Quan nosaltres mateixos ens empresonem
Ahir vaig tenir molt bona companyia, a Can Brians. Tres narradores que aprecio molt, que es donen a la narració i als narradors. Totes tres diferents, amb el seu tarannà -no podia ser d’una altra manera- em van acompanyar molt i molt bé en la visita als reclusos del DAE.
La sala, gran, gairebé sense mobiliari, hi havia col·locat uns matalassos a mida per un dels racons en forma d’u, amb força coixins, a terra.. Neta, polida i il·luminada. Tot convidava al recolliment, però res era obligat.
I en aquest marc els presos hi van passar una hora llarga, badant amb les històries, algunes més complexes que altres, però totes amb un missatge, explícit a vegades, deduïble en d’altres. En totes van xalar, en les explicades en català, també, tot i que n’hi va haver alguns que captaven més del que semblava, i d’altres captaven menys del que volien.
És una llàstima que no els arribin contes en català, als presos. Negant-los aquest dret, els estigmatitzem, a nosaltres mateixos, narradors, i vés a saber si hi haurà algun pres que pot arribar a pensar que en català no es poden explicar contes.
Negant-nos aquest dret, penso que ens fem molt de mal i no som un bon exemple per a nous narradors. Tenim tanta por, que no cal que ningú ens prohibeixi narrar en català, nosaltres som el nostre millor botxí. I això m'empipa.
Jaume
