Andorra, Menorca i Catalunya unides per unes llegendes al meu cor
Explicar llegendes del mar al bell mig dels Pirineus va ser per a mi una anècdota molt especial. Fer-ho a Andorra, un país que me l’estimo com Menorca va ser un fet que m’omple de joia. Fer-ho per a les sis persones que veu venir, un privilegi que em veu regalar.
Els vostres gestos, reaccions, posats corporals m’anaven dient que l’atenció va trigar una mica a aparèixer (ho entenc, era tard, gairebé estàvem sols i potser la distància física no convidava del tot, massa cadires buides). Però quan ho va fer les vostres cares expressaven interès, ganes de saber-ne més, i també meravella, sorpresa de sentir aquelles llegendes i veure’n el lloc on van passar al mateix temps.
Érem tan pocs que no calien aplaudiments i tot i així els veu fer. Això m’indica molt. Per això et dic, Elisabeth, que no t’amoïnis pel volum de gent, jo us les vaig explicar amb tota la força que tinc, i em vaig sentir acompanyat. Era potser un mal dia, eleccions pel mig, dia entre setmana, potser l’hora era difícil de compaginar amb canalla...
I em quedo amb el posat i els somriures oberts de la dona de primera fila, amb el posat del cos inclinat endavant de la senyora més gran, i amb les vostres mirades i aprovacions. I també em quedo amb la frase que va dir la teva companya: “Ha valgut la pena”. Saps, els qui no van venir, ells s’ho van perdre.
Una abraçada,
I gràcies per totes les atencions que has tingut amb mi. Espero treure'n força suc.
Jaume
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada