aleshores va fluir tot, i tot es va fer molt fàcil, espontani, divertit i sobretot connectat amb vosaltres.

Per a mi, va ser un gran goig veure les vostres cares des del principi al final del conte, i també en acomiadar-nos. Cares lluents i contentes, sortíeu rabent cap al carrer. I aleshores es va produir un petit gest únic que crec que no oblidaré mai: se’m va apropar la Selma i em va abraçar i em va fer un petó a la panxa. A cau d’orella em va dir que s’ho havia passat molt bé. Vaig notar molta calidesa i em vaig sentir molt feliç.

És un privilegi haver estat amb vosaltres a la biblioteca per tercera vegada.

 

Jaume

23-04 Llegendes de Menorca a Andorra

Andorra, Menorca i Catalunya unides per unes llegendes al meu cor

Explicar llegendes del mar al bell mig dels Pirineus va ser per a mi una anècdota molt especial. Fer-ho a Andorra, un país que me l’estimo com Menorca va ser un fet que m’omple de joia. Fer-ho per a les sis persones que veu venir, un privilegi que em veu regalar.

Els vostres gestos, reaccions, posats corporals m’anaven dient que l’atenció va trigar una mica a aparèixer (ho entenc, era tard, gairebé estàvem sols i potser la distància física no convidava del tot, massa cadires buides). Però quan ho va fer les vostres cares expressaven interès, ganes de saber-ne més, i també meravella, sorpresa de sentir aquelles llegendes i veure’n el lloc on van passar al mateix temps.

Érem tan pocs que no calien aplaudiments i tot i així els veu fer. Això m’indica molt. Per això et dic, Elisabeth, que no t’amoïnis pel volum de gent, jo us les vaig explicar amb tota la força que tinc, i em vaig sentir acompanyat. Era potser un mal dia, eleccions pel mig, dia entre setmana, potser l’hora era difícil de compaginar amb canalla...

I em quedo amb el posat i els somriures oberts de la dona de primera fila, amb el posat del cos inclinat endavant de la senyora més gran, i amb les vostres mirades i aprovacions. I també em quedo amb la frase que va dir la teva companya: “Ha valgut la pena”. Saps, els qui no van venir, ells s’ho van perdre.

Una abraçada,

I gràcies per totes les atencions que has tingut amb mi. Espero treure'n força suc.

Jaume

23-04 Veterinaris al Sagrer

No em digueu com ho faig perquè no ho sé

Prou es va notar que us ho veu passar bé sentint les històries d’animals, sobretot en el de les potes. Jo vaig xalar força, em vaig trobar molt bé, a gust i juganer amb els animals que anaven sortint, amb la capsa on els tenia a tots, amb vosaltres i els vostres ulls que no es van desenganxar ni un sol moment de la meva veu.

Des de la meva talaia, veia somriures, riotes, gestos amb les mans i participació i moltes altres detalls que anaven donant ales a la narració. És llavors quan les connexions entre qui explica i qui escolta milloren. I encabat tot són agraïments i felicitacions. Agraït de debò. I també preguntes, com ho fas per mantenir-los tanta estona amb atenció?

No ho sé, com ho faig. M’hi poso, m’ho crec, miro de llegir el màxim que puc en qui m’escolta i atendre’l, em surt i suposo que de la mateixa manera que quan estic nerviós, la narració se’n ressent (si més no jo ho noto així) quan estic tranquil també passa.

Mireu, ja fa alguns cops que força gent em fa la mateixa pregunta i ara tot just m’he posat a respondre-la. Hi tornaré, estaré a l’aguait del perquè.

El que sí sé, és que m’ho vaig passar pipa i que me’n vaig anar (sento haver rebutjat la invitació del cafè, Elena) doblement pagat.

Gràcies,

Des d’aquí et vull felicitar a tu, Elena, i a tot els claustre per la magnífica feina que esteu fent amb la canalla que us passa per davant. Sou unes privilegiades. Us admiro la vostra feina, i us valoro el vostre esforç amb el qual afaiçoneu futures persones... humanes.

Jaume

22-04 Llegendes de Catalunya a la residència de Sant Cugat

La gent gran és molt agraïda

Un cop més he anat ha explicar contes amb la gent gran. Realment és un privilegi tenir un públic així. Atent, entregat tot i que no et coneix de res, educadíssim i comunicador. Tret dels que de tant en tant féieu una capcinada i us despertàveu de cop, no veia res més que cares amb els ulls ben oberts i vius. I era igual que estiguéssiu al principi de la sala que ben bé al final, o al galliner. 

I al final, vaig veure a les seves cares rastres d'una bondat supina, que em feien sentir molt bé. Tots des de la seva participació, abans de començar vam xerrar força de temes diversos, van fer que la cordada de llegendes em sentés molt i molt bé. Vaig arribar a casa recordant moltes cares boniques, persones molt ben vestides i arreglades, i sabent que vostès són gent honesta que s'estima Catalunya.

Ara els deixo perquè siguin vostès qui expliquin les llegendes als seus nets, com la mare que va entrar a mitja sessió amb els seus fills per venir a veure l'àvia i en van quedar sorpresos. 

Vull agrair públicament a la Clara el petit gest que ha tingut amb mi en aquesta contada: el contacte amb l'Iria (quan vulguis, t'explico la llegenda de les 4 barres, i treu-te els dubtes del cap que parles molt bé el català, segur que te'n sortiràs), i l'assistència a la contada, acompanyada de la mare, tot un honor. Al teu voltant hi havia tres generacions...

Estic molt content i satisfet d'haver estat amb vostès. Els desitjo una bona diada de Sant Jordi, i dels enamorats.

Jaume Viladric

14-04 Veterinaris a Vacarisses

A Vacarisses, vaques i bocamolls

I ja en van tres, a Vacarisses! I m’ho he tornat a passar pipa.I això que éreu pocs, que feia bon dia i s’estava millor al parc al solet després de tants dies de pluja, que a dins a la biblioteca...

Vaig xalar molt explicant-vos el conte de les potes, sobretot quan vau caçar quantes potes li demanava el mico a l’escolopendra. Aquest conte promet, cada cop que l’explico s’allarga una mica. En canvi, el de les cues no creix. Potser serà perquè no en tenim de cues... I pel que fa al de la casa dels animals, aquest conte va creixent a poc a poc.

Espero que les mares que vau venir també us ho hàgiu passat tant bé com jo i com els vostres fills. Per les cares, em va semblar que sí, se us veia molt atentes i participatives. Fins i tot quan vaig fer un comentari fora de lloc sobre les vaques que riuen, hi va haver molta esportivitat en les vostres reaccions.

Pel que fa al conte del caragol que va anar a veure el forat d’on surt el sol, va ser molt divertida la intervenció del nen camaleó, que també va fer de gos. No responia de paraules, però ho feia amb la cara. Va ser una llàstima que no la hi veiéssiu perquè amb el rostre ho deia tot. Molt i molt expressiu.

Per a aquesta temporada, ja he acabat la feina per a la mainada, a Vacarisses. Potser més endavant, potser en una altra biblioteca, aneu a saber. Sigui com sigui, de vosaltres i de les bibliotecàries (sóc sincer) m’enduc un record durant les tres contades  molt entranyable. I de dues mares de la contada d'animals,  molt especialment.

I ja ho sabeu: pels Sants innocents, enganxeu llufes a l’esquena de la gent i durant tot l’any, estimeu els animals.

Per cert, sabeu quantes potes li va comprar el caragol a l’escolopendra?

Disfruteu de la privilegiada visió que teniu de Montserrat! Adéu,

Jaume

28-03 Veterinaris a Sabadell

No calia passar tants nervis

Quina delícia d’animals que hi va haver ahir als contes de Sabadell! M’ho vaig passar d’allò més bé, i això que el principi va ser del tot accidentat: no recordava que hi havia una porta directa d’entrada a la sala si no que s’entrava a través del bar. I jo vinga esperar allà, i el temps s’escolava. I tot estava tancat encara. I m’havia de vestir, i de preparar les coses, i el micro, i l’Amadeu amb les seves fotocòpies... La Carla, la meva filla, ajudant-me en tot el que podia, i en Joan, oferint-me suport d’última hora. Sort que no hi havia muntatge per preparar! I tot va començar corre-cuita i improvisadament. Diferent de com estava previst.

