06-08 Veterinaris a El Vendrell

Descobrir a poc a poc permet estimar ràpidament

La biblioteca Terra Baixa és màgica: ja és la segona vegada que hi vaig i me la trobo plena d’animals. Aquest cop no eren gats i gossos, sinó molts altres animals del bosc: escorpins, flamencs, guineus, porcs, dracs... I fins i tot un lloro. Sí, un lloro ben real. Petit, cabell curt i focs que al final de la contada ens va sorprendre amb una actuació magistral fent de cargol. Quina delícia, mare! I no va parar de xarrar i contestar, i tot ho sabia, i tot tenia un comentari, i... i... i... i mare, en deus estar molt orgullosa, de debò. I potser també molt cansada...
Així vaig acabar jo, cansat però molt content de veure-us a tots vosaltres escoltant i participant en el conte, tan diferents i variats, com són els animals i com ho és la pell del camaleó, que espero que cuideu un cop l’hàgiu pintat. Heu de pensar que menja mosques i li heu de dibuixar ben a prop perquè la seva llengua hi pugui arribar.
Cansat, content i còmode. Perquè no sabria dir el motiu (suposo que hi té a veure amb la canalla i amb el personal de la biblioteca) però sí sé que m’hi trobo molt a gust. Cada cop que marxo d’El Vendrell me’n duc un molt bon record. Gràcies per tot.
Jaume

18-07 Castells a Sant Cugat del Vallès

...

Per un moment vaig veure el comte passejant entre nosaltres

...

És el segon cop que viatjo al passat a través de les parets dels nostres castells. I quan el viatge es fa amb bona companyia es gaudeix doblement. Ahir va ser així. Em va semblar que vivíeu (alguns intensament) la narració, que ens havíem traslladat més de 1000 anys enrere no només amb les llegendes sinó amb les explicacions prèvies, en la història. Jo també ho vaig viure així. Estic content d’haver acceptat l’oferiment que em va fer la Roser d’actuar a les Nits a la fresca, que en principi havia desviat a companys narradors. Per a mi ha estat la prova que m’ha demostrat que les llegendes catalanes tenen prou elements i contundència i que no cal anar-ne a buscar gaire lluny per xalar-ne. I n’hi ha tantes encara per divulgar! I totes parlen del nostre passat.Sí, hi tornaré amb la segona part parlant

d’una època millor encara: l’esplendor de la corona catalano-aragonesa, de Jaume I, de Llull, dels almogàvers, de Tirant lo Blanc, de Ramon Muntaner, de quan els peixos del mar mediterrani hi duien pintat al llom les quatre barres... i dels segadors i dels remences fins al 1714. 

Hi tornaré perquè la vostra atenció m’ha animat a tirar endavant aquesta idea, perquè hi he vist interès en els passatges històrics.
Aconseguir tot això i apropar a la gent una part de la nostra història i mirar de difondre-la de manera amena era un dels meus reptes en l’espectacle. Haver-ho aconseguit sense avorrir-vos (excessivament) és un gran plaer.
Jo també vaig viure la nostra història intensament, a voltes i tot emotivament. Ara només ens cal fer dues feines: jo introduiré retocs per millorar-ne la presentació; vosaltres així que pugueu i visiteu alguns dels indrets llegendaris de la contada, no desaprofiteu l’ocasió per explicar-ne la llegenda a la vostra canalla, amb les vostres paraules, i no us preocupeu que ells ja hi posaran la imaginació.

