LAGUIXERAcontes

05-01 LLegendes de Menorca a Sabadell

2010-02-06T17:29:00.004+01:00

Quan les llegendes fan venir ganes de descobrir la realitat

Sempre és grat veure com en gaudiu, de les llegendes menorquines. No només pels que vau venir a dir-m'ho havent acabat sinó per les cares que fèieu mentre les vèieu i les escoltàveu. I és que cada cop que les explico més i més m'hi identifico, i més i més hi disfruto. Podria arribar a explicar-les a una sola persona, que crec que en gaudiria igual.

Bé, potser no. Perquè amb vosaltres em vaig sentir molt i molt bé. Com a casa. Com quan vaig parlar amb alguns de vosaltres abans de començar i també al final. Em fa molta gràcia i m'agrada que em comenteu si heu anat a Menorca, si heu vist els llocs o si no hi heu anat mai, però la contada us n'ha fet venir ganes, com va fer l'Ester.

Sí, és que les llegendes de Menorca són una mica això, són un reclam turístic però de qualitat. Perquè si hi aneu a descobrir l'illa, pugueu passejar pels llocs de les llegendes, anar a Es Cau d'Es Castell i saludar en Gabriel, veure la casa de Francesc d'Albranca i pujar a Santa Àgueda. O simplement passejar pels pobles, que cadascun té el seu encant. Com tota l'illa.

I sobretot, si hi aneu, parleu sempre en català i podreu gaudir d'aquest accent i d'aquesta entonació que gasten els illencs. Tot un luxe escoltar-los.

Jaume

22-01 Contes d'aigua a l'Arboç

2010-01-24T17:37:00.004+01:00

Contes amb aigua a la terra del vi

Em va fer molta gràcia poder-vos explicar els contes de l’aigua del Vallès amb aigua. I és que mai havia mullat tant a la gent com amb vosaltres. M’hi vaig atrevir perquè veia que no us molestava, vaja, que en el fons us agradava, i com que la mainada reien... Va ser divertit sentir-vos respondre que sí quan vaig preguntar si havíeu menjat bacallà i així esquitxar-vos amb aigua.

Recordo la careta que va posar un nen que el vaig mullar i no va saber com. Es pensava que havia caigut del sostre, i es va moure tot confós. Gràcies mare per acollir-lo. Em va agradar molt com escoltàveu els contes i responíeu a les preguntes, sobretot els del davant i els asseguts a terra en fila. Amb la vostra atenció és un plaer explicar contes.

Ara, si mai oblideu que un dia vau sentir un contacontes que us mullava amb aigua, voldria que recordéssiu que quan us feu una casa, hi construïu també una cisterna per recollir l’aigua de la pluja. El nostre planeta aigua ens tornarà el gest.

Una abraçada ben remullada,

Jaume

28-11 Dimonis a Barcelona

2009-11-28T16:18:00.005+01:00

14 milions de dimonis treballen per a nosaltres

Avui no m’ho he pogut passar més bé, a la 6a Fira del joc i la joguina en català! M’he convertit en un dimoni i us he explicat històries de l’infern. I cap de vosaltres no ha tingut por. És clar, ja us ho he dit que les que us contaria no feien por… Però també m’ho he passat pipa per altres motius particulars de la contada:

-La narració s’ha convertit en un joc per veure de quin lloc dels Països catalans seria la rondalla.

-Veure com molts pares us apropàveu al mapa i assenyalàveu diferents parts dels territoris de llengua catalana.

-Poder-me convertir en dimoni i que alguns de vosaltres em poguéssiu tocar les banyes, quan heu vingut havent acabat per dir-me que us ha agradat.

-El caliu que s’ha creat entre tots vosaltres i els vostres pares, no hem passat fred de tants que éreu.

Avui, amb vosaltres feia la contada número 100 des que vaig començar a finals del 2004. Ja sé que això no deixa de ser un detall sense importància. El que m’anima és que quan vaig començar no m’imaginava pas que algun dia arribaria fins aquí, amb tantes idees, il·lusió i projectes per encetar i fer créixer. I voleu que us digui una cosa? Cap de les cent contades ha estat repetició de l’anterior. En totes i cadascuna, hi he trobat un munt de petites coses que m’han fet feliç. I vosaltres, dimoniets petits de Barcelona, n’heu estat part.

Una bona estirada d’orelles,

Jaume

14-11 Dimonis a Sant Cugat

2009-11-16T11:10:00.001+01:00

Si el dimoni gros ho fa, el dimoniet ho repetirà

M’ho vaig passar molt bé durant l’estrena dels dimonis, al Terra Dolça. Hi havia molt pocs nens (la Maria em deia que va com va, “dissabte passat era ple”, un comentari que ja me’l sé) però això no en va afectar la narració. La vam fer més casolana i es va assemblar molt a allò de contes a la voreta del foc. Hi va haver moments que tenia la Mar, una preciositat de 4 anys, asseguda a la falda; i son germà, en Guim, un dimoniet de 2 anys gairebé mitja sessió assegut al meu costat, fins que es va cansar i se’n va anar per fer mal a no sé on. Mentrestant, en Luan anava i venia del meu davant a la falda de son pare. Ah, i a la bossa de patates!

De la contada vull destacar uns ulls. Els ulls que va fer la Mar en sentir que jo era un dimoni. Se li van obrir les ninetes i el semblant se li va arronsar, paralitzada (quina llàstima pares, que no ho poguéssiu veure) i a menys de dos metres meu. Però va entendre de seguida que jo era un dimoni bo i que escoltant històries ens ho passaríem molt bé. Al final es va atrevir a tocar-me les banyes i tot. També vull destacar el gran interès que van mostrar els pares de la Mar i en Guim. La seva predisposició i atenció van fer augmentar el caliu dels contes i el comiat va ser com si ens coneguéssim de tota la vida. Gràcies, la vostra actitud és el millor regal per als vostres fills.

Jaume

30/10 Riure's del mort a Mira-sol

2009-10-30T20:28:00.003+01:00

La gent gran sempre té la paraula

Explicar contes als grans sempre és un repte. Difícil, engrescador i quan surt bé, agraïdíssim. Ho dic pels quatre comentaris que m’han arribat havent acabat, fora de la sala. Perquè la foscor no m’ha permès veure correctament quines reaccions teníeu. Tot i que he vist algun somriure, i d’això es tracta. Poder parlar de la mort sense por ni sentir-se malament.

Espero que aquest cop també, hagi pogut fer-vos volar pel món a través de la paraula -tal com va apuntar en Josep Maria- perquè les vostres cames no ho poden fer. Que us hàgiu sentit identificats en les descripcions dels costums dels nostres avis i que hàgiu gaudit dels panellets, recordeu? Aquests pans votius, símbol de la comunió entre vius i morts.

Gràcies a vosaltres per haver vingut i a l’Íria per haver-me ofert una altra ocasió per explicar-vos a través de llegendes i contes d’on venim.

Bona castanyada,

Jaume

23-25/10 Saló Animaladda 09

2009-10-30T20:21:00.007+01:00

El taller creix, i la Fira també

Un any més, l’Ester i jo hem anat a sembrar la llavoreta de l’estimació pels animals en el cor de la mainada que ha vingut a l’Animaladda. En el taller hi han passat nens de 4 fins a 12 anys. Hi han pogut fer activitats adaptades a la seva edat i preferències: des de la més lúdica, fer-se una careta o un anell fins a la més elaborada i complexa, establir un diàleg a 6 bandes on els més grans preguntaven i responien sobre l’esterilització mentre resolien un trencaclosques i se sorprenien de descobrir gràficament què passa si no controlem la nostra mascota i la deixem parir sempre que vulgui.

Estem contents per molts motius: perquè els organitzadors confien en nosaltres; perquè la mainada surt del taller contenta i els seus pares, també; perquè hem ampliat de 8 a 12 activitats i algunes d’elles han tingut molt bona acceptació; perquè tot apunta que l’any que ve repetirem, i perquè ja tenim noves idees d’ampliació del taller i millorar-lo més. En definitiva, ens trobem com a casa, tant pel que fa amb els companys, amb les famílies i amb ADDA.

Aquest any, gairebé hem augmentat un 50% la quantitat de nens que han fet activitats al taller. Això ens ha satisfet molt, malgrat l’enorme esforç que hem hagut de fer per atendre’ls a tots amb el màxim de qualitat possible que ens han permès les circumstàncies. Hi ha hagut veritable onades intenses de visites, que ens desbordaven. Però durant la resta del taller, a ple rendiment i amb la situació controlada, és quan en gaudíem més: és aleshores quan es pot contactar de tu a tu amb uns quants nens i fer-los arribar el missatge que vols que escoltin. Llavors, quan surt de la seva boca el comentari que et diu que ho han entès i els ha arribat, la satisfacció és indescriptible.

Ja només falta que no ho oblidin mai i que la llavoreta, sobre la identificació, l’esterilització, l’adopció responsable o l’abandonament (hi ha tants temes…) germini, creixi i doni fruit. Si podem, nosaltres hi tornarem per regar-la.

Ester i Jaume

27/09 Sembleu gat i gos a Sabadell

2009-10-01T00:13:00.003+02:00

3x2, què hi farem!

Tot i haver-m'ho preparat i saber que amb mitja hora no n'hi havia per a tres contes sinó per a dos, us vaig acabar presentant que volia explicar-ne tres. I és que de debò que en tenia moltes, de ganes. Potser per això no me'n vaig estar. També va influir que el raconet era preciós (tot un encert, fer el contes a l'ombra del pi i no al sol de l'escenari), la mainada (predisposats a sentir històries d'animals) i els adults, que us vaig veure molt ben apalancats a l'herba i amb ganes d'escoltar.

Jo, malgrat la terrible contractura a les cervicals vaig poder concentrar-me en la feina i tret d'un parell de fiblades, no me'n vaig ressentir fins havent acabat. Total, que estava molt tranquil i amb moltes ganes de xerrar. I va poder més el desig que la realitat. "Sí, sí sentireu tres contes..." Fins que la realitat va poder més que el desig: "patapam, dos contes i prou que ja no hi ha més temps!"

Doncs, mireu què farem. He fet una proposta a la protectora per fer una contada d'una hora perquè pugueu sentir contes fins a afartar-vos-en. Us prometo que us ho passareu tan bé com durant la contada de la Fira.

Jaume

27-05 Veterinaris a Coma-ruga

2009-05-28T16:23:00.001+02:00

A vegades és bo fer un pas enrere, et permet fer-ne després dos endavant...

L’altre dia amb els més menuts dels Secallets vaig descobrir com m’havia d’apropar-m’hi. I és que la contada, tot i anar bé, no va sortir com jo esperava i havia detectat un parell d’errors d’enfocament dels contes només començar. Vaig creure que l’experiència positiva que tenia d’haver explicat contes amb nens de p-4 i p-5, barrejats amb més grans em serviria per als de p-3, p-4 i p-5 de l’escola. Però em vaig equivocar.

Així que de seguida vaig haver de reduir molt la participació perquè tots teníeu ganes de dir la vostra. Queda clar que 60 veus poden més que una i jo no donava a l’abast a tantes peticions. Això em va permetre seguir però la dinàmica ja estava marcada, crec que hi va haver massa interrupcions. Un altre cop deixaré ben poquet que participeu per dir la vostra, i us presentaré un conte amb força ganxo i ben visual perquè hi quedeu ben encuriosits. I penso fer-ho fins a una hora, que sé que si us arriba el conte podeu aguantar sense grans problemes.

Amb tot, m’ho vaig passar molt bé amb l’Alba, que feia de caragolet i veient com alguns de vosaltres féieu mímica mentre explicàveu els motius pels quals al caragolet li feia mal de panxa.

Espero que us surti força bé els colors de l’Amadeu, el camaleó.

Jaume

23-05 Gats i gossos a Sant Adrià de Besòs

2009-05-28T16:21:00.003+02:00

Un centenar de gossos i gats, en un matí

Crec que tots els gossos i els gats que hi ha a Sant Adrià van anar, dissabte, a la plaça de la vila a fer-se caretes...

I és que va ser molt divertit veure-us tots treballant de valent perquè us quedés ben pintada. Tots sortíeu amb ella posada i amb la idea que les vostres mascotes no s'han d'abandonar, i s'han d'identificar amb un xip o una xapa per si es perden, que us la puguin tornar.