Però em va agradar com va començar. Un tresor d’animals i una gran quantitat de misteri als vostres ulls. Tant, que al final una nena va venir expressament perquè li ensenyés què hi havia dins la caixa del tresor.

Els contes es van fer grans en veure que us ho passàveu bé rient i participant. El de les potes i els llocs per viure són contes elàstics, i amb vosaltres em va agradar que s’allarguessin. El de les cues no ho és tant, però m’agrada molt veure-us les cares, també dels pares i mares que han entrat en la història, quan el porquet es posa trist perquè no tindrà cua al cul perquè s’ha adormit. Per cert, ahir es va adormir l’Amadeu, el meu amic camaleó, que m’acompanya sempre a les contades d’animals. El vaig tenir tota l’estona damunt meu, a l’espatlla esquerra. No el deuríeu veure perquè es va camuflar amb el taronja de la meva samarreta...

I va ser memorable veure com reia el pare del nen que va fer de granota a l’últim conte. Va ser molt divertit veure la cua d’animals estirant i estirant l’herbeta de poliol. Pinyol, que deia ell.

Em vau regalar una sessió molt i molt bonica, gràcies nens i nenes (papes i mames, també). Gràcies a tu, Irene, per venir. Em va agradar molt que hi participessis i veure’t somrient amb la cara il·luminada d’alegria. Gràcies a tots, i visca la gent i els animals de mala pell.

 

Jaume

21-03 Llegendes de Menorca al Terra Dolça

Poder compartir un viatge personal amb vosaltres ha estat un plaer

Avui, l’endemà de l’estrena al Terra Dolça veig les coses amb molta és calma. Les fotos que va fer la Teresa m’han agradat  perquè hi he vist el caliu que es desprèn de la combinació de les imatges amb el gest de la narració. M’agrada. Penso que si els noto alguna cosa especial en l’ambient, deuria ser fàcil per a vosaltres fer el mateix i durant una hora.

Sí, n’estic content, i satisfet d’aquesta combinació. No cal que us digui la feina que hi ha al darrera, però tot l’esforç i patiment es transforma en sensacions plaents, en aquella satisfacció que un té quan el treball té una recompensa. I ahir la vostra presència i l’ambient que s’hi respirava va ser aquesta recompensa. I més si es fa amb bona companyia: els de casa, els qui m’estimo; la família, alguns que no avisen et peguen una sorpresa i apareixen com a bolets, plof, mite’ls, tu, els de Reina Amàlia, què bé; els coneguts, gràcies un altre cop per venir i repetir; els amics, de Sabadell, de Barcelona, del poble; els amics dels amics, que han de fitxar oi, Jordi i Raquel!; la gent que no conec i que ve atreta per la curiositat de les llegendes, tot un luxe i un honor; i tot això en un lloc entranyable, càlid, que sempre m’ha fet sentir com a casa, el Terra Dolça de la Maria i en Guim.

Avui estic més tranquil, i content de com va anar. I sense voler arriscar-me en premonicions, tinc la seguretat que això pot funcionar. Vaja, si més no això és el que vaig sentir, nervis a part, veient-vos i que vaig gaudir-ne molt (espero que vosaltres també ho hàgiu fet), en força moments de la contada: quan vaig passejar-me entre vosaltres mentre explicava què havia fet a Menorca i vaig notar la vostra proximitat, quan amb les vostres cares i gestos em deien que reconeixíeu els llocs de les fotos, quan veia la canalla atenta sense badar boca...

Ara, ja estic donant voltes als petits detalls que van fallar per corregir-los, també en les aplicacions que no vaig poder introduir en l’estrena per manca de temps i que miraré de fer-ho per a la contada de Sant Jordi a Andorra. Estaré encantat, ja us ho vaig dir, que féssiu comentaris de tot allò que us va agradar i del que no per orientar les esmenes i millorar tot el que sigui millorable. El vostre comentari, per petit que cregueu que sigui, per a mi, serà molt i molt valuós, tant com la vostra presència ahir.