Per cert, felicito al senyor que va descobrir l'enigma.
Gràcies,

Jaume

09-07 Presó de Can Brians

Les aparences enganyen

Si em preguntessin quan ha estat el moment en què m’ho he passat més bé explicant contes per a adults, segurament que respondria amb les preses de Can Brians. A voltes un explica per a un públic més o menys receptiu, d’altres per a predisposats però el lloc és un infern o d’altres un es troba amb gent molt distant.
Però poques vegades un es troba amb persones tant entregades, tan sensibles als estímuls. L’espai ajudava: dins de la presó hi havia un petit oasi, còmode, càlid, sense luxe però pràctic. Amb tot el mèrit va ser de les vint recluses, que són les que hi van posar les ganes d’escoltar i d’intervenir-hi. I la rondalla popular era ben simple, únicament explicava una trama molt senzilla a través d'un joc de cartes, però va ser fabulós viure tots els comentaris que la van acompanyar.
Jo, no puc fer res més que tornar-hi així que pugui. Em va saber a poc.

17-07 Beneits a Horta (Barcelona)

Els contes no només són per a la canalla

Realment, no hi ha dues contades iguals. La d'avui ha estat engrescadora pel repte que significava: hi havia canalla molt petita i que asseguda al costat o a la falda de la mare la feina hauria estat meva de fer-vos participar al meu costat en el conte. Així és que us he fet participar asseguts.

I ho heu fet molt bé. I les mares heu estat una delícia. He disfrutat molt veient les vostres cara (com m'ha dit la Rosa de la biblioteca havent acabat, "és que n'hi havien que ni tancaven els ulls") i sobretot la vostra participació. Recordo un pare (quina sort tenir-te, només n'hi havia dos), que m'ha ofert les seves ulleres (gràcies però no les he agafades, que si te les trenco...) que feia goig de veure les cares d'atenció que hi posava.

I per acabar us he de dir que a Horta hi ha un gran cigronet, el Víctor, que ha fet una cosa molt difícil: aprendre's ràpidament la cantarella del cigronet que explica com puja a la teulada.

Una abraçada petita petita com un gra de mill,

Jaume

02-07 Gat i gos al Vendrell

Us imagineu un castell fet de persones i mascotes?

Quan ahir vaig anar a la biblioteca Terra Baixa me'n va passar una de ben extranya: enlloc de llibres hi havia animals. Molts animals, sobretot gossos i gats. S'havien colat per tot arreu: pels llibres, revistes, cd's, fotos als murals, i pels passadissos i també -que és on en vaig veure molts- al pati interior del centre.
Ben bé hi havia entre gossos i gats, 25 ben bons. En Foc, la Mixa, el Mixu, l'Anna, la Lluna, l'Yna, el Roky, la Linda, són alguns dels que m'enrecordo. Ei, però no hi va haver ni una baralla, ni una esgarrapada ni mossegada. No us ho penseu! Si no que s'ho estaven passant d'allò més bé: va completar 4 trencaclosques (alguns ben difícils), van fer-se una careta, van escoltar una rondalla catalana d'en Joan Amades que explica perquè els gats es mengen els ratolins i al final es van endur unes enganxines i uns papers (alguns un póster) que parlen de no abandonar els gossos ni els gats.
Pares i mares, m'ho vaig passar molt i molt bé amb els vostres fills. Espero que si mai tenen una mascota se l'estimin molt i molt sempre, fins al final.
Per cert, durant el 10, 11 i 12 d'octubre hi ha el IV saló d'AnimalADDA a Barcelona, una fira dedicada als animals abandonats. Hi haurà moltes paradetes i activitats per fer, que segur que us agradaran. El millor, la passarel·la i les demostracions.

Un petó llepat de gos,
Jaume

25-04 Presó 4 camins. Tarda

Quan deixes de buscar, ho trobes

Per fi va arribar la recta final. Érem un grup de 5 contaires amb ganes de mostrar altres móns fora dels barrots. Les companyes tenien ganes d'explicar i s'hi van esplaiar tot el temps que van poder. Tot té un límit. I hi vaig gaudir molt de les seves històries i de la pinya que es va fer. Hi va haver moments que vaig tenir la sensació de coneixèr-les de tota la vida, i en canvi, només era un principi. Tothom va gaudir de les històries, uns sentint-les i les altres narrant-les.

I al final, vaig tenir una sorpresa provinent del Marroc, via Vic. L'Abdalah em va ensenyar una variant de la història de L'hostaldel llamp i un truc de cartes, que ja li vaig dir que el difondria a nom seu. Parlava un català perfecte, amb un accent de la terra que faria l'enveja de molts de soca rel. Abdalah, quan surtis perquè no fas idiomes?, que li pregunto(en sap cinc, i salta a la vista que té facilitat). Em va mirar, va somriure amb cara de trapella i m'esbolla sense pensar-s'ho (segurament pensant que jo era boig) que ell s'estima més fer de paleta: Jaume, amb aquesta feina sempre es va variant, i construeixes coses noves i treballaré a l'aire lliure...

Abdalah, desitjo de tot cor que sigui aviat que construeixis un món nou que sempre tingui aire lliure. Una abraçada,



Jaume

25-04 Presó 4 camins. Matí

El jardí de 4 camins

Poder gaudir d’una bona pinya de contaires és gratificant, però ho és més si el públic que escolta s’involucra tant. El matí de primavera era preciós, el marc dels contes, gairebé idíl·lic: una fonteta, solet agradable a la cara, gespeta als peus, petits arbres amb pardals fent música de fons. Fins i tot les cadires eren còmodes!
En començar vaig notar que una part del grup estava tensa, distant, tancada i a l’espera de veure què passaria davant seu. L’altra estava en graus diferents oberta i receptiva. El primer que va fer un dels presos amb la seva franca espontaneïtat era exigir-nos que comencéssim, i va seure a dos metres nostres a la cadira que ja duia enganxada al darrere. Un moment sisplau, que no trigarem. Ell premonitzava com acabaríem.
De mica en mica tots es van anar donant a les històries, el grau d’atenció, participació i interacció era elevat. La satisfacció deixava marques a les seves cares. I a mi, també. El de la cadira i les presses em va ajudar a trobar les paraules adequades en castellà que no m’acababen de sortir... i entre ells feien comentaris. Gràcies. De cop, les cartes que duia a la mà –com per art de màgia- cauen a terra. No passa res diu el de la cadira per tranquil·litzar-me. I ho va aconseguir, l’adrenalina m’havia sacsejat en veure les cartes escampadetes i desordenadetes. Gràcies, també.
Contar el segon conte amb el Sergio, “la dama del retrat de qui em vaig enamorar” va ser un goig. M’agrada tenir aquell punt de sorpresa i que la persona que m’acompanya tingui iniciatives. Enriqueixen la narració. I els seus companys hi van connectar i riure (que d’això també es tractava) de seguida. Gràcies per fer un duet amb mi, Sergio.
Recordo moltes cares rient i molts posats demostrant amb major o menor expressivitat com de bé ho estaven passant. I això es capta i es tradueix en alguna cosa especial que s’impregna a tot arreu. L’Èlite, un noi gairebé de dos metres, amb unes espatlles de nedador i uns braços de ferro, tot ell polit i ben arreglat, com si anés de festa, (què guapo tenir aquesta premissa sent allà dins) es contraposava a les grans convulsions que feia en riure, a les poses que feia amb el seu cos, que desbordava alegria. Espero que aviat ens trobem per Horta, o per Barcelona, “tocaio”.
I la cirereta del pastís la va posar, privilegi per als qui érem allí, el Luís, un dels presos, que va recitar de memòria, poemes (força complexos) fets per ell. Primer amb molt nervis, després no tants, però amb una força, que explicava les grans idees clares que té el Luís, la seguretat en ell mateix i en el que escriu. Tot un referent entre els seus companys. Luís, gràcies per haver vingut a veure’ns (sé que primer no ho volies), per haver-te quedat i per haver-me fet arribar el teu robust i bonic missatge, amb els teus poemes i, sobretot, la teva presència.
Vaig sortir d’allí, pensant que m’agradaria repetir un altre matí com aquell.

Jaume