dissabte, 25 d’abril de 2009

24-04 Beneits al Vendrell

Quan no hi ha ningú que destrueix els contes, apareix la màgia pura

 

Meravellat, fascinat, satisfet, emocionat, tot menys cansat és com vaig acabar la contada amb vosaltres. Quanta compenetració hi havia entre vosaltres i jo, semblava que ho haguéssim fet tota la vida.

Ahir, us veu lluir les nenes que veu fer el conte amb mi, i tots els altres 40 que éreu a la catifa. I els pares també, asseguts a les cadires la majoria, alguns drets, d’altres asseguts directament a terra, responíeu als estímuls que us llançava i a les reaccions dels vostres fills. Per a mi va ser fenomenal quan es van girar tots a ensenyar-vos la boca oberta, o quan el pare del rei em va donar permís per reduir-li el cap.

Em vaig sentir molt bé treballant al costat de la Carla, en Gra de Mill, que ho va fer perfecte i que va saber treure’s la vergonya inicial i gaudir del personatge; de l’Eva, la rateta, somriure magnífic d’orella a orella; de la Laura, la riera, una nena assenyada amb molt de sentit comú; del Màximo, la guineu més fatxenda que mai he tingut; i del rei, que feia i desfeia al seu aire (per això era el rei, oi?) i introduïa novetats al personatge.

 

Sabeu què? el gran respecte que veu demostrar pel conte i per mi, que ningú de vosaltres -i éreu molts- destruís la feina que estàvem fent, que ningú anés pel seu compte donant la nota,  que tots participéssiu activament em va fer sentir molt bé, em va tranquil·litzar i em vaig relaxar. I aleshores va fluir tot, i tot es va fer molt fàcil, espontani, divertit i sobretot connectat amb vosaltres.

Per a mi, va ser un gran goig veure les vostres cares des del principi al final del conte, i també en acomiadar-nos. Cares lluents i contentes, sortíeu rabent cap al carrer. I aleshores es va produir un petit gest únic que crec que no oblidaré mai: se’m va apropar la Selma i em va abraçar i em va fer un petó a la panxa. A cau d’orella em va dir que s’ho havia passat molt bé. Vaig notar molta calidesa i em vaig sentir molt feliç.

És un privilegi haver estat amb vosaltres a la biblioteca per tercera vegada.

 

Jaume

divendres, 24 d’abril de 2009

23-04 Llegendes de Menorca a Andorra

Andorra, Menorca i Catalunya unides per unes llegendes al meu cor


Explicar llegendes del mar al bell mig dels Pirineus va ser per a mi una anècdota molt especial. Fer-ho a Andorra, un país que me l’estimo com Menorca va ser un fet que m’omple de joia. Fer-ho per a les sis persones que veu venir, un privilegi que em veu regalar.

Els vostres gestos, reaccions, posats corporals m’anaven dient que l’atenció va trigar una mica a aparèixer (ho entenc, era tard, gairebé estàvem sols i potser la distància física no convidava del tot, massa cadires buides). Però quan ho va fer les vostres cares expressaven interès, ganes de saber-ne més, i també meravella, sorpresa de sentir aquelles llegendes i veure’n el lloc on van passar al mateix temps.

Érem tan pocs que no calien aplaudiments i tot i així els veu fer. Això m’indica molt. Per això et dic, Elisabeth, que no t’amoïnis pel volum de gent, jo us les vaig explicar amb tota la força que tinc, i em vaig sentir acompanyat. Era potser un mal dia, eleccions pel mig, dia entre setmana, potser l’hora era difícil de compaginar amb canalla...

I em quedo amb el posat i els somriures oberts de la dona de primera fila, amb el posat del cos inclinat endavant de la senyora més gran, i amb les vostres mirades i aprovacions. I també em quedo amb la frase que va dir la teva companya: “Ha valgut la pena”. Saps, els qui no van venir, ells s’ho van perdre.

Una abraçada,

I gràcies per totes les atencions que has tingut amb mi. Espero treure'n força suc.

Jaume

23-04 Veterinaris al Sagrer

No em digueu com ho faig perquè no ho sé

Prou es va notar que us ho veu passar bé sentint les històries d’animals, sobretot en el de les potes. Jo vaig xalar força, em vaig trobar molt bé, a gust i juganer amb els animals que anaven sortint, amb la capsa on els tenia a tots, amb vosaltres i els vostres ulls que no es van desenganxar ni un sol moment de la meva veu.

Des de la meva talaia, veia somriures, riotes, gestos amb les mans i participació i moltes altres detalls que anaven donant ales a la narració. És llavors quan les connexions entre qui explica i qui escolta milloren. I encabat tot són agraïments i felicitacions. Agraït de debò. I també preguntes, com ho fas per mantenir-los tanta estona amb atenció?