I recordeu, si voleu un animal a casa, adopteu-lo!

Jaume

16-05 Contes amb pluja al Terra Dolça de Sant Cugat

2009-05-19T08:53:00.003+02:00

Tranquil·litat i set, molta set. Maleït bacallà!

M’ho vaig passar molt bé mullant-vos. Em sembla que per a la propera vegada miraré de mullar-vos més. Va ser molt divertit veure-us riure mentre travessava el Llobregat amb les galledes plenes d’aigua; o quan us en vaig abocar una mica a les mans (alguns de vosaltres no us ho esperàveu i vau fer un bot de sorpresa); o quan us sorpreníeu perquè us mullava però no sabíeu d’on venia l’aigua... I al final, la filla de l’Alba –jo que creia que tots us n’havíeu anat contents- em deixa anar emmurriada “a mi, no m’has mullat!” Ah, res més fàcil... xof! Xeringada al cantó. I se’n va anar com tots, contenta.

Espero que us hagin agradat les rondalles del Vallès, de Martorell (quina por, el dimoni, eh?) i la del pont de Can Vernet.

Per a mi, va ser una contada especial: li volia donar un format diferent i tot i que no he aconseguit on vull arribar, m’hi trobo a gust i sé que ni que sigui a poc a poc, vaig pel camí bo; hi havia la Sara i la Maria, dues nenes que me les començo a estimar (com a la seva mare, la Montse) i que em va semblar que des del seu lloc, mig distant, s’ho van passar molt bé; hi havia també l’Alba, la bibliotecària, que tot i que la teva sogra m’havia comentat que t’ho diria, no n’estava prou segur de si hi series... i sí, quina sorpresa que vaig tenir: tu i tota la família; per últim, la veritat, no m’esperava tanta canalla amb pares com hi havia i això, tot i que no m’afecta, en el moment d’explicar contes, sí que fa caliu.

Estic molt content, d’haver fet aquesta contada d’aigua. Espero que hàgiu pintat ben bé els diferents sistemes de recollida de pluja. I que els pares us hagin ajudat i explicat com funcionen.

Jaume

09-05 Veterinaris a Can Jorba, Barcelona

2009-05-14T09:48:00.008+02:00

Les forces s'han de dosificar

Vaig acabar la contada amb un barreja de sensacions: el grapadet de nens que tenia al davant us ho veu passar molt i molt bé. L'atenció no us va disminuir i participàveu força, i amb molt bones idees (recordo la del lloc que mai van triar els animals per viure... l'infern; senzillament, genial). És a dir, que per part vostra us mereixeu molt bona nota (recordo la nena que volia ser veterinària i la nena que va dir que l'home no té cua, totes dues, des del fons, atentes però magnificament participatives, amb ordre, sabent el moment en què ho podíeu fer i amb paciència quan calia). Tot plegat, un cúmul de sensacions positives.

L'altra cara de la moneda va ser com ho vaig viure jo. Que quedi clar d'entrada que hi vaig posar tot el que sé, totes les ganes i tota la il·lusió. Com sempre, vaja. Però la nit anterior vaig fer una contada per a adults que havia de començar a les 8 del vespre, ho va fer a 3 d'11 per problemes tècnics i, entre sopar en acabat, plegar i tornar a casa, vaig anar a dormir a les 3, desvetlladíssim.

Mentre us els explicava, notava com el meu cervell i els meus moviments s'alentien. I el més preocupant, les reaccions i les idees també. Notava que el meu cos no responia amb la mateixa velocitat que en altres contades, ni tant com jo volia. I em va costar molt entrar en els contes.

No sé si algú va notar res, tots vau sortir contents, jo també, malgrat aquesta doble sensació.

Jaume

08-05 Llegendes de Menorca a Mataró

2009-05-09T09:20:00.004+02:00

Cultura popular tradicional 1 - Tecnologia 0

Hauria estat una gran pena que la tecnologia hagués guanyat a la tradició menorquina, allà en un Atzucac de Mataró. No sé quanta estona vaig estar intentant resoldre el que per a mi era un problema algebràic, però el que sí sé és que us tenia a tot el local, (especialment la família de Mataró, en Joan i companyia, i la Rosa i la Gina) amb l’ai al cor i la paciència infinita gairebé esgotada. Quan estava al límit de la paciència, però amb la profunda esperança que ho aconseguiria tot i que unes veus m’anaven dient que ajornéssim la contada, vaig acabar acceptant a contracor el consell de les veus: “d’acord, un últim intent, o me’n surto o plego”. I llavors va aparèixer ell, en Jordi “Iniesta”, un àngel (i encara hi ha gent que els nega l’existència) que amb quatre clics va fer fàcil el que per a mi semblava impossible de resoldre, i va permetre’m encarrilar la meravellosa sessió de llegendes de Menorca que tots veu estar esperant estoicament. Us estic molt i molt agraït, perquè hauríeu pogut marxar (2 hores de retard? o més, potser?) i no ho vau fer.

Axuixí de tant esverat i tens com m’havia anat posant vaig començar realment esgotat. Però content; s’iniciava el que per a mi és un gran moment màgic i l’espectativa que hi havia en l’ambient hi va ajudar.

Tot orelles i les mirades atentes a les imatges. Quina gràcia descobrir que molt de vosaltres heu anat a Menorca. El local gairebé en silenci. Les vostres cares i els vostres aplaudiments, càlids, efusius. La contada s’anava descabdellant i a cada pic descobria gestos que no sabria descriure amb paraules perquè el que em déieu tampoc s’expressava amb paraules, eren com un bàlsam.

En el rostre us vaig acabar veient contents, us havia agradat. I és que cada cop ho tinc més clar: el format amb què presento les llegendes enganxa.

Teresa, sento que no haguéssim pogut sopar junts en acabat. Ho entenc era tardíssim. Vaig començar a sopar crec que a tres quarts d’12. Un entrepà de botifarra boníssim (duia una gana que no m’hi veia) amb molt bona companyia a taula, i amb un epíleg molt i molt plaent que poc m’esperava amb la Rosa la Gina i en Joan, xerrant, entre altres temes, sobre com la cultura popular, la que es transmet oralment és molt més viva que no ens pensem. I si no, la mostra de tots vosaltres (30, 35, éreu?) com a claus, un divendres a la nit, escoltant les llegendes menorquines i fent el primer pas de la transmissió generacional. Hauríeu d’haver vist les cares de la Gina i la Rosa (i la meva) sentint en Joan parlar amb sentiment, molt de sentiment.

Gràcies a tots, per la vostra gran paciència que us ha donat Déu.

Jaume

24-04 Beneits al Vendrell

2009-04-25T07:34:00.001+02:00

Quan no hi ha ningú que destrueix els contes, apareix la màgia pura

Meravellat, fascinat, satisfet, emocionat, tot menys cansat és com vaig acabar la contada amb vosaltres. Quanta compenetració hi havia entre vosaltres i jo, semblava que ho haguéssim fet tota la vida.

Ahir, us veu lluir les nenes que veu fer el conte amb mi, i tots els altres 40 que éreu a la catifa. I els pares també, asseguts a les cadires la majoria, alguns drets, d’altres asseguts directament a terra, responíeu als estímuls que us llançava i a les reaccions dels vostres fills. Per a mi va ser fenomenal quan es van girar tots a ensenyar-vos la boca oberta, o quan el pare del rei em va donar permís per reduir-li el cap.

Em vaig sentir molt bé treballant al costat de la Carla, en Gra de Mill, que ho va fer perfecte i que va saber treure’s la vergonya inicial i gaudir del personatge; de l’Eva, la rateta, somriure magnífic d’orella a orella; de la Laura, la riera, una nena assenyada amb molt de sentit comú; del Màximo, la guineu més fatxenda que mai he tingut; i del rei, que feia i desfeia al seu aire (per això era el rei, oi?) i introduïa novetats al personatge.

Sabeu què? el gran respecte que veu demostrar pel conte i per mi, que ningú de vosaltres -i éreu molts- destruís la feina que estàvem fent, que ningú anés pel seu compte donant la nota, que tots participéssiu activament em va fer sentir molt bé, em va tranquil·litzar i em vaig relaxar. I aleshores va fluir tot, i tot es va fer molt fàcil, espontani, divertit i sobretot connectat amb vosaltres.

Per a mi, va ser un gran goig veure les vostres cares des del principi al final del conte, i també en acomiadar-nos. Cares lluents i contentes, sortíeu rabent cap al carrer. I aleshores es va produir un petit gest únic que crec que no oblidaré mai: se’m va apropar la Selma i em va abraçar i em va fer un petó a la panxa. A cau d’orella em va dir que s’ho havia passat molt bé. Vaig notar molta calidesa i em vaig sentir molt feliç.

És un privilegi haver estat amb vosaltres a la biblioteca per tercera vegada.

Jaume

23-04 Llegendes de Menorca a Andorra

2009-04-24T13:30:00.008+02:00

Andorra, Menorca i Catalunya unides per unes llegendes al meu cor

Explicar llegendes del mar al bell mig dels Pirineus va ser per a mi una anècdota molt especial. Fer-ho a Andorra, un país que me l’estimo com Menorca va ser un fet que m’omple de joia. Fer-ho per a les sis persones que veu venir, un privilegi que em veu regalar.

Els vostres gestos, reaccions, posats corporals m’anaven dient que l’atenció va trigar una mica a aparèixer (ho entenc, era tard, gairebé estàvem sols i potser la distància física no convidava del tot, massa cadires buides). Però quan ho va fer les vostres cares expressaven interès, ganes de saber-ne més, i també meravella, sorpresa de sentir aquelles llegendes i veure’n el lloc on van passar al mateix temps.

Érem tan pocs que no calien aplaudiments i tot i així els veu fer. Això m’indica molt. Per això et dic, Elisabeth, que no t’amoïnis pel volum de gent, jo us les vaig explicar amb tota la força que tinc, i em vaig sentir acompanyat. Era potser un mal dia, eleccions pel mig, dia entre setmana, potser l’hora era difícil de compaginar amb canalla...

I em quedo amb el posat i els somriures oberts de la dona de primera fila, amb el posat del cos inclinat endavant de la senyora més gran, i amb les vostres mirades i aprovacions. I també em quedo amb la frase que va dir la teva companya: “Ha valgut la pena”. Saps, els qui no van venir, ells s’ho van perdre.

Una abraçada,

I gràcies per totes les atencions que has tingut amb mi. Espero treure'n força suc.

Jaume

23-04 Veterinaris al Sagrer

2009-04-24T13:28:00.005+02:00

No em digueu com ho faig perquè no ho sé

Prou es va notar que us ho veu passar bé sentint les històries d’animals, sobretot en el de les potes. Jo vaig xalar força, em vaig trobar molt bé, a gust i juganer amb els animals que anaven sortint, amb la capsa on els tenia a tots, amb vosaltres i els vostres ulls que no es van desenganxar ni un sol moment de la meva veu.

Des de la meva talaia, veia somriures, riotes, gestos amb les mans i participació i moltes altres detalls que anaven donant ales a la narració. És llavors quan les connexions entre qui explica i qui escolta milloren. I encabat tot són agraïments i felicitacions. Agraït de debò. I també preguntes, com ho fas per mantenir-los tanta estona amb atenció?

No ho sé, com ho faig. M’hi poso, m’ho crec, miro de llegir el màxim que puc en qui m’escolta i atendre’l, em surt i suposo que de la mateixa manera que quan estic nerviós, la narració se’n ressent (si més no jo ho noto així) quan estic tranquil també passa.

Mireu, ja fa alguns cops que força gent em fa la mateixa pregunta i ara tot just m’he posat a respondre-la. Hi tornaré, estaré a l’aguait del perquè.

El que sí sé, és que m’ho vaig passar pipa i que me’n vaig anar (sento haver rebutjat la invitació del cafè, Elena) doblement pagat.

Gràcies,

Des d’aquí et vull felicitar a tu, Elena, i a tot els claustre per la magnífica feina que esteu fent amb la canalla que us passa per davant. Sou unes privilegiades. Us admiro la vostra feina, i us valoro el vostre esforç amb el qual afaiçoneu futures persones... humanes.

Jaume

22-04 Llegendes de Catalunya a la residència de Sant Cugat

2009-04-23T06:48:00.007+02:00

La gent gran és molt agraïda

Un cop més he anat ha explicar contes amb la gent gran. Realment és un privilegi tenir un públic així. Atent, entregat tot i que no et coneix de res, educadíssim i comunicador. Tret dels que de tant en tant féieu una capcinada i us despertàveu de cop, no veia res més que cares amb els ulls ben oberts i vius. I era igual que estiguéssiu al principi de la sala que ben bé al final, o al galliner.

I al final, vaig veure a les seves cares rastres d'una bondat supina, que em feien sentir molt bé. Tots des de la seva participació, abans de començar vam xerrar força de temes diversos, van fer que la cordada de llegendes em sentés molt i molt bé. Vaig arribar a casa recordant moltes cares boniques, persones molt ben vestides i arreglades, i sabent que vostès són gent honesta que s'estima Catalunya.

Ara els deixo perquè siguin vostès qui expliquin les llegendes als seus nets, com la mare que va entrar a mitja sessió amb els seus fills per venir a veure l'àvia i en van quedar sorpresos.

Vull agrair públicament a la Clara el petit gest que ha tingut amb mi en aquesta contada: el contacte amb l'Iria (quan vulguis, t'explico la llegenda de les 4 barres, i treu-te els dubtes del cap que parles molt bé el català, segur que te'n sortiràs), i l'assistència a la contada, acompanyada de la mare, tot un honor. Al teu voltant hi havia tres generacions...

Estic molt content i satisfet d'haver estat amb vostès. Els desitjo una bona diada de Sant Jordi, i dels enamorats.

Jaume Viladric

14-04 Veterinaris a Vacarisses

2009-04-15T15:09:00.003+02:00

A Vacarisses, vaques i bocamolls

I ja en van tres, a Vacarisses! I m’ho he tornat a passar pipa.I això que éreu pocs, que feia bon dia i s’estava millor al parc al solet després de tants dies de pluja, que a dins a la biblioteca...

Vaig xalar molt explicant-vos el conte de les potes, sobretot quan vau caçar quantes potes li demanava el mico a l’escolopendra. Aquest conte promet, cada cop que l’explico s’allarga una mica. En canvi, el de les cues no creix. Potser serà perquè no en tenim de cues... I pel que fa al de la casa dels animals, aquest conte va creixent a poc a poc.

Espero que les mares que vau venir també us ho hàgiu passat tant bé com jo i com els vostres fills. Per les cares, em va semblar que sí, se us veia molt atentes i participatives. Fins i tot quan vaig fer un comentari fora de lloc sobre les vaques que riuen, hi va haver molta esportivitat en les vostres reaccions.

Pel que fa al conte del caragol que va anar a veure el forat d’on surt el sol, va ser molt divertida la intervenció del nen camaleó, que també va fer de gos. No responia de paraules, però ho feia amb la cara. Va ser una llàstima que no la hi veiéssiu perquè amb el rostre ho deia tot. Molt i molt expressiu.

Per a aquesta temporada, ja he acabat la feina per a la mainada, a Vacarisses. Potser més endavant, potser en una altra biblioteca, aneu a saber. Sigui com sigui, de vosaltres i de les bibliotecàries (sóc sincer) m’enduc un record durant les tres contades molt entranyable. I de dues mares de la contada d'animals, molt especialment.

I ja ho sabeu: pels Sants innocents, enganxeu llufes a l’esquena de la gent i durant tot l’any, estimeu els animals.

Per cert, sabeu quantes potes li va comprar el caragol a l’escolopendra?

Disfruteu de la privilegiada visió que teniu de Montserrat! Adéu,

Jaume

28-03 Veterinaris a Sabadell

2009-03-29T07:38:00.005+02:00

No calia passar tants nervis

Quina delícia d’animals que hi va haver ahir als contes de Sabadell! M’ho vaig passar d’allò més bé, i això que el principi va ser del tot accidentat: no recordava que hi havia una porta directa d’entrada a la sala si no que s’entrava a través del bar. I jo vinga esperar allà, i el temps s’escolava. I tot estava tancat encara. I m’havia de vestir, i de preparar les coses, i el micro, i l’Amadeu amb les seves fotocòpies... La Carla, la meva filla, ajudant-me en tot el que podia, i en Joan, oferint-me suport d’última hora. Sort que no hi havia muntatge per preparar! I tot va començar corre-cuita i improvisadament. Diferent de com estava previst.

Però em va agradar com va començar. Un tresor d’animals i una gran quantitat de misteri als vostres ulls. Tant, que al final una nena va venir expressament perquè li ensenyés què hi havia dins la caixa del tresor.

Els contes es van fer grans en veure que us ho passàveu bé rient i participant. El de les potes i els llocs per viure són contes elàstics, i amb vosaltres em va agradar que s’allarguessin. El de les cues no ho és tant, però m’agrada molt veure-us les cares, també dels pares i mares que han entrat en la història, quan el porquet es posa trist perquè no tindrà cua al cul perquè s’ha adormit. Per cert, ahir es va adormir l’Amadeu, el meu amic camaleó, que m’acompanya sempre a les contades d’animals. El vaig tenir tota l’estona damunt meu, a l’espatlla esquerra. No el deuríeu veure perquè es va camuflar amb el taronja de la meva samarreta...

I va ser memorable veure com reia el pare del nen que va fer de granota a l’últim conte. Va ser molt divertit veure la cua d’animals estirant i estirant l’herbeta de poliol. Pinyol, que deia ell.

Em vau regalar una sessió molt i molt bonica, gràcies nens i nenes (papes i mames, també). Gràcies a tu, Irene, per venir. Em va agradar molt que hi participessis i veure’t somrient amb la cara il·luminada d’alegria. Gràcies a tots, i visca la gent i els animals de mala pell.

Jaume

21-03 Llegendes de Menorca al Terra Dolça

2009-03-22T11:49:00.005+01:00

Poder compartir un viatge personal amb vosaltres ha estat un plaer

Avui, l’endemà de l’estrena al Terra Dolça veig les coses amb molta és calma. Les fotos que va fer la Teresa m’han agradat perquè hi he vist el caliu que es desprèn de la combinació de les imatges amb el gest de la narració. M’agrada. Penso que si els noto alguna cosa especial en l’ambient, deuria ser fàcil per a vosaltres fer el mateix i durant una hora.

Sí, n’estic content, i satisfet d’aquesta combinació. No cal que us digui la feina que hi ha al darrera, però tot l’esforç i patiment es transforma en sensacions plaents, en aquella satisfacció que un té quan el treball té una recompensa. I ahir la vostra presència i l’ambient que s’hi respirava va ser aquesta recompensa. I més si es fa amb bona companyia: els de casa, els qui m’estimo; la família, alguns que no avisen et peguen una sorpresa i apareixen com a bolets, plof, mite’ls, tu, els de Reina Amàlia, què bé; els coneguts, gràcies un altre cop per venir i repetir; els amics, de Sabadell, de Barcelona, del poble; els amics dels amics, que han de fitxar oi, Jordi i Raquel!; la gent que no conec i que ve atreta per la curiositat de les llegendes, tot un luxe i un honor; i tot això en un lloc entranyable, càlid, que sempre m’ha fet sentir com a casa, el Terra Dolça de la Maria i en Guim.

Avui estic més tranquil, i content de com va anar. I sense voler arriscar-me en premonicions, tinc la seguretat que això pot funcionar. Vaja, si més no això és el que vaig sentir, nervis a part, veient-vos i que vaig gaudir-ne molt (espero que vosaltres també ho hàgiu fet), en força moments de la contada: quan vaig passejar-me entre vosaltres mentre explicava què havia fet a Menorca i vaig notar la vostra proximitat, quan amb les vostres cares i gestos em deien que reconeixíeu els llocs de les fotos, quan veia la canalla atenta sense badar boca...

Ara, ja estic donant voltes als petits detalls que van fallar per corregir-los, també en les aplicacions que no vaig poder introduir en l’estrena per manca de temps i que miraré de fer-ho per a la contada de Sant Jordi a Andorra. Estaré encantat, ja us ho vaig dir, que féssiu comentaris de tot allò que us va agradar i del que no per orientar les esmenes i millorar tot el que sigui millorable. El vostre comentari, per petit que cregueu que sigui, per a mi, serà molt i molt valuós, tant com la vostra presència ahir.

Gràcies.

Vull agrair a l’Àngels que m’ajudés en el passi de diapositives, hauria estat un calvari fer-ho tot sol, un petó guapa; no saps el favor que m’has fet.

Jaume

10/02 Beneits i Vacarisses

2009-02-11T09:00:00.005+01:00

Caliu especial i no sé per què, amb la canalla de Vacarisses

Estimats beneits de Vacarisses,

Abans de dir-vos com m’ho vaig passar amb vosaltres us volia dir que mai havia fet una sessió de contes barrejat amb el públic. Semblàveu una onada de mar que tant sí com no sempre va cap endavant. I jo vinga tornar-vos enrere… i tornem-hi i va arribar un moment que ja no sabia qui de vosaltres participava en el conte i qui no. I de sobte, se sent bum. El bagul que es tanca…

Temps enrere tot això m’hauria posat molt nerviós, ahir ho vaig disfrutar com vosaltres. Va ser una experiència nova (com sovint passa a cada contada, que la canalla sempre me’n prepara una o una altra), una mica “embolicada” però que em va deixar gratament esgotat.

Abans de començar vaig notar un bon caliu, a la sala. No sé, un bon ambient, que sortia de vosaltres i dels vostres pares. Em va sorprendre

en entrar “tard” que estàveu escampats per la sala i no semblava pas que hi fóssiu tants i quan vaig seure a terra em vaig trobar milers i milers de cares amb ulls a dos pams del nas. Allò era una premonició del que us comentava abans. En altres biblioteques, la canalla no s’apropa tant, si més no, tots. Vosaltres sí, i això va ser abassegador i divertit.

Sorpreses? Me’n vaig dur un munt. Quan faltaven 5 minuts per començar va ser molt agradable parlar amb la Carla (que encabat va fer molt bé de Gra de Mill), amb la Marina i la Malena. Però ho va ser més veure-les al davant de tot a la dreta, que no badaven boca. Vaig reconèixer alguns de vosaltres que veu venir al taller de gossos i gats. Per cert, vaig portar els vostres missatges a la gossera d’Argentona. I sabeu com m’ho van agrair? Els gats, que n’hi havia de guapíssims amb una careta d’àngel, em miraven amb els ulls plens d’alegria de saber que la canalla de Vacarisses els estimen tant. I els gossos, bordant, bordant i bordant. Allò sí que enlloc d’una gossera semblava un galliner, de tants crits.

Doncs us deia que vaig reconèixer la Maria i l’Albert, (que vas participar millor que en el conte del taller, felicitats) també d’altres nens però no en recordo el nom. Em va fer molta il·lusió tornar-vos a veure.

Dels personatges, tots ho veu fer molt bé. El rei va fer un paper de primera. I tots vosaltres veu pescar de seguida els diàlegs. A més d’afegir moltes idees noves. Tantes, que sense voler ho vaig tallar amb un comentari. I ara em sap greu.

Quan vaig haver recollit, en una altra sala vaig trobar-me dues nenes assegudes treballant. La Paula estava acabant de pintar la llufa. Era molt bonica: pantalons rosa amb llunes, camisa de ratlles verdes i grogues, galtones, ulls graaaans i un somriure preciós. Mentre me la mirava ella retallava la llufa, li va quedar esplèndida. Em va recordar de seguida la Fàtima de Menorca, a Alaior, que va fer com tu, Paula.

Recordeu que quan enganxeu la llufa a algú, li podeu cantar allò de El burro porta càrrega i no se’n sent! Però sobretot, que rigueu tots dos, perquè si mai feu una broma a algú i no riu, ja no és una broma. Ah, i aquells que tingueu un cigronet com amic, cuideu-lo a la capseta i traieu-lo a passejar, que li agrada molt sortir a fora.

Un petó ben fort i fins la propera,

Jaume

Per cert, no hi he penjat cap foto de la contada perquè em vaig deixar la càmera a casa. És una llàstima.

02/01 Sembleu gos i gat! a Vacarisses

2009-01-03T19:56:00.012+01:00

Gos que massa borda, poc mossega

Ahir a Vacarisses vaig viure un altre cop com al món hi ha un munt de gent bona. Canalla molt participativa i pares i mares molt actius, fent costat, ajudant el seu fill i m'ho mirava de reüll i hi veia escenes molt tendres i boniques, que fan que aquest món sigui una mica millor. Sí, després en tornar cap a casa, hi donava voltes, revivia sensacions que em van fer tornar d'allò més content: la gent que fa massa fressa i crida molt no fa la feina.

