No havia explicat mai contes sota la pluja!
I gràcies a vosaltres ho he viscut: xocant. Un munt de sensacions contradictòries em passaven pel cor mentre la meva boca us omplia de llegendes: Però què fan que no marxem! Que guai, i què divertit! Ai, ai, ai que els llamps són cada vegada més a prop! Caram, i no marxem, tu: estan aguantant sota la pluja! [per cert, gràcies per tancar-me la maleta] Hauríem de marxar, Jaume, tanca la barraqueta, que no ho veus? Sí, sí però una llegenda més i acabo!
Pels que no hàgiu entès res encara la Maria, la Palmira i la Irene us poden explicar la clau del misteri. Tot plegat ha estat molt gratificant. Us torno a donar les gràcies per haver permès allargar la sessió, ni que sigui a la fresca. Per molta oferta meva, (se m'ha acudit una mica tard, però és així) si vosaltres no us hi quedeu, avui ningú hauria sentit per què la reina mora es va suïcidar, ni per què el castell de Montcada es queda sense muntanya, ni les raons de la condemna del Comte Arnau de Mataplana, el mite més difós de Catalunya. Sabeu què? Aquest mite és tan fort, que fins i tot estudiosos de prestigi com Menéndez Pidal, creien fermament que va existir (al Ripollès molts encara ara!). Jo... A mi, m'agrada pensar que va existir, com a mínim el senyor José diu que ha estat a les restes del castell de Mataplana. A més, he conegut l'Abraham (et torno a demanar disculpes per haver-te donat tants cops l'esquena mentre narrava), que amb la seva actitud oberta d'assimilació de la cultura que l'ha acollit, l'honora, el dignifica i jo, des d'aquí us vull agrair en públic a tots la vostra capacitat d'obertura cultural: afegir-se a un mateix cultures o llengües diferents mai resta, enriqueix: a un mateix i a la societat. Amb l'avantatge que no es perden les arrels.
Mireu, ha estat genial reconèixer cares del Sant Jordi passat. I n'he vist forces, i us he vist disfrutar, somriure i riure. Per a mi era tot un repte:
1. Tenir part del mateix públic és una gran satisfacció pel que significa, jo m'ho prenc com un afalac. Gràcies per repetir.
2. Tenir part del mateix públic m'ha obligat a buscar algun tema diferent, també la manera de presentar-ho, i que tingués ganxo (és clar). Saber que us ha agradat és el millor pagament a l'esforç titànic (no tant com el del comte Arnau) que m'ha significat preparar la contada. Amb tot, sóc així, he gaudit molt amb el treball previ. Potser massa, perquè a mesura que anava descobrint llegendes les anava incorporant i el material recollit ha estat excessiu. Però això no és problema, aviat ho tindré resolt. En faré una bona sel·lecció. Aquesta és una de les gràcies que té estrenar un espectacle.
3. Tenir part del mateix públic m'ha donat molta tranquil·litat mentre narrava perquè m'estàveu dient amb el ulls que vivíeu la història, i us he vist reaccionar amb fàstic per la malaurada Saurimonda o per la monja del convent de Malacara, o amb riure explosiu pel fill de la priora, o amb ulls com taronges pel destí de les 100 donzelles. I a tots us reconeixia, i m'han vingut imatges del Sant Jordi passat. I he sentit una gran felicitat.
També vull agrair els que heu vingut sense conèixer-me, alguns us he vist ansiosos i d'altres una mica pansits. Crec que és normal, tampoc es pot fer un treball i aconseguir que agradi a tothom.
Però tots, m'hau fet un regal molt i molt bonic amb la vostra presència, que no oblidaré, de debò. Gràcies.
Una gran abraçada,
Jaume
I gràcies a vosaltres ho he viscut: xocant. Un munt de sensacions contradictòries em passaven pel cor mentre la meva boca us omplia de llegendes: Però què fan que no marxem! Que guai, i què divertit! Ai, ai, ai que els llamps són cada vegada més a prop! Caram, i no marxem, tu: estan aguantant sota la pluja! [per cert, gràcies per tancar-me la maleta] Hauríem de marxar, Jaume, tanca la barraqueta, que no ho veus? Sí, sí però una llegenda més i acabo!
Pels que no hàgiu entès res encara la Maria, la Palmira i la Irene us poden explicar la clau del misteri. Tot plegat ha estat molt gratificant. Us torno a donar les gràcies per haver permès allargar la sessió, ni que sigui a la fresca. Per molta oferta meva, (se m'ha acudit una mica tard, però és així) si vosaltres no us hi quedeu, avui ningú hauria sentit per què la reina mora es va suïcidar, ni per què el castell de Montcada es queda sense muntanya, ni les raons de la condemna del Comte Arnau de Mataplana, el mite més difós de Catalunya. Sabeu què? Aquest mite és tan fort, que fins i tot estudiosos de prestigi com Menéndez Pidal, creien fermament que va existir (al Ripollès molts encara ara!). Jo... A mi, m'agrada pensar que va existir, com a mínim el senyor José diu que ha estat a les restes del castell de Mataplana. A més, he conegut l'Abraham (et torno a demanar disculpes per haver-te donat tants cops l'esquena mentre narrava), que amb la seva actitud oberta d'assimilació de la cultura que l'ha acollit, l'honora, el dignifica i jo, des d'aquí us vull agrair en públic a tots la vostra capacitat d'obertura cultural: afegir-se a un mateix cultures o llengües diferents mai resta, enriqueix: a un mateix i a la societat. Amb l'avantatge que no es perden les arrels.
Mireu, ha estat genial reconèixer cares del Sant Jordi passat. I n'he vist forces, i us he vist disfrutar, somriure i riure. Per a mi era tot un repte:
1. Tenir part del mateix públic és una gran satisfacció pel que significa, jo m'ho prenc com un afalac. Gràcies per repetir.
2. Tenir part del mateix públic m'ha obligat a buscar algun tema diferent, també la manera de presentar-ho, i que tingués ganxo (és clar). Saber que us ha agradat és el millor pagament a l'esforç titànic (no tant com el del comte Arnau) que m'ha significat preparar la contada. Amb tot, sóc així, he gaudit molt amb el treball previ. Potser massa, perquè a mesura que anava descobrint llegendes les anava incorporant i el material recollit ha estat excessiu. Però això no és problema, aviat ho tindré resolt. En faré una bona sel·lecció. Aquesta és una de les gràcies que té estrenar un espectacle.
3. Tenir part del mateix públic m'ha donat molta tranquil·litat mentre narrava perquè m'estàveu dient amb el ulls que vivíeu la història, i us he vist reaccionar amb fàstic per la malaurada Saurimonda o per la monja del convent de Malacara, o amb riure explosiu pel fill de la priora, o amb ulls com taronges pel destí de les 100 donzelles. I a tots us reconeixia, i m'han vingut imatges del Sant Jordi passat. I he sentit una gran felicitat.
També vull agrair els que heu vingut sense conèixer-me, alguns us he vist ansiosos i d'altres una mica pansits. Crec que és normal, tampoc es pot fer un treball i aconseguir que agradi a tothom.
Però tots, m'hau fet un regal molt i molt bonic amb la vostra presència, que no oblidaré, de debò. Gràcies.
Una gran abraçada,
Jaume
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada