14-11 Dimonis a Sant Cugat

Si el dimoni gros ho fa, el dimoniet ho repetirà

M’ho vaig passar molt bé durant l’estrena dels dimonis, al Terra Dolça. Hi havia molt pocs nens (la Maria em deia que va com va, “dissabte passat era ple”, un comentari que ja me’l sé) però això no en va afectar la narració. La vam fer més casolana i es va assemblar molt a allò de contes a la voreta del foc. Hi va haver moments que tenia la Mar, una preciositat de 4 anys, asseguda a la falda; i son germà, en Guim, un dimoniet de 2 anys gairebé mitja sessió assegut al meu costat, fins que es va cansar i se’n va anar per fer mal a no sé on. Mentrestant, en Luan anava i venia del meu davant a la falda de son pare. Ah, i a la bossa de patates!

De la contada vull destacar uns ulls. Els ulls que va fer la Mar en sentir que jo era un dimoni. Se li van obrir les ninetes i el semblant se li va arronsar, paralitzada (quina llàstima pares, que no ho poguéssiu veure) i a menys de dos metres meu. Però va entendre de seguida que jo era un dimoni bo i que escoltant històries ens ho passaríem molt bé. Al final es va atrevir a tocar-me les banyes i tot. També vull destacar el gran interès que van mostrar els pares de la Mar i en Guim. La seva predisposició i atenció van fer augmentar el caliu dels contes i el comiat va ser com si ens coneguéssim de tota la vida. Gràcies, la vostra actitud és el millor regal per als vostres fills.

Jaume