No ho sé, com ho faig. M’hi poso, m’ho crec, miro de llegir el màxim que puc en qui m’escolta i atendre’l, em surt i suposo que de la mateixa manera que quan estic nerviós, la narració se’n ressent (si més no jo ho noto així) quan estic tranquil també passa.

Mireu, ja fa alguns cops que força gent em fa la mateixa pregunta i ara tot just m’he posat a respondre-la. Hi tornaré, estaré a l’aguait del perquè.

El que sí sé, és que m’ho vaig passar pipa i que me’n vaig anar (sento haver rebutjat la invitació del cafè, Elena) doblement pagat.

Gràcies,

Des d’aquí et vull felicitar a tu, Elena, i a tot els claustre per la magnífica feina que esteu fent amb la canalla que us passa per davant. Sou unes privilegiades. Us admiro la vostra feina, i us valoro el vostre esforç amb el qual afaiçoneu futures persones... humanes.

Jaume

dijous, 23 d’abril de 2009

22-04 Llegendes de Catalunya a la residència de Sant Cugat


La gent gran és molt agraïda

Un cop més he anat ha explicar contes amb la gent gran. Realment és un privilegi tenir un públic així. Atent, entregat tot i que no et coneix de res, educadíssim i comunicador. Tret dels que de tant en tant féieu una capcinada i us despertàveu de cop, no veia res més que cares amb els ulls ben oberts i vius. I era igual que estiguéssiu al principi de la sala que ben bé al final, o al galliner. 
I al final, vaig veure a les seves cares rastres d'una bondat supina, que em feien sentir molt bé. Tots des de la seva participació, abans de començar vam xerrar força de temes diversos, van fer que la cordada de llegendes em sentés molt i molt bé. Vaig arribar a casa recordant moltes cares boniques, persones molt ben vestides i arreglades, i sabent que vostès són gent honesta que s'estima Catalunya.
Ara els deixo perquè siguin vostès qui expliquin les llegendes als seus nets, com la mare que va entrar a mitja sessió amb els seus fills per venir a veure l'àvia i en van quedar sorpresos. 
Vull agrair públicament a la Clara el petit gest que ha tingut amb mi en aquesta contada: el contacte amb l'Iria (quan vulguis, t'explico la llegenda de les 4 barres, i treu-te els dubtes del cap que parles molt bé el català, segur que te'n sortiràs), i l'assistència a la contada, acompanyada de la mare, tot un honor. Al teu voltant hi havia tres generacions...
Estic molt content i satisfet d'haver estat amb vostès. Els desitjo una bona diada de Sant Jordi, i dels enamorats.

Jaume Viladric

dimecres, 15 d’abril de 2009

14-04 Veterinaris a Vacarisses

A Vacarisses, vaques i bocamolls

I ja en van tres, a Vacarisses! I m’ho he tornat a passar pipa.I això que éreu pocs, que feia bon dia i s’estava millor al parc al solet després de tants dies de pluja, que a dins a la biblioteca...

Vaig xalar molt explicant-vos el conte de les potes, sobretot quan vau caçar quantes potes li demanava el mico a l’escolopendra. Aquest conte promet, cada cop que l’explico s’allarga una mica. En canvi, el de les cues no creix. Potser serà perquè no en tenim de cues... I pel que fa al de la casa dels animals, aquest conte va creixent a poc a poc.

Espero que les mares que vau venir també us ho hàgiu passat tant bé com jo i com els vostres fills. Per les cares, em va semblar que sí, se us veia molt atentes i participatives. Fins i tot quan vaig fer un comentari fora de lloc sobre les vaques que riuen, hi va haver molta esportivitat en les vostres reaccions.

Pel que fa al conte del caragol que va anar a veure el forat d’on surt el sol, va ser molt divertida la intervenció del nen camaleó, que també va fer de gos. No responia de paraules, però ho feia amb la cara. Va ser una llàstima que no la hi veiéssiu perquè amb el rostre ho deia tot. Molt i molt expressiu.

Per a aquesta temporada, ja he acabat la feina per a la mainada, a Vacarisses. Potser més endavant, potser en una altra biblioteca, aneu a saber. Sigui com sigui, de vosaltres i de les bibliotecàries (sóc sincer) m’enduc un record durant les tres contades  molt entranyable. I de dues mares de la contada d'animals,  molt especialment.

I ja ho sabeu: pels Sants innocents, enganxeu llufes a l’esquena de la gent i durant tot l’any, estimeu els animals.

Per cert, sabeu quantes potes li va comprar el caragol a l’escolopendra?

Disfruteu de la privilegiada visió que teniu de Montserrat! Adéu,

Jaume