22-04 Llegendes de Catalunya a la residència de Sant Cugat

La gent gran és molt agraïda

Un cop més he anat ha explicar contes amb la gent gran. Realment és un privilegi tenir un públic així. Atent, entregat tot i que no et coneix de res, educadíssim i comunicador. Tret dels que de tant en tant féieu una capcinada i us despertàveu de cop, no veia res més que cares amb els ulls ben oberts i vius. I era igual que estiguéssiu al principi de la sala que ben bé al final, o al galliner. 

I al final, vaig veure a les seves cares rastres d'una bondat supina, que em feien sentir molt bé. Tots des de la seva participació, abans de començar vam xerrar força de temes diversos, van fer que la cordada de llegendes em sentés molt i molt bé. Vaig arribar a casa recordant moltes cares boniques, persones molt ben vestides i arreglades, i sabent que vostès són gent honesta que s'estima Catalunya.

Ara els deixo perquè siguin vostès qui expliquin les llegendes als seus nets, com la mare que va entrar a mitja sessió amb els seus fills per venir a veure l'àvia i en van quedar sorpresos. 

Vull agrair públicament a la Clara el petit gest que ha tingut amb mi en aquesta contada: el contacte amb l'Iria (quan vulguis, t'explico la llegenda de les 4 barres, i treu-te els dubtes del cap que parles molt bé el català, segur que te'n sortiràs), i l'assistència a la contada, acompanyada de la mare, tot un honor. Al teu voltant hi havia tres generacions...

Estic molt content i satisfet d'haver estat amb vostès. Els desitjo una bona diada de Sant Jordi, i dels enamorats.

Jaume Viladric

14-04 Veterinaris a Vacarisses

A Vacarisses, vaques i bocamolls

I ja en van tres, a Vacarisses! I m’ho he tornat a passar pipa.I això que éreu pocs, que feia bon dia i s’estava millor al parc al solet després de tants dies de pluja, que a dins a la biblioteca...

Vaig xalar molt explicant-vos el conte de les potes, sobretot quan vau caçar quantes potes li demanava el mico a l’escolopendra. Aquest conte promet, cada cop que l’explico s’allarga una mica. En canvi, el de les cues no creix. Potser serà perquè no en tenim de cues... I pel que fa al de la casa dels animals, aquest conte va creixent a poc a poc.

Espero que les mares que vau venir també us ho hàgiu passat tant bé com jo i com els vostres fills. Per les cares, em va semblar que sí, se us veia molt atentes i participatives. Fins i tot quan vaig fer un comentari fora de lloc sobre les vaques que riuen, hi va haver molta esportivitat en les vostres reaccions.

Pel que fa al conte del caragol que va anar a veure el forat d’on surt el sol, va ser molt divertida la intervenció del nen camaleó, que també va fer de gos. No responia de paraules, però ho feia amb la cara. Va ser una llàstima que no la hi veiéssiu perquè amb el rostre ho deia tot. Molt i molt expressiu.

Per a aquesta temporada, ja he acabat la feina per a la mainada, a Vacarisses. Potser més endavant, potser en una altra biblioteca, aneu a saber. Sigui com sigui, de vosaltres i de les bibliotecàries (sóc sincer) m’enduc un record durant les tres contades  molt entranyable. I de dues mares de la contada d'animals,  molt especialment.

I ja ho sabeu: pels Sants innocents, enganxeu llufes a l’esquena de la gent i durant tot l’any, estimeu els animals.

Per cert, sabeu quantes potes li va comprar el caragol a l’escolopendra?

Disfruteu de la privilegiada visió que teniu de Montserrat! Adéu,

Jaume

28-03 Veterinaris a Sabadell

No calia passar tants nervis

Quina delícia d’animals que hi va haver ahir als contes de Sabadell! M’ho vaig passar d’allò més bé, i això que el principi va ser del tot accidentat: no recordava que hi havia una porta directa d’entrada a la sala si no que s’entrava a través del bar. I jo vinga esperar allà, i el temps s’escolava. I tot estava tancat encara. I m’havia de vestir, i de preparar les coses, i el micro, i l’Amadeu amb les seves fotocòpies... La Carla, la meva filla, ajudant-me en tot el que podia, i en Joan, oferint-me suport d’última hora. Sort que no hi havia muntatge per preparar! I tot va començar corre-cuita i improvisadament. Diferent de com estava previst.

Però em va agradar com va començar. Un tresor d’animals i una gran quantitat de misteri als vostres ulls. Tant, que al final una nena va venir expressament perquè li ensenyés què hi havia dins la caixa del tresor.