Gràcies. 

Vull agrair a l’Àngels que m’ajudés en el passi de diapositives, hauria estat un calvari fer-ho tot sol, un petó guapa; no saps el favor que m’has fet. 

Jaume

10/02 Beneits i Vacarisses

Caliu especial i no sé per què, amb la canalla de Vacarisses

Estimats beneits de Vacarisses,

Abans de dir-vos com m’ho vaig passar amb vosaltres us volia dir que mai havia fet una sessió de contes barrejat amb el públic. Semblàveu una onada de mar que tant sí com no sempre va cap endavant. I jo vinga tornar-vos enrere… i tornem-hi i va arribar un moment que ja no sabia qui de vosaltres participava en el conte i qui no. I de sobte, se sent bum. El bagul que es tanca…

Temps enrere tot això m’hauria posat molt nerviós, ahir ho vaig disfrutar com vosaltres. Va ser una experiència nova (com sovint passa a cada contada, que la canalla sempre me’n prepara una o una altra), una mica “embolicada” però que em va deixar gratament esgotat.

Abans de començar vaig notar un bon caliu, a la sala. No sé, un bon ambient, que sortia de vosaltres i dels vostres pares. Em va sorprendre 

en entrar “tard” que estàveu escampats per la sala i no semblava pas que hi fóssiu tants i quan vaig seure a terra em vaig trobar milers i milers de cares amb ulls a dos pams del nas. Allò era una premonició del que us comentava abans. En altres biblioteques, la canalla no s’apropa tant, si més no, tots. Vosaltres sí, i això va ser abassegador i divertit.

Sorpreses? Me’n vaig dur un munt. Quan faltaven 5 minuts per començar va ser molt agradable parlar amb la Carla (que encabat va fer molt bé de Gra de Mill), amb la Marina i la Malena. Però ho va ser més veure-les al davant de tot a la dreta, que no badaven boca. Vaig reconèixer alguns de vosaltres que veu venir al taller de gossos i gats. Per cert, vaig portar els vostres missatges a la gossera d’Argentona. I sabeu com m’ho van agrair? Els gats, que n’hi havia de guapíssims amb una careta d’àngel, em miraven amb els ulls plens d’alegria de saber que la canalla de Vacarisses els estimen tant. I els gossos, bordant, bordant i bordant. Allò sí que enlloc d’una gossera semblava un galliner, de tants crits.

Doncs us deia que vaig reconèixer la Maria i l’Albert, (que vas participar millor que en el conte del taller, felicitats) també d’altres nens però no en recordo el nom.  Em va fer molta il·lusió tornar-vos a veure.

Dels personatges, tots ho veu fer molt bé. El rei va fer un paper de primera. I tots vosaltres veu pescar de seguida els diàlegs. A més d’afegir moltes idees noves. Tantes, que sense voler ho vaig tallar amb un comentari. I ara em sap greu.

Quan vaig haver recollit, en una altra sala vaig trobar-me dues nenes assegudes treballant. La Paula estava acabant de pintar la llufa. Era molt bonica: pantalons rosa amb llunes, camisa de ratlles verdes i grogues, galtones, ulls graaaans i un somriure preciós. Mentre me la mirava ella retallava la llufa, li va quedar esplèndida. Em va recordar de seguida la Fàtima de Menorca, a Alaior, que va fer com tu, Paula.

Recordeu que quan enganxeu la llufa a algú, li podeu cantar allò de El burro porta càrrega i no se’n sent! Però sobretot, que rigueu tots dos, perquè si mai feu una broma a algú i no riu, ja no és una broma. Ah, i aquells que tingueu un cigronet com amic, cuideu-lo a la capseta i traieu-lo a passejar, que li agrada molt sortir a fora.

Un petó ben fort i fins la propera,

 

Jaume

 

Per cert, no hi he penjat cap foto de la contada perquè em vaig deixar la càmera a casa. És una llàstima.