I ahir a la biblioteca, tots vam treballar emocions que porten a bons lligams.

Tant de bo, també aquestes bones emocions creïn bons lligams amb els nostres millors amics, els gossos i els gats, i puguem parlar algun dia que a Vacarisses tots els animals de casa són adoptats i no n'hi ha cap d'abandonat. Jo, havent llegit els missatges que van escriure els vostres fills, estic segur que un dia serà així. Aquí en podeu llegir alguns.

Jaume

23-12 Contes a la presó de Can Brians

2008-12-24T09:10:00.005+01:00

Quan nosaltres mateixos ens empresonem

Ahir vaig tenir molt bona companyia, a Can Brians. Tres narradores que aprecio molt, que es donen a la narració i als narradors. Totes tres diferents, amb el seu tarannà -no podia ser d’una altra manera- em van acompanyar molt i molt bé en la visita als reclusos del DAE.

La sala, gran, gairebé sense mobiliari, hi havia col·locat uns matalassos a mida per un dels racons en forma d’u, amb força coixins, a terra.. Neta, polida i il·luminada. Tot convidava al recolliment, però res era obligat.

I en aquest marc els presos hi van passar una hora llarga, badant amb les històries, algunes més complexes que altres, però totes amb un missatge, explícit a vegades, deduïble en d’altres. En totes van xalar, en les explicades en català, també, tot i que n’hi va haver alguns que captaven més del que semblava, i d’altres captaven menys del que volien.

És una llàstima que no els arribin contes en català, als presos. Negant-los aquest dret, els estigmatitzem, a nosaltres mateixos, narradors, i vés a saber si hi haurà algun pres que pot arribar a pensar que en català no es poden explicar contes.

Negant-nos aquest dret, penso que ens fem molt de mal i no som un bon exemple per a nous narradors. Tenim tanta por, que no cal que ningú ens prohibeixi narrar en català, nosaltres som el nostre millor botxí. I això m'empipa.

Jaume

15/11 Beneits a Badia

2008-11-24T11:08:00.004+01:00

Quan ser dalt l'escenari significa ser en un altre món

Així és com em vaig sentir buscant beneits a la plaça de l'ajuntament de Badia, acompanyat del Ruben, del seu germà i d'una altra nena. Era tanta la integració en el conte d'aquests nens que no em va afectar tot un seguit de petits detalls que no afavorien el desenvolupament òptim del conte. Veia que ells s'ho passaven tan bé, que jo ho vaig fer també tot seguint-los, i sense oblidar els altres nens que ens miraven, ens ho vam passar d'allò més bé.

La llufa no us la vaig poder oferir perquè hi havia poc temps i ho havia de tallar: encabat va tocar la bateria tota una revel·lació de poc menys de 10 anys que va fer les delícies de pares i mares. Però no és gaire problema perquè algunes llufes fan pudor. Així és que millor les deixem estar.

Em va agradar molt ser conscient d'aquest sentiment dalt amb vosaltres. El desenvoluparé.

Una abraçada,

Jaume

08-11 "Al meu país la pluja sí sap ploure" a Sant Cugat del Vallès

2008-11-09T09:00:00.016+01:00

Per Collserola, obriu bé els ulls en rieres i fonts, potser hi veureu una dona d'aigua

Ahir vaig estrenar els contes de l’aigua. I em va agradar molt fer-ho amb la canalla de l’esplai Sarau del Club Muntanyenc Sant Cugat. Sí, perquè de bon començament vaig poder connectar amb molts de vosaltres, us veia amb uns ulls oberts (que només tancàveu quan us esquitxava) i una cara d’interès que em van relaxar molt i malgrat el terrible mal de coll que duia al damunt, vaig poder gaudir de totes les vostres respostes.

No sé els noms però recordo un nen i una nena grans, rossos que responien força a les preguntes, i també a l’altra banda una nena petita, asseguda a la cadira, que aixecava el dit ben amunt i el mantenia l’estona que calgués fins que responia amb un filet de veu, gairebé inaudible. I els que vau descobrir la dona d’aigua al terra, i ho déieu estranyats, i les vostres cares de tensió en veure el dimoni amb la forca o saber que la Maria tenia por perquè se li enduria l’ànima el diable. Els de terra, gairebé tots molt atents, m’estimulàveu amb la vostra atenció (és veritat que n’hi va haver uns quants que superàveu els límits i vaig haver d’aturar els contes un parell de cops, però reconec que us vau saber posar al vostre lloc) la narració. I, especialment, el nen de la pregunta sobre la dona d'aigua... senzillament genial i molt i molt sentida!

I els monitors, espero que us ho hàgiu passat distret, si més no; no eren narracions per a vosaltres i us va tocar ser allà, però em va semblar que va anar bé... Agraeixo les paraules d’un de vosaltres al final tant de suport com el comentari sobre la canalla més gran. I també us agraeixo que parléssiu amb la mainada abans de fer-los passar perquè fessin silenci. Ho vau fer molt bé, de debò: fer-los passar de l’excitació d’un joc de moviment al relax dels contes en menys de 2 minuts és d’admiració.

I tu, Joan, quina més bona em vas explicar amb l’anima que li vaig enganxar a la teva companya i que se’n va anar i tu ja vas veure que allò no anava bé, que podia acabar malament, que en algun moment del conte necessitaria aquella ànima, i que vas descansar quan va tornar... i li vaig poder prendre. I també gràcies per tot el que t’has mogut, i per totes les atencions que has tingut amb mi. Gràcies per tots els gestos que des del Club hi ha hagut, tot s’ha resolt molt i molt bé, espero que n’estigueu satisfets.

Quan al final un dels nens rossos com la llet em va preguntar que jo havia gastat aigua, li vaig ensenyar que no era ni mig got, i li vaig dir a ell i a tots els que ens envoltaven, que si havíeu après que l’aigua de pluja és gràtis i que es pot recollir per beure, cuinar i regar, i si s’ho havien passat bé, em donava per content. I el mig got el recuperaria a la propera pluja. Heu de saber que jo recullo l’aigua que plou i la poso a la cisterna (bé, s’hi posa ella sola).

I acabo, amb una gran alegria: quan estava recollint em va passar pel costat el Valeri i sense gairebé aturar-se em diu “M’ho he passat molt bé”. Quan va retornar de la sala de gimnàstica li vaig contestar que jo també.

Tinc un molt bon record de la canalla de l’esplai.

Jaume

19/27-10 a Menorca

2008-10-28T09:42:00.011+01:00

Jas, has acabat!

Sí, ara navego pel nostre mar, damunt de les onades, bressolat dalt del buc, de tornada a ca meua mentre encara tenc fresques moltes de les cares d’ets al·lots i al·lotes, amb uis esbatanats i boca badada.
Durant aquesta setmana he viscut intensament tots es dies. M’enduc dins meu una pila de vivències molts grates: ses set sessions de rondalles per a sa mainada, s’atenció de totes, totes, (na Gemma, na Cisca, na Ximena, na Fàtima i en Xavier, na Mandi, na Marga, na Montse i na Dita) ses bibliotecàries (amb na Marga i na Mandi hi he pogut contactat més i ha estat un gran plaer), i també haver conegut n’Elisa (ara quan et faci un correu, ja sabré a quina cara li envio) en una molt agradable conversa a la Fira de Ferreries, ets racons que he descobert de s’illa fent es safari fotogràfic per a sa contada de llegendes de Menorca, sa gent amb què hi he pogut parlar as llarg de ses meves corredisses, sobretot es mig matí amb en Joan de Son Fideu. I per descomptat, ses dues sessions de llegendes de Catalunya d’Es Castell i de Migjorn i l’intercanvi de comentaris que vam tenir-hi amb sa gent que hi va assistir, hi vaig aprendre molt.

I m’enduc també a casa, un tresor: unes quantes llegendes i cultura popular (he comprat cinc llibres) que treballaré per acabar de muntar una cordada de contes de llegendes de Menorca, i que exportaré per tot Catalunya.

Crec que m’entorn més ple que quan vaig arribar. Tenc la sensació que he après més jo de vosaltres que a l’inrevés. Tot plegat, idò, esper que els qui m’hau vist fent contes us ho hàgiu passat tant de bé com jo.

Sempre duré un bocinet de Menorca dins meu.

Jaume

25-10 Cordada de contes a Migjorn, Menorca

2008-10-28T09:38:00.005+01:00

Es vells són savis, ets al·lots són aprenents, ets atres què som?

Avui a la contada m’he endut una grata sorpresa quan el jove de la meva dreta m’ha comentat que Sa pedra de sa paciència la sentia per segona vegada en un mateix dia. Abans li havia explicat la seva àvia!!!! I jo, al final parlant de cordada generacional per tal d’activar-la i que es tanqui la roda de la comunicació. Penseu que totes aquestes llegendes tenen molts i molts anys i ens han arribat fins avui per via oral (fa molt poc que els folkloristes es van dedicar a recollir i escriure). Ja us podeu anar fent a la idea de com m’ha fet de feliç, aquest comentari.
Saps què? Com que estic segur que li comentaràs això que ha passat, crec que a la teva àvia li farà gràcia, explica-li que un boig de Catalunya s’ha dedicat a recollir llegendes de Menorca però que no les escriu sinó que les explica com vostè, àvia. I ja em diràs què et diu. Digues-li també que hi ha el projecte de fer una sessió només amb llegendes de Menorca, acompanyades de projeccions fotogràfiques dels llocs on passen. I per descomptat, hi estarà convidada en un lloc d’honor.
Suposo que us haurà agradat escoltar històries dels llocs de Catalunya que heu anat: Montserrat, la senyora gran del fons, i els Pirineus (des de Sant Maurici a Cap de Creus!, això no ho he fet jo!!!!), el matrimoni que al final m’ha comentat el seu viatge. Espero que hàgiu passat una bona vetllada i què hàgiu pogut posar imatges del viatge a les llegendes que avui escoltàveu.
També he disfrutat veient les diferents cares que posàveu: quieta però progressivament atenta la noia del davant; comunicadors amb gestos i comentaris el senyor de la camisa de vermell, i les dos senyores del costat. Orelles parades i sense badar, la Marga des del davant i en Ramon des del darrere, que a més feia fotos. I el senyor que ha arribat tard, anava tancant els ulls i tombant el cap segons la trama.
Quan dijous vaig acabar la mateixa contada a Es Castell, vaig tenir la certesa que la cordada no es trencava, érem pocs però molt motivats. Ara a Migjorn també la tinc. Dediqueu-hi cinc, deu minuts, (i si us engresqueu més i tot) a explicar-osi les llegendes als vostres fiis o al·lots, i com l’avi de Sa pedra de sa paciència, ell també ho farà amb els seus, quan li toqui.

Des d’aquí vull agrair públicament l’esforç que representa per la Marga que jo hagi pogut venir a Migjorn a portar-vos aquestes llegendes. Tinc clar que sense la seva empenta i implicació no hauria estat possible. Marga, gràcies, i a tu també, Ramon.

Gràcies a tothom,

Jaume

25-10 Beneits a Ferreries, Menorca

2008-10-28T09:36:00.004+01:00

Ets al·lots sempre sereu un pou de sorpreses

Fa temps que vaig venir a Ferreries i vam coincidir amb les festes majors. No ens vam perdre el jaleo i el vam disfrutar molt: vam poder seguir-lo en la seva totalitat sempre des de la primera fila sense haver de barallar-se ni córrer per veure-ho. Ens va quedar molt bon record del poble. Ara, després de més d’un any, torno a ser aquí per un motiu que encara m’agrada més que els cavalls: els contes.
Feia fred i vent, el temps havia canviat però m’ho he passat pipa amb vosaltres. A més, les sorpreses han estat curioses i m’he divertit molt: les dues mutacions la de la guineu i la del rei, el noi que ha endevinat l’animal sense que donés cap pista (tinc paraula, i us ensenyaré el barret que he dit que em trauria), els patins del rei, la cursa que han fet en Gra de Mill contra la guineu (Déu meu, si no l’arribo a caçar!) i un munt de detallets que han fet la contada diferent a altres ocasions.
Vull dir al rei que ho has fet molt bé, al·lot, jo de tu, estudiaria per teatre perquè no t’ha costat gens fer el personatge i ho feies molt bé. Pares, atenció que potser teniu un Flotats a casa i no ho sabeu!
Em toca dir que en Pau i companyia anaven una mica per lliure. Suposo que us ho deveu haver passat molt bé fent curses i fent el que fa cada personatge, ja està bé, idó.
Però l’enigma no l’heu resolt vosaltres, eh. Ho ha fet aquella al·lota, que li hauríeu d’haver vist la cara de satisfacció quan ha respost correctament.

Quan tot ha acabat, l’àvia de la primera guineu m’ha dit que ha estat durant tota la rondalla dient-li què passaria. I és que heu de saber que dijous vaig ser a Migjorn explicant rondalles i ell, és clar, hi era. Ha xalat molt avançant la història a l’àvia. Me n’alegro, tot i que ara, per tu, em tocarà treure’m el barret.

Un petó ben fort,

Jaume

25-10 Beneits a Ciutadella, Menorca

2008-10-28T09:07:00.005+01:00

En Gra de Mill ha crescut més que en Ciuronet

Mirau al·lots, els primers dies de ser a Menorca, ara en fa 5, vaig descobrir a Alaior que us agradava molt que us expliquin contes. Em meravellava de la bona acollida que he tingut a totes les poblacions i desitjava que totes anessin com la primera.
Idó, això ha passat, i a Ciutadella també. Tenir-vos atents tots 40 i molt pares i mares també mentre us explicava la rondalla d’en Gra de Mill ha estat esgotador però molt gratificant.
L’Albert ho ha fet molt bé, sobretot aquella insistència amb les curses (sembla que li hagis agafat el gustet), com la noia del costat del pare amb cara d’assassí (ho sento pare, m’ha sortit així, pensa que estava explicant un conte innocent per a al·letets i t’he vist a tu, que també participaves i m’hi he fixat i he agafat por i... ho sento), que volia que hi aparegués una bruixa. Realment, teniu moltes coses a dir, la canalla, eh! Com la guineu, la rata i el rei, que les pescàveu totes i que tot s’ha de dir, heu fet molt i molt bé el vostre paper: heu estat una molt bona guineu, molt bona rata, i molt bon rei.
I finalment la guineu, que ja havia decidit allò de beneita, i que ha encertat l’enigma des guàrdia (és realment difícil) et felicito per haver-lo resolt.
He disfrutat molt, heu participat molt sense que jo hagués d’insistir-hi gaire i això ha fet rutllar bé la sessió. Martí, encabat del vermut de la plaça amb els pares, pinta la llufa ben divertida i pensa algú a qui li pugui fer gràcia i penja-li. Per cert, m’agradaria que algú em pogués dir perquè celebreu això de penjar llufes l’1 d’abril. Curiositat que tenc.

Una besada, i quan vagi a Manresa, diré que per aquí hi ha un bocinet de la ciutat.

Jaume

23-10 Cordada de llegendes a Es Castell, Menorca

2008-10-24T13:17:00.008+02:00

Aquí segur que hi haurà cordada generacional

Tot i que no se sap mai com reaccionarà la gent, ahir es van fer llegendes per a adults a la biblioteca d’Es Castell. Es podia haver omplert o no. Ahir érem un grup molt petit (voleu saber quanta de gent va venir?) però això no va ser motiu per deixar-ho estar. El viatge va ser magnífic, i parlo de mi. M’ho vaig passar d’allò més bé perquè sempre dic que m’estimo més 3 que escoltin que 33 que vagin a la seva.
Vam anar “caminant” per diferents muntanyes de Catalunya alternades amb llegendes de Menorca, ara Es pou d’es catiu, ara en Xoroi, ara Sa pedre de sa paciència... Però el millor va ser tot el munt de comentaris que van poder fer l’Antònia, en Paco (que parlava menys però escoltava amb uns ulls i un posat de mostela, quan alguna cosa li interessava especialment, tancava les celles, aguditzava la vista i s’inclinava endavant) i la Cisca, la bibliotecària. Tots comentaven el missatge de les llegendes, o si els havia agradat, o si recordaven la llegenda tal de Menorca.
I m’explicaven (hi havia moments que semblava que eren elles les que contaven llegendes) que la seva àvia, o que els seus nets... Una hora i un poc més vam estar així, com en cercle, com es feia abans (llàstima que no fos improvitzat) quan no hi havia televisor, al voltant de la llar de foc, o de la taula o en un racó, o asseguts al banc de l’eixida, o al llit... hi ha tants llocs i moments per explicar les nostres llegendes a la canalla!
Ahir, quan vam acabar amb Sa núvia d'Algendar, vaig tenir la certesa que la gran roda del boca-orella de les llegendes, en tres persones no s’havia trencat. Com us vaig dir ahir, Cisca, Antònia i Paco, m’enduré un record molt agradable de Menorca, i vosaltres en formareu part.

Gràciis

Jaume

23-10 Beneits a Es Mercadal, Menorca

2008-10-24T13:15:00.005+02:00

Pocs, però molt ben avinguts

Les paraules de na Mandi sonaven a premonició. De fet, ella ja havia preparat la sala amb més cadires grans que petites. I efectivament, a la sala hi van venir una desena de fiis. Amb tants pocs, és difícil fer participar la canalla com he estat fent a Alaior, a Es Castell...i fetes les primeres indagacions de seguida vaig veure l’impediment. Però això no vol dir que tot anés malament, al contrari.
Per allà la sala hi havia un al·lot, molt murri i tot ell fresc, que es va permetre el luxe de llegir contes mentre escoltava (tot i que li va costar, va acabar tancant-lo) i a sobre va participar des de la cadira responent a totes les preguntes i fent intervencions. Em va deixar sorprès i admirat. I al darrera seu hi havia un rei. Sí, heu llegit bé. Un rei amb corona, assegut al tro i amb els peus per davant, però tan llest que gairebé les encertava totes, les preguntes. I expressava amb la cara i el posat la seva atenció i diversió. A l’altra banda, hi havia una colleta d’al·lots i al·lotes que gairebé no van dir res, però reaccionaven i reien dels comentaris. Se’ls veia que s’ho passaven bé.

Al darrere hi havia els pares i mares i unes professores que estaven fent un curs, que incloïa la sessió. Em va semblar que al principi costava de connectar, però a mida que avançava la narració anava veient ulls d’atenció i posats atents. Per no dir que n’hi havia que apuntaven anotacions. Malgrat que us vaig explicar rondalles per als més menuts, i que no us les vaig poder presentar amb la participació amb què estan pensades, em va quedar una bona impressió de com us ho havíeu passat. Espero que us hagi aprofitat la contada i vull que sapigueu, mestres, que si creieu que us puc ajudar un pic més, ho faré encantat.

Quan ara a baix, al rebedor i enfilava el carrer, hi havia al silló dos al·lots dels que no van dir gaire cosa durant la contada, que ens vam acomiadar i em van agrair que hagués vingut a explicar-los els contes. Jo també els vull agrair des d’aquí, que hagin vingut.

Una besada,

Jaume

23-10 Beneits a Migjorn, Menorca

2008-10-24T13:12:00.005+02:00

En el cor d'Albranca, rondalles d'aquell temps

Fiets i fietes de Migjorn, us he de dir que en vaig quedar més que satisfet amb la vostra actitud. Sempre he explicat contes per a mainada en grups petits de fins a 40 al·lots. Però aquest cop éreu gairebé 80 (sort, idó, que no havien vingut els de P-3) i la dinàmica, ben cert, és diferent. Per a mi era tot un repte, volia fer-vos participar sense que la narració es trenqués. Per ser la primera vegada, n’estic molt content de la sessió.

Si penso en alguns moments, us veig amb uns uis oberts com a taronges, alguns intervenint sense torn (pocs, va bé) altres callats no perdent detall, fins i tot alguns amb sa boca oberta. És un privilegi haver-vos vist mimant allò de “quan el rei morirà”, o manant al gegant que faci una caca gran, o fent-la en posició ajupida. O sentir com rèieu o cridàveu a cada rodolí o quan hi introduïa un gag a la rondalla.

M’ha agradat molt compartir aquesta experiència amb la fieta que va fer de rei i es va posar a plorar, pobreta, és veritat, té tota sa raó, és impactant ser per un moment el protagonista i que t’estiguin mirant 150 uis. Encabat em va tranquil·litzar veure que reis a la falda de la professora.

Quan vam acabar, l’Àlvaro (i un amic seu) em van fer un regal molt bonic: mentre tothom sortia de la biblioteca, se’m va apropar i em va dir molt dolçament que li havia agradat molt. “i a mi també” hi va afegir l’altre. Era clar que us havia agradat, es nota perquè la canalla sou molt clars i no amagueu si us agrada o no una cosa; el que valoro és que l’Àlvaro ha vingut tot sol a dir-m’ho, sense la companyia de cap gran.

El seu gest el prenc com a mostra de com us ho vau passar. I recordeu, les bromes són per riure qui les fa i qui les rep.

Una besada,

Jaume

22-10 Beneits a Sant Lluís, Menorca

2008-10-22T21:29:00.011+02:00

Quan vosaltres també sou els qui narreu

Les rondalles dels beneits comencen a funcionar soles. Sí, sí ja heu llegit bé. A Sant Lluís, amb tots ets al·lots i al·lotes i ses mares he vist clar que cada cop hi participeu més, aquí a Menorca, que hi col·laboreu en la narració i que jo us deixo fer. No sé on acabarà tot això però m'agrada com surt perquè veig que us ho passeu bé, i les mares ho corroboren. Beneits de Sant Lluís, estic sorprès del que heu arribat a fer, algunes de vosaltres us hi heu lluït molt i força pics.

M'ha encantat veure com el pare Tantarantan (a veure qui ho pot repetir!) xerrava amb en Cigronet, que li prohibia prendre cireres. Clàudia t'has lluït molts cops, supòs que ta mare deu estar molt orgullosa d'una nina tan polida com tu. I quan tu i la Gisela (crec) heu sentenciat sense cap dubte que el vostre personatge era un beneit i un murri. He vist que has gaudit molt i tinc la impressió que tu ho saps, que n'ets conscient, oi? Ja has pintat els ulls a en Cigronet? Recorda que pot tenir por i que l'has de tenir en una capseta.

Ha estat molt gratificant per a mi, veure com més de la meitat de vosaltres us preparàveu mig drets per ajudar a fer caca al gegant. I com rèieu!! I també com mimàveu la cantarella d'En Gra de Mill que deia allò del rei i la reina que es casaran. I tantes coses... que les vull resumir en una, que algunes mares no ho podíeu veure perquè teníeu la mainada d'esquena. Quan veig les cares -amb aquells ulls que ho estan absorvint tot- dels vostres fiis, em sento molt afortunat de veure-ho.

Sabeu, avui he après algunes paraules menorquines: rompre enlloc de trencar; cercar enlloc de buscar, que les afegiré a les que ja tinc: pic, al·lot i al·lota, nin i nina i una que m'acabo d'adonar que no la dic i ho faré a la propera ocasió a Migjorn i Es Mercadal, dir "jo m'adon" enlloc de "jo m'adono".

Beneits de Sant Lluís, pintau bé la llufa, ben divertida, i a fer bromes de per riure. No per enfadar-se.

Una besada molt múrria des de Valldoreix (he, he, he, mare),

Jaume

21-10 Beneits a Es Castell, Menorca

2008-10-22T21:21:00.007+02:00

Tenia moltes ganes de fer-vos-ho passar divertit

Això comença a anar molt bé. S’ha repetit a Es Castell el que va passar ahir a Alaior. La sala, plena d’al·lots i al·lotes, preparats per participar... Ha estat un gran goig poder compartir la rondalla d’en Gra de Mill amb vosaltres, perquè heu de saber que participeu tant que mig mig la feu vosaltres amb les vostres gestos, les respostes, i les interpretacions, i que ja veig que no l’explico jo sol (dos o tres cops, unes al·lotes molt múrries s’han avançat a l’argument). El temps anava passant i és per això que no he pogut explicar-vos la rondalla d’en Ciuronet. Però no passau ànsia, és millor això que no que ho haguéssim allargat i marxéssiu cansats de tanta estona de contes. Me n’he anat molt content d’Es Castell, com ahir ho vaig fer d’Alaior, perquè he vist que us ho passàveu molt bé. Si em tornen a avisar perquè vingui un altre pic, us podré explicar la rondalla que falta i unes quantes més d’animals. Apa.

Si no canvia la dinàmica, veig a venir que m’espera una setmana de por!!!!! Ja tinc ganes de veure més beneits (bàmbols, en dieu aquí?) per Sant Lluís, per Ferreries, per Es Mercadal i Ciutadella i Migjorn. Veig que us agraden els contes i que no desaprofiteu l’ocasió. I tu, Gra de Mill ho has fet molt bé, podries dedicart’hi.. I tu, rei, al final has pogut sortir a fer un personatge, eh!!! I l’has interpretat molt bé, llàstima que hagis marxat abans d’hora, que t’has quedat sense llufa.
Per cert, pinteu-la bé, la llufa, que quedi ben polida.

Cisca, gràcies per haver-me ajudat en tot el que la feina t’ha permès. Sola i encarregar-te de tantes coses i no deixar res a fer és una bona feinada. Ens veurem dijous amb les llegendes de Catalunya i Menorca.

Una gran besada des de Ciutadella,

Jaume

20-10 Beneits a Alaior, Menorca

2008-10-22T21:10:00.008+02:00

Sempre duré un bocí d'Alaior al meu cor

La veritat és que no sé ben bé per on començar. Al·lots i al·lotes d’Alaior heu posat el llistó molt alt. He acabat la contada més que satisfet. No m’esperava una participació tan gran. Tots, la majoria absoluta, i les mares des del fons, gesticulant, amb uns somriures d’orella a orella i reaccionant als comentaris, m’heu deixat més que sorprès amb la gran capacitat que teníeu per aprendre ràpidament les tornades que cantava en Gra de mill i en Cigronet. Ha estat un plaer molt gran veure com reaccionàveu a la primera que us deia que s’havia de fer o dir alguna cosa, per no dir tots aquells que mimàveu els gestos, abans i tot que jo us ho digués.

Sabeu? A més a més de tot això, heu estat capaços de resoldre els mil i un enigmes que us anava demanant, i això (com l’al·lota que tocava la coa de la rata) no ho havia fet tant en una contada. Ara que no heu pogut amb l’últim enigma, he, he, he, que deia qui m’havia enganxat la llufa a l’esquena! Però això no és res. Segur que, espavilats com sou un altre pic no se us escaparà res.
He disfutat molt amb l’Alba, el Gra de mill; la riera, la guineu i la rata. Tots molt espavilats; i el rei, noi... quines ganes de participar que tenies!

Podeu estar segurs que aquesta contada no l’oblidaré mai, perquè m’ho he passat tan bé, que no em faria res repetir. I quan la Nawual m’ha preguntat si tornaria i li he dit que no depèn de mi m’he posat molt trist, li he explicat que he d’anar a d’altres pobles de Menorca i li he fet un petó. Nawual, m’ha agradat molt com parles de bé el català i també dues coses més: com t’has divertit escoltant les rondalles i pintant la llufa, i la il·lusió que t’ha fet el cigronet amic.

Vull agrair també l’atenció de la Gemma, la bibliotecària, que amb el seu quefer m’ha fet sentir com a casa, he gaudit molt explicant-te tot el que t’he dit i t’agraeixo molt totes les teves atencions. I per últim un toc de sort: aquest matí buscant sa pedra de sa paciència pel camí d’en Kane, he preguntat a la Cèlia i a la Magdalena de ca l’Antonio de l’alzina, que passaven per allà, i m’han adreçat a n’Arcadi Gomila però no he entès el número del carrer. I la sort ha volgut que el trobés a la tarda al primer portal que hi he picat. Quina sorpresa, saber tot el que fa vostè en l’òrbita cultural. És admirable. Estic molt content d’haver-lo conegut.

Sabeu què, beneits d’Alaior? Aquesta contada dura 45-50 minuts, a vegades s’ha allargat fins a una hora perquè la canalla s’ho estava passant bé. Però aquest cop hem superat qualsevol rècord: una hora i un quart, és a dir: mitja hora més. Ja estic veient que a Alaior l’únic beneit que hi ha sóc jo. I me n’he entornat, molt feliç.

Una besada ben múrria,

Jaume

10/11/12-10 Animaladda a Barcelona

2008-10-13T11:20:00.037+02:00

Un gran èxit per als millors amics de l'home: els gossos i els gats!

Al llarg de tres dies sencers l'annex del Palau Sant Jordi -on es va celebrar la IV Fira de l'animal abandonat, l'Animaladda- es va omplir de gossos i gats, i de famílies. Durant molts moments vaig tenir la sensació que l'home havia aconseguit civilitzar i millorar la relació amb els animals. Veure durant tot el dissabte i tot el diumenge rius de gent omplint els passadissos, els estands, tocant tots els gossos i gats que hi havia per tocar, agafant-los... en definitiva estimant-se'ls em va tranquil·litzar amb mi mateix.

La millor notícia per a mi no seria els milers de persones que van visitar el saló sinó les prop de 200 adopcions que es van registrar. Crec que n'hi hauria per estar molt satisfet si no fos pels amics que no van tenir la sort de ser a la fira i que encara esperen una família en els refugis i protectores. Amb tot, aplaudeixo tots els qui han fet possible (des de l'organització, ADDA, fins als voluntaris i els treballadors) oferir-los una altra oportunitat . Hi ha, però, una notícia més bona que la de les adopcions fetes a la fira: m'agradaria que un dia, un diari publiqués la notícia que de totes les adopcions que s'hi han fet, cap d'elles hagués fallat, que cap d'elles era una adopció impulsiva, fruit d'aquell caliu que desprenen els ulls dels gossos i gats i que toca la fibra humana, i que s'hi accedeix perquè el nostre fill ens demana repetidament i com embruixat un animal.

L'Ester i jo, des del taller educatiu infantil i a través de diverses activitats (fer-se una xapa, una careta, un puzzle gegant, escoltar faules d'animals o contes de gossos i de gats, maquillar-se i pintar, i escriure un missatge d'esperança) plantàvem amb tota la nostra ànima una llavoreta que posàvem amb la major delicadesa possible en el cor dels més de 200 nens que hi van passar, amb el desig que algun dia, la llavoreta germini i es tradueixi en bons hàbits, en un respecte i una gran estima pels nostres millors amics. En molts d'ells, la llavoreta va començar a arrelar, i si no, llegiu:

Jaume

27-09 Beneits a Sant Andreu de Llavaneres

2008-09-29T08:45:00.015+02:00

Abans d'ahir ja hi tornava a ser...

Buscava beneits per Sant Andreu, i no en vaig trobar ni un. Això sí, em van tornar a enganxar la llufa a l'esquena. I sort en vaig tenir de la nena que va fer de pare Tantarantan, que va endevinar qui me l'havia enganxada.

Em va fer molta gràcia que el nen que va fer de riera fes també de gra de mill, de guineu, de rata i gairebé de rei (veus allò de fer de rei amb la mà, trobo que va quedar divertit, oi?). Ja veuràs que si segueixes així, en quatre dies seràs un actoràs de primera. El Pablo també va participar-hi i em va agradar molt que ho fessis des del teu lloc, però també has d'escoltar en silenci perquè els altres nens puguin sentir bé el conte. Gràcies mama del Pablo, per venir al seu costat, t'ho agraeixo molt.

Em va agradar moltíssim, veure com rèieu amb les caminadetes que feia en Cigronet o en Gra de Mill pel terra, i també com imitàveu els moviments de la cançoneta del rei: "...amb mi la reina es casarà". Són moments molt bonics, veure com teniu la rialla a la cara i uns ulls atents a tots els moviments. Fins i tot, els més petits, com la Joana, que es va estirar una estona per descansar (foto) no va perdre detall.

Espero que hàgiu pintat ben bonica la llufa i tots aquells que us vau endur un cigronet i que li hàgiu pintat un ulls, un nas i una boca, espero també que l'hàgiu posat en una capsa, és tan petit que de seguida agafa fred. Això sí, no té por de res i li encanta passejar i veure món.

Ah! se m'oblidava, quan enganxeu la llufa a l'esquena d'algú ho heu de fer de manera que ell també s'ho passi bé, que les bromes són per riure (qui les fa, qui les mira, i també qui les rep) que si no ja no són bromes. I els qui no ho hàgiu provat, digueu-los als pares que us facin una bona llesca de pa amb oli i sucre, n'hi ha per llepar-se els dits!!! I us la mengeu al costat d'en Cigronet, que segur que us en demanarà.

Un petó, beneits de Llavaneres, un petó ben gran.

Met

06-08 Veterinaris a El Vendrell

2008-08-07T08:22:00.011+02:00

Descobrir a poc a poc permet estimar ràpidament

La biblioteca Terra Baixa és màgica: ja és la segona vegada que hi vaig i me la trobo plena d’animals. Aquest cop no eren gats i gossos, sinó molts altres animals del bosc: escorpins, flamencs, guineus, porcs, dracs... I fins i tot un lloro. Sí, un lloro ben real. Petit, cabell curt i focs que al final de la contada ens va sorprendre amb una actuació magistral fent de cargol. Quina delícia, mare! I no va parar de xarrar i contestar, i tot ho sabia, i tot tenia un comentari, i... i... i... i mare, en deus estar molt orgullosa, de debò. I potser també molt cansada...
Així vaig acabar jo, cansat però molt content de veure-us a tots vosaltres escoltant i participant en el conte, tan diferents i variats, com són els animals i com ho és la pell del camaleó, que espero que cuideu un cop l’hàgiu pintat. Heu de pensar que menja mosques i li heu de dibuixar ben a prop perquè la seva llengua hi pugui arribar.
Cansat, content i còmode. Perquè no sabria dir el motiu (suposo que hi té a veure amb la canalla i amb el personal de la biblioteca) però sí sé que m’hi trobo molt a gust. Cada cop que marxo d’El Vendrell me’n duc un molt bon record. Gràcies per tot.
Jaume

18-07 Castells a Sant Cugat del Vallès

2008-07-19T07:30:00.021+02:00

...

Per un moment vaig veure el comte passejant entre nosaltres

...

És el segon cop que viatjo al passat a través de les parets dels nostres castells. I quan el viatge es fa amb bona companyia es gaudeix doblement. Ahir va ser així. Em va semblar que vivíeu (alguns intensament) la narració, que ens havíem traslladat més de 1000 anys enrere no només amb les llegendes sinó amb les explicacions prèvies, en la història. Jo també ho vaig viure així. Estic content d’haver acceptat l’oferiment que em va fer la Roser d’actuar a les Nits a la fresca, que en principi havia desviat a companys narradors. Per a mi ha estat la prova que m’ha demostrat que les llegendes catalanes tenen prou elements i contundència i que no cal anar-ne a buscar gaire lluny per xalar-ne. I n’hi ha tantes encara per divulgar! I totes parlen del nostre passat.Sí, hi tornaré amb la segona part parlant

d’una època millor encara: l’esplendor de la corona catalano-aragonesa, de Jaume I, de Llull, dels almogàvers, de Tirant lo Blanc, de Ramon Muntaner, de quan els peixos del mar mediterrani hi duien pintat al llom les quatre barres... i dels segadors i dels remences fins al 1714.

Hi tornaré perquè la vostra atenció m’ha animat a tirar endavant aquesta idea, perquè hi he vist interès en els passatges històrics.
Aconseguir tot això i apropar a la gent una part de la nostra història i mirar de difondre-la de manera amena era un dels meus reptes en l’espectacle. Haver-ho aconseguit sense avorrir-vos (excessivament) és un gran plaer.
Jo també vaig viure la nostra història intensament, a voltes i tot emotivament. Ara només ens cal fer dues feines: jo introduiré retocs per millorar-ne la presentació; vosaltres així que pugueu i visiteu alguns dels indrets llegendaris de la contada, no desaprofiteu l’ocasió per explicar-ne la llegenda a la vostra canalla, amb les vostres paraules, i no us preocupeu que ells ja hi posaran la imaginació.

Per cert, felicito al senyor que va descobrir l'enigma.
Gràcies,

Jaume

09-07 Presó de Can Brians

2008-07-17T21:48:00.002+02:00

Les aparences enganyen

Si em preguntessin quan ha estat el moment en què m’ho he passat més bé explicant contes per a adults, segurament que respondria amb les preses de Can Brians. A voltes un explica per a un públic més o menys receptiu, d’altres per a predisposats però el lloc és un infern o d’altres un es troba amb gent molt distant.
Però poques vegades un es troba amb persones tant entregades, tan sensibles als estímuls. L’espai ajudava: dins de la presó hi havia un petit oasi, còmode, càlid, sense luxe però pràctic. Amb tot el mèrit va ser de les vint recluses, que són les que hi van posar les ganes d’escoltar i d’intervenir-hi. I la rondalla popular era ben simple, únicament explicava una trama molt senzilla a través d'un joc de cartes, però va ser fabulós viure tots els comentaris que la van acompanyar.
Jo, no puc fer res més que tornar-hi així que pugui. Em va saber a poc.

17-07 Beneits a Horta (Barcelona)

2008-07-17T21:25:00.006+02:00

Els contes no només són per a la canalla

Realment, no hi ha dues contades iguals. La d'avui ha estat engrescadora pel repte que significava: hi havia canalla molt petita i que asseguda al costat o a la falda de la mare la feina hauria estat meva de fer-vos participar al meu costat en el conte. Així és que us he fet participar asseguts.

I ho heu fet molt bé. I les mares heu estat una delícia. He disfrutat molt veient les vostres cara (com m'ha dit la Rosa de la biblioteca havent acabat, "és que n'hi havien que ni tancaven els ulls") i sobretot la vostra participació. Recordo un pare (quina sort tenir-te, només n'hi havia dos), que m'ha ofert les seves ulleres (gràcies però no les he agafades, que si te les trenco...) que feia goig de veure les cares d'atenció que hi posava.

I per acabar us he de dir que a Horta hi ha un gran cigronet, el Víctor, que ha fet una cosa molt difícil: aprendre's ràpidament la cantarella del cigronet que explica com puja a la teulada.

Una abraçada petita petita com un gra de mill,

Jaume

02-07 Gat i gos al Vendrell

2008-07-03T07:24:00.011+02:00

Us imagineu un castell fet de persones i mascotes?

Quan ahir vaig anar a la biblioteca Terra Baixa me'n va passar una de ben extranya: enlloc de llibres hi havia animals. Molts animals, sobretot gossos i gats. S'havien colat per tot arreu: pels llibres, revistes, cd's, fotos als murals, i pels passadissos i també -que és on en vaig veure molts- al pati interior del centre.
Ben bé hi havia entre gossos i gats, 25 ben bons. En Foc, la Mixa, el Mixu, l'Anna, la Lluna, l'Yna, el Roky, la Linda, són alguns dels que m'enrecordo. Ei, però no hi va haver ni una baralla, ni una esgarrapada ni mossegada. No us ho penseu! Si no que s'ho estaven passant d'allò més bé: va completar 4 trencaclosques (alguns ben difícils), van fer-se una careta, van escoltar una rondalla catalana d'en Joan Amades que explica perquè els gats es mengen els ratolins i al final es van endur unes enganxines i uns papers (alguns un póster) que parlen de no abandonar els gossos ni els gats.
Pares i mares, m'ho vaig passar molt i molt bé amb els vostres fills. Espero que si mai tenen una mascota se l'estimin molt i molt sempre, fins al final.
Per cert, durant el 10, 11 i 12 d'octubre hi ha el IV saló d'AnimalADDA a Barcelona, una fira dedicada als animals abandonats. Hi haurà moltes paradetes i activitats per fer, que segur que us agradaran. El millor, la passarel·la i les demostracions.

Un petó llepat de gos,
Jaume

25-04 Presó 4 camins. Tarda

2008-04-26T16:52:00.002+02:00

Quan deixes de buscar, ho trobes

Per fi va arribar la recta final. Érem un grup de 5 contaires amb ganes de mostrar altres móns fora dels barrots. Les companyes tenien ganes d'explicar i s'hi van esplaiar tot el temps que van poder. Tot té un límit. I hi vaig gaudir molt de les seves històries i de la pinya que es va fer. Hi va haver moments que vaig tenir la sensació de coneixèr-les de tota la vida, i en canvi, només era un principi. Tothom va gaudir de les històries, uns sentint-les i les altres narrant-les.

I al final, vaig tenir una sorpresa provinent del Marroc, via Vic. L'Abdalah em va ensenyar una variant de la història de L'hostaldel llamp i un truc de cartes, que ja li vaig dir que el difondria a nom seu. Parlava un català perfecte, amb un accent de la terra que faria l'enveja de molts de soca rel. Abdalah, quan surtis perquè no fas idiomes?, que li pregunto(en sap cinc, i salta a la vista que té facilitat). Em va mirar, va somriure amb cara de trapella i m'esbolla sense pensar-s'ho (segurament pensant que jo era boig) que ell s'estima més fer de paleta: Jaume, amb aquesta feina sempre es va variant, i construeixes coses noves i treballaré a l'aire lliure...

Abdalah, desitjo de tot cor que sigui aviat que construeixis un món nou que sempre tingui aire lliure. Una abraçada,

Jaume

25-04 Presó 4 camins. Matí

2008-04-26T08:09:00.006+02:00

El jardí de 4 camins

Poder gaudir d’una bona pinya de contaires és gratificant, però ho és més si el públic que escolta s’involucra tant. El matí de primavera era preciós, el marc dels contes, gairebé idíl·lic: una fonteta, solet agradable a la cara, gespeta als peus, petits arbres amb pardals fent música de fons. Fins i tot les cadires eren còmodes!
En començar vaig notar que una part del grup estava tensa, distant, tancada i a l’espera de veure què passaria davant seu. L’altra estava en graus diferents oberta i receptiva. El primer que va fer un dels presos amb la seva franca espontaneïtat era exigir-nos que comencéssim, i va seure a dos metres nostres a la cadira que ja duia enganxada al darrere. Un moment sisplau, que no trigarem. Ell premonitzava com acabaríem.
De mica en mica tots es van anar donant a les històries, el grau d’atenció, participació i interacció era elevat. La satisfacció deixava marques a les seves cares. I a mi, també. El de la cadira i les presses em va ajudar a trobar les paraules adequades en castellà que no m’acababen de sortir... i entre ells feien comentaris. Gràcies. De cop, les cartes que duia a la mà –com per art de màgia- cauen a terra. No passa res diu el de la cadira per tranquil·litzar-me. I ho va aconseguir, l’adrenalina m’havia sacsejat en veure les cartes escampadetes i desordenadetes. Gràcies, també.
Contar el segon conte amb el Sergio, “la dama del retrat de qui em vaig enamorar” va ser un goig. M’agrada tenir aquell punt de sorpresa i que la persona que m’acompanya tingui iniciatives. Enriqueixen la narració. I els seus companys hi van connectar i riure (que d’això també es tractava) de seguida. Gràcies per fer un duet amb mi, Sergio.
Recordo moltes cares rient i molts posats demostrant amb major o menor expressivitat com de bé ho estaven passant. I això es capta i es tradueix en alguna cosa especial que s’impregna a tot arreu. L’Èlite, un noi gairebé de dos metres, amb unes espatlles de nedador i uns braços de ferro, tot ell polit i ben arreglat, com si anés de festa, (què guapo tenir aquesta premissa sent allà dins) es contraposava a les grans convulsions que feia en riure, a les poses que feia amb el seu cos, que desbordava alegria. Espero que aviat ens trobem per Horta, o per Barcelona, “tocaio”.
I la cirereta del pastís la va posar, privilegi per als qui érem allí, el Luís, un dels presos, que va recitar de memòria, poemes (força complexos) fets per ell. Primer amb molt nervis, després no tants, però amb una força, que explicava les grans idees clares que té el Luís, la seguretat en ell mateix i en el que escriu. Tot un referent entre els seus companys. Luís, gràcies per haver vingut a veure’ns (sé que primer no ho volies), per haver-te quedat i per haver-me fet arribar el teu robust i bonic missatge, amb els teus poemes i, sobretot, la teva presència.
Vaig sortir d’allí, pensant que m’agradaria repetir un altre matí com aquell.

Jaume

23-04 CNL Cerdanyola del Vallès

2008-04-23T23:35:00.022+02:00

No havia explicat mai contes sota la pluja!

I gràcies a vosaltres ho he viscut: xocant. Un munt de sensacions contradictòries em passaven pel cor mentre la meva boca us omplia de llegendes: Però què fan que no marxem! Que guai, i què divertit! Ai, ai, ai que els llamps són cada vegada més a prop! Caram, i no marxem, tu: estan aguantant sota la pluja! [per cert, gràcies per tancar-me la maleta] Hauríem de marxar, Jaume, tanca la barraqueta, que no ho veus? Sí, sí però una llegenda més i acabo!

Pels que no hàgiu entès res encara la Maria, la Palmira i la Irene us poden explicar la clau del misteri. Tot plegat ha estat molt gratificant. Us torno a donar les gràcies per haver permès allargar la sessió, ni que sigui a la fresca. Per molta oferta meva, (se m'ha acudit una mica tard, però és així) si vosaltres no us hi quedeu, avui ningú hauria sentit per què la reina mora es va suïcidar, ni per què el castell de Montcada es queda sense muntanya, ni les raons de la condemna del Comte Arnau de Mataplana, el mite més difós de Catalunya. Sabeu què? Aquest mite és tan fort, que fins i tot estudiosos de prestigi com Menéndez Pidal, creien fermament que va existir (al Ripollès molts encara ara!). Jo... A mi, m'agrada pensar que va existir, com a mínim el senyor José diu que ha estat a les restes del castell de Mataplana. A més, he conegut l'Abraham (et torno a demanar disculpes per haver-te donat tants cops l'esquena mentre narrava), que amb la seva actitud oberta d'assimilació de la cultura que l'ha acollit, l'honora, el dignifica i jo, des d'aquí us vull agrair en públic a tots la vostra capacitat d'obertura cultural: afegir-se a un mateix cultures o llengües diferents mai resta, enriqueix: a un mateix i a la societat. Amb l'avantatge que no es perden les arrels.

Mireu, ha estat genial reconèixer cares del Sant Jordi passat. I n'he vist forces, i us he vist disfrutar, somriure i riure. Per a mi era tot un repte:
1. Tenir part del mateix públic és una gran satisfacció pel que significa, jo m'ho prenc com un afalac. Gràcies per repetir.
2. Tenir part del mateix públic m'ha obligat a buscar algun tema diferent, també la manera de presentar-ho, i que tingués ganxo (és clar). Saber que us ha agradat és el millor pagament a l'esforç titànic (no tant com el del comte Arnau) que m'ha significat preparar la contada. Amb tot, sóc així, he gaudit molt amb el treball previ. Potser massa, perquè a mesura que anava descobrint llegendes les anava incorporant i el material recollit ha estat excessiu. Però això no és problema, aviat ho tindré resolt. En faré una bona sel·lecció. Aquesta és una de les gràcies que té estrenar un espectacle.
3. Tenir part del mateix públic m'ha donat molta tranquil·litat mentre narrava perquè m'estàveu dient amb el ulls que vivíeu la història, i us he vist reaccionar amb fàstic per la malaurada Saurimonda o per la monja del convent de Malacara, o amb riure explosiu pel fill de la priora, o amb ulls com taronges pel destí de les 100 donzelles. I a tots us reconeixia, i m'han vingut imatges del Sant Jordi passat. I he sentit una gran felicitat.

També vull agrair els que heu vingut sense conèixer-me, alguns us he vist ansiosos i d'altres una mica pansits. Crec que és normal, tampoc es pot fer un treball i aconseguir que agradi a tothom.

Però tots, m'hau fet un regal molt i molt bonic amb la vostra presència, que no oblidaré, de debò. Gràcies.

Una gran abraçada,

Jaume

22-04 Presó 4 camins

2008-04-22T18:44:00.007+02:00

Un món en el món

Passa sovint que les coses són més difícil dins del nostre cap que a la realitat, quan les tenim al davant. Això m'ha passat aquest matí amb vosaltres. M'havia fet a la idea que alguna cosa havia de ser diferent. I un cop allà dins, els vostres posats, somriures, gestos m'han fet oblidar on era (l'Albert ja ens ho havia comentat que podia passar això...) i si bé l'ambient era especial, també ho era la vostra escolta:
No us podeu ni imaginar com de bé m'ho he passat explicant el conte del Pere Calders (segur que el tenen a la biblioteca) que es diu El problema de l'Índia i suposo que tots sabeu perquè. Efectivament, li he de donar les gràcies a l'Eulogio per haver-se ofert a participar en el conte (i a vosaltres també per participar fent banyetes i bramant). L'hauria pogut explicar igual, però us ben asseguro que no hauria estat igual. Amb ell tot ha estat molt més divertit i la narració ha guanyat amb riquesa. A més, estic convençut que l'Eulogio també s'ho ha passat molt bé. Si més no, a més a més de cara de vaca (que ho ha fet molt bé) somreia tant que la cara de felicitat quedava ben mostrada.
Saps Eulogio, què passa amb els primers amors, oi? Per petits que siguin no s'obliden mai. Doncs a tu -perquè ha estat el primer cop que explico contes a la presó, perquè també era el primer cop que explicava aquest conte, i perquè has estat tu el voluntari amb el teu somriure i la teva gràcia- no t'oblidaré mai. Gràcies de nou.

Jaume

9-02 Beneits a Sabadell

2008-02-09T15:51:00.000+01:00

Estimats beneits de Sabadell,
Gràcies per haver vingut avui també –he vist que alguns de vosaltres no és la primera vegada que aneu a l’àmbit cultural, els vostres fills sabien perfectament què havien de fer amb les cadiretes- i haver participat cridant i gesticulant.
Vull agrair a la riera, abans de res, la teva participació a l’escenari i des del teu lloc responent a tots els enigmes (t’agraden els contes, oi?) m’alegro molt que hàgim compartit les rondalles d’avui. Ah, una curiositat: que ja te’l sabies, el conte del cigronet?
Gràcies rateta (escombres l’escaleta?) per haver rosegat d’aquella manera tan divertida el sac, mare, feia goig veure com movia les dentetes. I tu, rei, que has fet molt bones cares sobre el teu personatge. I la guineu, que una mica més i em poses en un compromís: què m’hauria d’haver inventat jo aleshores per canviar el conte i enlloc de ser tu qui anaves a la panxa del gra de mill, ser ell que anava a la teva!!!!! Sort que t’ha guanyat pels pèls!
I avui he tingut un cigronet molt i molt espavilat i murri, que se’ls sabia gairebé tots, els rodolins (i n’hi havia de difícils) i un pare Tantarantan que ho ha fet francament molt i molt bé: caminar i no sentir allò de la caca gran, passejar i buscar en cigronet, fer la caca, caure de la pila ben empilada... A tu t’agrada el teatre, oi? Mare, si de més gran la nena demana per fer teatre, jo m’ho rumiaria. Felicitats, en deus estar orgullosa, d’ella. Ep, i si un dia necessito una actriu per als contes, mare, et trucaré i demanaré per la teva filla. Ho apunto!
Sabeu? En gra de mill, que semblava que no hi fos, en acabar sa mare m’ha explicat que ho captava tot i que li ha agradat molt el conte. Tant, que ha vingut a fer-me un regal: m’ha fet un petó, i això beneitons de la casa, és el millor regal que podeu fer als altres beneitons grans.
Mireu, us penjo la llufa per si la voleu copiar. Si no, la inventeu. Això sí, que quedi ben divertida. Recordeu que a les bromes tothom tothom ha de poder riure, fins i tot a qui se li fa la broma. I quan li hàgiu penjat a algú, crideu allò de: “El burro porta...” a veure qui me l'envia acabat com us ho he ensenyat!
Pare, mares, un consell: vigileu que mai un guàrdia us piqui a l’esquena, ja veieu què passa.
Un petoMet a tots,

Met

26-01 Beneits a Girona

2008-01-26T17:13:00.000+01:00

Estimats beneits de Girona,
Gràcies per estar escoltant tanta estona rondalles de murris i beneits, i d’haver-ho fet participant -bé sigui des de l’escenari o des del seient- que és el més divertit que hi ha. I ha sortit la cosa curiosa: mai no havia tingut un gra de mill negre com el vostre. Què divertit anava ell ensenyant a tothom el ninotet. I sort de la mare, que de tant en tant el consolava i apa, cap a l’escenari! Gràcies gra de mill per ajudar-me a explicar el conte, i a vosaltres també, riera, guineu i rata... i rei, que no sé ben bé qui era més murri de tots vosaltres. M’ho he passat molt bé al costat vostre, sobretot quan déieu coses o les interpretàveu.
També m’ha agradat molt veure dues mares prop la columna de la meva esquerra que gairebé estaven més atentes que les seves filles, i mireu que les nenes ho estaven molt, d’atentes! És un goig adreçar-vos a vosaltres (grans amb cor de nena) aquestes rondalles meravelloses. Gràcies per tota la vostra explícita participació.
També recordo les cares de totes les nenes de la primera fila. Vosaltres pares, des del final no ho heu pogut veure, però ja us dic jo que feien uns ulls! I tenien unes orelles... totes amb l’antena activada. Senzillament genial. Feliciteu-les perquè ho han fet molt bé. N’estic molt i molt content.
Sabeu? És la primera vegada que em trobo que a l’hora de matar el pare Tantarantan no apareixen els seus pares. “Caram, i ara què fas, Jaume?” m’he dit. “Res, mata’l i després ja els ho explicaràs”.
Havent acabat, l’encarregada dels contes m’ha dit que avui hi havia molts nens, però que alguns han marxat deu minuts abans i s’han quedat sense globus i sense llufa. I he pensat que la llufa que m’ha penjat el guàrdia a l’esquena (què pinxo!) us la passo perquè la pugueu copiar: els que se n’han anat abans i els que heu estat fins al final. Per cert, recordeu com acaba el rodolí que diu així?
“El burro porta càrrega i no....” A veure qui m’escriu amb la solució correcta!
Acabo: estic molt content de la vostra participació en els contes, de vosaltres i dels pares, que alguns ja fèieu cara de cansats i heu aguantat fins al final: gràcies a tots per la vostra comprensió.
I ha una cosa que és el que m’ha agradat més de tot: avui una nena amb el seu pare m’ha fet un regal molt bonic, únic, molt creatiu i emotiu. El millor regal que m’he endut de Girona és un petonet a la barba perquè li ha agradat molt els contes. Jo des d’aquí, també t’envio a tu i a tots vosaltres un petoMet ben net!

Met

Per publicar el vostre comentari heu de clicar "comentaris" de sota, escriure el text i enviar-lo. El servidor us demanarà com us voleu presentar, podeu triar anònim. Us hi estaré molt agraït.

19-01 Beneits a Barcelona (1)

2008-01-20T18:53:00.000+01:00

Estimats beneits grans,
Ha estat un delit veure-us riure, escoltar amb atenció i participar en el conte. Us hi estic molt agraït, i estic segur que això és bo per als vostres fills haver-ho vist. No puc deixar de donar les gràcies al Carles, que ha fet les fotos, amb la meva càmera (dolentíssima, de debò ho dic; els reis me n’havien de dur una de més bona, però com que no m’he portat prou bé...) i se n’ha sortit molt bé.
Us hauríeu d’haver vist quina fila féieu fent de corona amb les mans i cantant allò de “amb mi es casarà”, estàveu molt divertits, tot un goig. I la gran revelació: la mare del pare Tantarantan m’ha ajudat a fer-li fer caca i s’ha posat... ben posada. Mare, no ho oblidaré mai, un petó, si mai busco algú que no tingui vergonya, t’escriuré, múrria! Des de la primera fila, que hi havia un papa i una mama amb la seva filla, que m'era difícil saber qui dels tres estava més atent! I des del final, hi havia dues persones que no sé on classificar-es. No sé si són dos grans amb cor de nen o dos nens amb cos de gran. S’ho han passat, més bé que jo (bufa, l’he dita grossa, ara). No, no, no, de debò. Vosaltres no els véieu però han participat moltíssim. Imma tinc grabat a la nineta el teu somriure. Gràcies a tots per acabar els refranys, o per cantar, per gesticular, per... no sé, pel que m’heu ofert amb el vostre somriure tots plegats.
Seguiu així.
Recordeu que si voleu una foto del vostre fill només m'heu de fer saber de quin personatge es tracta i us les enviaré per correu electrònic amb molt de gust. No les puc penjat totes, però el Carles n'ha fet de tots els vostres fills.

Gràcies pares i mares!

Un petoMet.

Per publicar el vostre comentari heu de clicar "comentaris" de sota, escriure el text i enviar-lo. Us hi estaré molt agraït. També ho podeu fer pel web.

19-01 Beneits a Barcelona (i 2)

2008-01-20T18:00:00.001+01:00

Estimats beneits petits,
M’ha agradat molt explicar-vos aquestes dues rondalles populars catalanes on vosaltres també hi heu estat protagonistes: Hem tingut un admirable gra de mill, que feia l’enfadat (mare, ja li has donat un bon dinar? Potser tot plegat era gana...), i també una riera, noi: a tu t’agrada el teatre? Ho has fet de fàbula, quan has omplert la cuina d’aigua i l’has convertit en una piscina! I també una bona guineu, que ho ha fet francament molt bé, això de caçar gallines, a més de ser astuta i múrria com una guineu, estaves molt al cas, felicitats; i també el ratolí més eixerit i divertit que he vist mai, de debò ho dic. El vostre fill té pintada a la cara la marca de la felicitat, deveu estar orgullosos, enhorabona! I també, el rei (que mai no estava trist). Sabeu una cosa: quan tothom ha marxat he sabut que el rei venia de jugar un partit de futbol i que ha guanyat, per això estava tan content, i no podia treure’s el somriure de la cara.
I a la segona part, amb els dos cigronets (com deus haver patit, mare. Gràcies per venir a salvar-lo), l’accident (espero que no hi hagi hagut fractura de dit... sort en tenim dels gomets, oi?) i del pare Tantarantan, que de poc ha anat la plorera quan s’ha vist tota enguixada! Però se n’ha sortit molt bé.
Tot això a l’escenari, però a les butaques hi havia molta canalla que no ha parat de participar i això s’agraeix molt. Recordo molts ulls i moltes orelles atentes, i també una noieta molt expressiva, sa germaneta i sa mare (peruanes, potser) al costat de la columna, que m’han ajudat molt i molt: a fer-li fer caca al gegant, a menjar monedes d’or i a picar-li el culet al gra de mill, i a... mil coses més. Gràcies guapa. I gràcies a tots per haver participat tant.
Ara us toca a vosaltres fer la feina. Agafeu el full de la llufa i la pinteu ben bonica. Mireu, com que ho heu fet tan bé, us he penjat la foto de la llufa perquè la pugueu copiar. I recordeu allò de “El burro porta càrrega i no se’n sent”.

Apa.Una bona estirada d’orelles.

Met

Per publicar el vostre comentari heu de clicar "comentaris" de sota, escriure el text i enviar-lo. Us hi estaré molt agraït.

29-12 Cordada de contes a Sant Cugat del Vallès

2008-01-09T20:21:00.000+01:00

Hola a tothom,

Us vull fer saber que narrar per a vosaltres va ser un veritable goig. Des de dalt es veien mirades atentes i cares que em deien que us ho passàveu bé.

En acabar intercanviar impressions amb alguns de vosaltres va estar molt bé, com ara la sensació que havia tingut el company de la Roser (ho sento, no recordo el nom) perquè havia fet tots els pics. Sí, sí, sí, d’això es tracta, de fer viva una terra i una història; o el petit comentari de la Rosa: "Veus, com era El mariner de Sant Pau! Jo ja la sabia, aquesta!";o com ara la Laia i el Guim, que a ella li va agradar molt El cavall Bernat, i en canvi a ell, El turó de les nou cabres. I és que sempre hi ha gent que me’n diu una de diferent!!!

Des d’aquí, vull agrair-vos a tots la vostra assistència: des de l'institut, des del grup de teatre, des dels amics, des del gòspel i des dels inicis dels temps a l'escola cap allà els anys 90. Ja sabeu que sense vosaltres aquella màgia que es desprèn de les rondalles i de les llegendes no hauria estat possible. Ara només em queda desitjar-vos que la cordada tingui la seva continuïtat i esdevingui realment generacional, tots hi guanyarem.

Gràcies,

Jaume

Per publicar el vostre comentari heu de clicar "comentaris" de sota, escriure el text i enviar-lo. Us hi estaré molt agraït.