Els contes es van fer grans en veure que us ho passàveu bé rient i participant. El de les potes i els llocs per viure són contes elàstics, i amb vosaltres em va agradar que s’allarguessin. El de les cues no ho és tant, però m’agrada molt veure-us les cares, també dels pares i mares que han entrat en la història, quan el porquet es posa trist perquè no tindrà cua al cul perquè s’ha adormit. Per cert, ahir es va adormir l’Amadeu, el meu amic camaleó, que m’acompanya sempre a les contades d’animals. El vaig tenir tota l’estona damunt meu, a l’espatlla esquerra. No el deuríeu veure perquè es va camuflar amb el taronja de la meva samarreta...

I va ser memorable veure com reia el pare del nen que va fer de granota a l’últim conte. Va ser molt divertit veure la cua d’animals estirant i estirant l’herbeta de poliol. Pinyol, que deia ell.

Em vau regalar una sessió molt i molt bonica, gràcies nens i nenes (papes i mames, també). Gràcies a tu, Irene, per venir. Em va agradar molt que hi participessis i veure’t somrient amb la cara il·luminada d’alegria. Gràcies a tots, i visca la gent i els animals de mala pell.

 

Jaume

21-03 Llegendes de Menorca al Terra Dolça

Poder compartir un viatge personal amb vosaltres ha estat un plaer

Avui, l’endemà de l’estrena al Terra Dolça veig les coses amb molta és calma. Les fotos que va fer la Teresa m’han agradat  perquè hi he vist el caliu que es desprèn de la combinació de les imatges amb el gest de la narració. M’agrada. Penso que si els noto alguna cosa especial en l’ambient, deuria ser fàcil per a vosaltres fer el mateix i durant una hora.

Sí, n’estic content, i satisfet d’aquesta combinació. No cal que us digui la feina que hi ha al darrera, però tot l’esforç i patiment es transforma en sensacions plaents, en aquella satisfacció que un té quan el treball té una recompensa. I ahir la vostra presència i l’ambient que s’hi respirava va ser aquesta recompensa. I més si es fa amb bona companyia: els de casa, els qui m’estimo; la família, alguns que no avisen et peguen una sorpresa i apareixen com a bolets, plof, mite’ls, tu, els de Reina Amàlia, què bé; els coneguts, gràcies un altre cop per venir i repetir; els amics, de Sabadell, de Barcelona, del poble; els amics dels amics, que han de fitxar oi, Jordi i Raquel!; la gent que no conec i que ve atreta per la curiositat de les llegendes, tot un luxe i un honor; i tot això en un lloc entranyable, càlid, que sempre m’ha fet sentir com a casa, el Terra Dolça de la Maria i en Guim.

Avui estic més tranquil, i content de com va anar. I sense voler arriscar-me en premonicions, tinc la seguretat que això pot funcionar. Vaja, si més no això és el que vaig sentir, nervis a part, veient-vos i que vaig gaudir-ne molt (espero que vosaltres també ho hàgiu fet), en força moments de la contada: quan vaig passejar-me entre vosaltres mentre explicava què havia fet a Menorca i vaig notar la vostra proximitat, quan amb les vostres cares i gestos em deien que reconeixíeu els llocs de les fotos, quan veia la canalla atenta sense badar boca...

Ara, ja estic donant voltes als petits detalls que van fallar per corregir-los, també en les aplicacions que no vaig poder introduir en l’estrena per manca de temps i que miraré de fer-ho per a la contada de Sant Jordi a Andorra. Estaré encantat, ja us ho vaig dir, que féssiu comentaris de tot allò que us va agradar i del que no per orientar les esmenes i millorar tot el que sigui millorable. El vostre comentari, per petit que cregueu que sigui, per a mi, serà molt i molt valuós, tant com la vostra presència ahir.

Gràcies. 

Vull agrair a l’Àngels que m’ajudés en el passi de diapositives, hauria estat un calvari fer-ho tot sol, un petó guapa; no saps el favor que m’has fet. 

Jaume

10/02 Beneits i Vacarisses

Caliu especial i no sé per què, amb la canalla de Vacarisses

Estimats beneits de Vacarisses,

Abans de dir-vos com m’ho vaig passar amb vosaltres us volia dir que mai havia fet una sessió de contes barrejat amb el públic. Semblàveu una onada de mar que tant sí com no sempre va cap endavant. I jo vinga tornar-vos enrere… i tornem-hi i va arribar un moment que ja no sabia qui de vosaltres participava en el conte i qui no. I de sobte, se sent bum. El bagul que es tanca…

Temps enrere tot això m’hauria posat molt nerviós, ahir ho vaig disfrutar com vosaltres. Va ser una experiència nova (com sovint passa a cada contada, que la canalla sempre me’n prepara una o una altra), una mica “embolicada” però que em va deixar gratament esgotat.

Abans de començar vaig notar un bon caliu, a la sala. No sé, un bon ambient, que sortia de vosaltres i dels vostres pares. Em va sorprendre 

en entrar “tard” que estàveu escampats per la sala i no semblava pas que hi fóssiu tants i quan vaig seure a terra em vaig trobar milers i milers de cares amb ulls a dos pams del nas. Allò era una premonició del que us comentava abans. En altres biblioteques, la canalla no s’apropa tant, si més no, tots. Vosaltres sí, i això va ser abassegador i divertit.

Sorpreses? Me’n vaig dur un munt. Quan faltaven 5 minuts per començar va ser molt agradable parlar amb la Carla (que encabat va fer molt bé de Gra de Mill), amb la Marina i la Malena. Però ho va ser més veure-les al davant de tot a la dreta, que no badaven boca. Vaig reconèixer alguns de vosaltres que veu venir al taller de gossos i gats. Per cert, vaig portar els vostres missatges a la gossera d’Argentona. I sabeu com m’ho van agrair? Els gats, que n’hi havia de guapíssims amb una careta d’àngel, em miraven amb els ulls plens d’alegria de saber que la canalla de Vacarisses els estimen tant. I els gossos, bordant, bordant i bordant. Allò sí que enlloc d’una gossera semblava un galliner, de tants crits.

Doncs us deia que vaig reconèixer la Maria i l’Albert, (que vas participar millor que en el conte del taller, felicitats) també d’altres nens però no en recordo el nom.  Em va fer molta il·lusió tornar-vos a veure.

Dels personatges, tots ho veu fer molt bé. El rei va fer un paper de primera. I tots vosaltres veu pescar de seguida els diàlegs. A més d’afegir moltes idees noves. Tantes, que sense voler ho vaig tallar amb un comentari. I ara em sap greu.

Quan vaig haver recollit, en una altra sala vaig trobar-me dues nenes assegudes treballant. La Paula estava acabant de pintar la llufa. Era molt bonica: pantalons rosa amb llunes, camisa de ratlles verdes i grogues, galtones, ulls graaaans i un somriure preciós. Mentre me la mirava ella retallava la llufa, li va quedar esplèndida. Em va recordar de seguida la Fàtima de Menorca, a Alaior, que va fer com tu, Paula.

Recordeu que quan enganxeu la llufa a algú, li podeu cantar allò de El burro porta càrrega i no se’n sent! Però sobretot, que rigueu tots dos, perquè si mai feu una broma a algú i no riu, ja no és una broma. Ah, i aquells que tingueu un cigronet com amic, cuideu-lo a la capseta i traieu-lo a passejar, que li agrada molt sortir a fora.

Un petó ben fort i fins la propera,

 

Jaume

 

Per cert, no hi he penjat cap foto de la contada perquè em vaig deixar la càmera a casa. És una llàstima.

 

 

02/01 Sembleu gos i gat! a Vacarisses

Gos que massa borda, poc mossega

Ahir a Vacarisses vaig viure un altre cop com al món hi ha un munt de gent bona. Canalla molt participativa i pares i mares molt actius, fent costat, ajudant el seu fill i m'ho mirava de reüll i hi veia escenes molt tendres i boniques, que fan que aquest món sigui una mica millor. Sí, després en tornar cap a casa, hi donava voltes, revivia sensacions que em van fer tornar d'allò més content: la gent que fa massa fressa i crida molt no fa la feina. 

I ahir a la biblioteca, tots vam treballar emocions que porten a bons lligams. 

Tant de bo, també aquestes bones emocions creïn bons lligams amb els nostres millors amics, els gossos i els gats, i puguem parlar algun dia que a Vacarisses tots els animals de casa són adoptats i no n'hi ha cap d'abandonat. Jo, havent llegit els missatges que van escriure els vostres fills, estic segur que un dia serà així. Aquí en podeu llegir alguns.

Jaume

23-12 Contes a la presó de Can Brians

Quan nosaltres mateixos ens empresonem 

Ahir vaig tenir molt bona companyia, a Can Brians. Tres narradores que aprecio molt, que es donen a la narració i als narradors. Totes tres diferents, amb el seu tarannà -no podia ser d’una altra manera- em van acompanyar molt i molt bé en la visita als reclusos del DAE.

La sala, gran, gairebé sense mobiliari, hi havia col·locat uns matalassos a mida per un dels racons en forma d’u, amb força coixins, a terra.. Neta, polida i il·luminada. Tot convidava al recolliment, però res era obligat.

I en aquest marc els presos hi van passar una hora llarga, badant amb les històries, algunes més complexes que altres, però totes amb un missatge, explícit a vegades, deduïble en d’altres. En totes van xalar, en les explicades en català, també, tot i que n’hi va haver alguns que captaven més del que semblava, i d’altres captaven menys del que volien.

És una llàstima que no els arribin contes en català, als presos. Negant-los aquest dret, els estigmatitzem, a nosaltres mateixos, narradors, i vés a saber si hi haurà algun pres que pot arribar a pensar que en català no es poden explicar contes.

Negant-nos aquest dret, penso que ens fem molt de mal i no som un bon exemple per a nous narradors. Tenim tanta por, que no cal que ningú ens prohibeixi narrar en català, nosaltres som el nostre millor botxí. I això m'empipa.

 

Jaume