10/02 Beneits i Vacarisses

Caliu especial i no sé per què, amb la canalla de Vacarisses

Estimats beneits de Vacarisses,

Abans de dir-vos com m’ho vaig passar amb vosaltres us volia dir que mai havia fet una sessió de contes barrejat amb el públic. Semblàveu una onada de mar que tant sí com no sempre va cap endavant. I jo vinga tornar-vos enrere… i tornem-hi i va arribar un moment que ja no sabia qui de vosaltres participava en el conte i qui no. I de sobte, se sent bum. El bagul que es tanca…

Temps enrere tot això m’hauria posat molt nerviós, ahir ho vaig disfrutar com vosaltres. Va ser una experiència nova (com sovint passa a cada contada, que la canalla sempre me’n prepara una o una altra), una mica “embolicada” però que em va deixar gratament esgotat.

Abans de començar vaig notar un bon caliu, a la sala. No sé, un bon ambient, que sortia de vosaltres i dels vostres pares. Em va sorprendre 

en entrar “tard” que estàveu escampats per la sala i no semblava pas que hi fóssiu tants i quan vaig seure a terra em vaig trobar milers i milers de cares amb ulls a dos pams del nas. Allò era una premonició del que us comentava abans. En altres biblioteques, la canalla no s’apropa tant, si més no, tots. Vosaltres sí, i això va ser abassegador i divertit.

Sorpreses? Me’n vaig dur un munt. Quan faltaven 5 minuts per començar va ser molt agradable parlar amb la Carla (que encabat va fer molt bé de Gra de Mill), amb la Marina i la Malena. Però ho va ser més veure-les al davant de tot a la dreta, que no badaven boca. Vaig reconèixer alguns de vosaltres que veu venir al taller de gossos i gats. Per cert, vaig portar els vostres missatges a la gossera d’Argentona. I sabeu com m’ho van agrair? Els gats, que n’hi havia de guapíssims amb una careta d’àngel, em miraven amb els ulls plens d’alegria de saber que la canalla de Vacarisses els estimen tant. I els gossos, bordant, bordant i bordant. Allò sí que enlloc d’una gossera semblava un galliner, de tants crits.

Doncs us deia que vaig reconèixer la Maria i l’Albert, (que vas participar millor que en el conte del taller, felicitats) també d’altres nens però no en recordo el nom.  Em va fer molta il·lusió tornar-vos a veure.

Dels personatges, tots ho veu fer molt bé. El rei va fer un paper de primera. I tots vosaltres veu pescar de seguida els diàlegs. A més d’afegir moltes idees noves. Tantes, que sense voler ho vaig tallar amb un comentari. I ara em sap greu.

Quan vaig haver recollit, en una altra sala vaig trobar-me dues nenes assegudes treballant. La Paula estava acabant de pintar la llufa. Era molt bonica: pantalons rosa amb llunes, camisa de ratlles verdes i grogues, galtones, ulls graaaans i un somriure preciós. Mentre me la mirava ella retallava la llufa, li va quedar esplèndida. Em va recordar de seguida la Fàtima de Menorca, a Alaior, que va fer com tu, Paula.

Recordeu que quan enganxeu la llufa a algú, li podeu cantar allò de El burro porta càrrega i no se’n sent! Però sobretot, que rigueu tots dos, perquè si mai feu una broma a algú i no riu, ja no és una broma. Ah, i aquells que tingueu un cigronet com amic, cuideu-lo a la capseta i traieu-lo a passejar, que li agrada molt sortir a fora.

Un petó ben fort i fins la propera,

 

Jaume

 

Per cert, no hi he penjat cap foto de la contada perquè em vaig deixar la càmera a casa. És una llàstima.

 

 

02/01 Sembleu gos i gat! a Vacarisses

Gos que massa borda, poc mossega

Ahir a Vacarisses vaig viure un altre cop com al món hi ha un munt de gent bona. Canalla molt participativa i pares i mares molt actius, fent costat, ajudant el seu fill i m'ho mirava de reüll i hi veia escenes molt tendres i boniques, que fan que aquest món sigui una mica millor. Sí, després en tornar cap a casa, hi donava voltes, revivia sensacions que em van fer tornar d'allò més content: la gent que fa massa fressa i crida molt no fa la feina. 

I ahir a la biblioteca, tots vam treballar emocions que porten a bons lligams. 

Tant de bo, també aquestes bones emocions creïn bons lligams amb els nostres millors amics, els gossos i els gats, i puguem parlar algun dia que a Vacarisses tots els animals de casa són adoptats i no n'hi ha cap d'abandonat. Jo, havent llegit els missatges que van escriure els vostres fills, estic segur que un dia serà així. Aquí en podeu llegir alguns.

Jaume

23-12 Contes a la presó de Can Brians

Quan nosaltres mateixos ens empresonem 

Ahir vaig tenir molt bona companyia, a Can Brians. Tres narradores que aprecio molt, que es donen a la narració i als narradors. Totes tres diferents, amb el seu tarannà -no podia ser d’una altra manera- em van acompanyar molt i molt bé en la visita als reclusos del DAE.

La sala, gran, gairebé sense mobiliari, hi havia col·locat uns matalassos a mida per un dels racons en forma d’u, amb força coixins, a terra.. Neta, polida i il·luminada. Tot convidava al recolliment, però res era obligat.

I en aquest marc els presos hi van passar una hora llarga, badant amb les històries, algunes més complexes que altres, però totes amb un missatge, explícit a vegades, deduïble en d’altres. En totes van xalar, en les explicades en català, també, tot i que n’hi va haver alguns que captaven més del que semblava, i d’altres captaven menys del que volien.

És una llàstima que no els arribin contes en català, als presos. Negant-los aquest dret, els estigmatitzem, a nosaltres mateixos, narradors, i vés a saber si hi haurà algun pres que pot arribar a pensar que en català no es poden explicar contes.

Negant-nos aquest dret, penso que ens fem molt de mal i no som un bon exemple per a nous narradors. Tenim tanta por, que no cal que ningú ens prohibeixi narrar en català, nosaltres som el nostre millor botxí. I això m'empipa.

 

Jaume

15/11 Beneits a Badia

Quan ser dalt l'escenari significa ser en un altre món

Així és com em vaig sentir buscant beneits a la plaça de l'ajuntament de Badia, acompanyat del Ruben, del seu germà i d'una altra nena. Era tanta la integració en el conte d'aquests nens que no em va afectar tot un seguit de petits detalls que no afavorien el desenvolupament òptim del conte. Veia que ells s'ho passaven tan bé, que jo ho vaig fer també tot seguint-los, i sense oblidar els altres nens que ens miraven, ens ho vam passar d'allò més bé.

La llufa no us la vaig poder oferir perquè hi havia poc temps i ho havia de tallar: encabat va tocar la bateria tota una revel·lació de poc menys de 10 anys que va fer les delícies de pares i mares. Però no és gaire problema perquè algunes llufes fan pudor. Així és que millor les deixem estar.

Em va agradar molt ser conscient d'aquest sentiment dalt amb vosaltres. El desenvoluparé.

Una abraçada,

Jaume

08-11 "Al meu país la pluja sí sap ploure" a Sant Cugat del Vallès

Per Collserola, obriu bé els ulls en rieres i fonts, potser hi veureu una dona d'aigua

Ahir vaig estrenar els contes de l’aigua. I em va agradar molt fer-ho amb la canalla de l’esplai Sarau del Club Muntanyenc Sant Cugat. Sí, perquè de bon començament vaig poder connectar amb molts de vosaltres, us veia amb uns ulls oberts (que només tancàveu quan us esquitxava) i una cara d’interès que em van relaxar molt i malgrat el terrible mal de coll que duia al damunt, vaig poder gaudir de totes les vostres respostes.

No sé els noms però recordo un nen i una nena grans, rossos que responien força a les preguntes, i també a l’altra banda una nena petita, asseguda a la cadira, que aixecava el dit ben amunt i el mantenia l’estona que calgués fins que responia amb un filet de veu, gairebé inaudible. I els que vau descobrir la dona d’aigua al terra, i ho déieu estranyats, i les vostres cares de tensió en veure el dimoni amb la forca o saber que la Maria tenia por perquè se li enduria l’ànima el diable. Els de terra, gairebé tots molt atents, m’estimulàveu amb la vostra atenció (és veritat que n’hi va haver uns quants que superàveu els límits i vaig haver d’aturar els contes un parell de cops, però reconec que us vau saber posar al vostre lloc) la narració. I, especialment, el nen de la pregunta sobre la dona d'aigua... senzillament genial i molt i molt sentida!

I els monitors, espero que us ho hàgiu passat distret, si més no; no eren narracions per a vosaltres i us va tocar ser allà, però em va semblar que va anar bé... Agraeixo les paraules d’un de vosaltres al final tant de suport com el comentari sobre la canalla més gran. I també us agraeixo que parléssiu amb la mainada abans de fer-los passar perquè fessin silenci. Ho vau fer molt bé, de debò: fer-los passar de l’excitació d’un joc de moviment al relax dels contes en menys de 2 minuts és d’admiració.

I tu, Joan, quina més bona em vas explicar amb l’anima que li vaig enganxar a la teva companya i que se’n va anar i tu ja vas veure que allò no anava bé, que podia acabar malament, que en algun moment del conte necessitaria aquella ànima, i que vas descansar quan va tornar... i li vaig poder prendre. I també gràcies per tot el que t’has mogut, i per totes les atencions que has tingut amb mi. Gràcies per tots els gestos que des del Club hi ha hagut, tot s’ha resolt molt i molt bé, espero que n’estigueu satisfets.

Quan al final un dels nens rossos com la llet em va preguntar que jo havia gastat aigua, li vaig ensenyar que no era ni mig got, i li vaig dir a ell i a tots els que ens envoltaven, que si havíeu après que l’aigua de pluja és gràtis i que es pot recollir per beure, cuinar i regar, i si s’ho havien passat bé, em donava per content. I el mig got el recuperaria a la propera pluja. Heu de saber que jo recullo l’aigua que plou i la poso a la cisterna (bé, s’hi posa ella sola).

I acabo, amb una gran alegria: quan estava recollint em va passar pel costat el Valeri i sense gairebé aturar-se em diu “M’ho he passat molt bé”. Quan va retornar de la sala de gimnàstica li vaig contestar que jo també.

Tinc un molt bon record de la canalla de l’esplai.

Jaume

19/27-10 a Menorca

Jas, has acabat!

Sí, ara navego pel nostre mar, damunt de les onades, bressolat dalt del buc, de tornada a ca meua mentre encara tenc fresques moltes de les cares d’ets al·lots i al·lotes, amb uis esbatanats i boca badada.
Durant aquesta setmana he viscut intensament tots es dies. M’enduc dins meu una pila de vivències molts grates: ses set sessions de rondalles per a sa mainada, s’atenció de totes, totes, (na Gemma, na Cisca, na Ximena, na Fàtima i en Xavier, na Mandi, na Marga, na Montse i na Dita) ses bibliotecàries (amb na Marga i na Mandi hi he pogut contactat més i ha estat un gran plaer), i també haver conegut n’Elisa (ara quan et faci un correu, ja sabré a quina cara li envio) en una molt agradable conversa a la Fira de Ferreries, ets racons que he descobert de s’illa fent es safari fotogràfic per a sa contada de llegendes de Menorca, sa gent amb què hi he pogut parlar as llarg de ses meves corredisses, sobretot es mig matí amb en Joan de Son Fideu. I per descomptat, ses dues sessions de llegendes de Catalunya d’Es Castell i de Migjorn i l’intercanvi de comentaris que vam tenir-hi amb sa gent que hi va assistir, hi vaig aprendre molt.

I m’enduc també a casa, un tresor: unes quantes llegendes i cultura popular (he comprat cinc llibres) que treballaré per acabar de muntar una cordada de contes de llegendes de Menorca, i que exportaré per tot Catalunya.

Crec que m’entorn més ple que quan vaig arribar. Tenc la sensació que he après més jo de vosaltres que a l’inrevés. Tot plegat, idò, esper que els qui m’hau vist fent contes us ho hàgiu passat tant de bé com jo.

Sempre duré un bocinet de Menorca dins meu.

Jaume

25-10 Cordada de contes a Migjorn, Menorca

Es vells són savis, ets al·lots són aprenents, ets atres què som?

Avui a la contada m’he endut una grata sorpresa quan el jove de la meva dreta m’ha comentat que Sa pedra de sa paciència la sentia per segona vegada en un mateix dia. Abans li havia explicat la seva àvia!!!! I jo, al final parlant de cordada generacional per tal d’activar-la i que es tanqui la roda de la comunicació. Penseu que totes aquestes llegendes tenen molts i molts anys i ens han arribat fins avui per via oral (fa molt poc que els folkloristes es van dedicar a recollir i escriure). Ja us podeu anar fent a la idea de com m’ha fet de feliç, aquest comentari.
Saps què? Com que estic segur que li comentaràs això que ha passat, crec que a la teva àvia li farà gràcia, explica-li que un boig de Catalunya s’ha dedicat a recollir llegendes de Menorca però que no les escriu sinó que les explica com vostè, àvia. I ja em diràs què et diu. Digues-li també que hi ha el projecte de fer una sessió només amb llegendes de Menorca, acompanyades de projeccions fotogràfiques dels llocs on passen. I per descomptat, hi estarà convidada en un lloc d’honor.
Suposo que us haurà agradat escoltar històries dels llocs de Catalunya que heu anat: Montserrat, la senyora gran del fons, i els Pirineus (des de Sant Maurici a Cap de Creus!, això no ho he fet jo!!!!), el matrimoni que al final m’ha comentat el seu viatge. Espero que hàgiu passat una bona vetllada i què hàgiu pogut posar imatges del viatge a les llegendes que avui escoltàveu.
També he disfrutat veient les diferents cares que posàveu: quieta però progressivament atenta la noia del davant; comunicadors amb gestos i comentaris el senyor de la camisa de vermell, i les dos senyores del costat. Orelles parades i sense badar, la Marga des del davant i en Ramon des del darrere, que a més feia fotos. I el senyor que ha arribat tard, anava tancant els ulls i tombant el cap segons la trama.
Quan dijous vaig acabar la mateixa contada a Es Castell, vaig tenir la certesa que la cordada no es trencava, érem pocs però molt motivats. Ara a Migjorn també la tinc. Dediqueu-hi cinc, deu minuts, (i si us engresqueu més i tot) a explicar-osi les llegendes als vostres fiis o al·lots, i com l’avi de Sa pedra de sa paciència, ell també ho farà amb els seus, quan li toqui.

Des d’aquí vull agrair públicament l’esforç que representa per la Marga que jo hagi pogut venir a Migjorn a portar-vos aquestes llegendes. Tinc clar que sense la seva empenta i implicació no hauria estat possible. Marga, gràcies, i a tu també, Ramon.

Gràcies a tothom,

Jaume