dissabte, 26 d’abril de 2008

25-04 Presó 4 camins. Tarda

Quan deixes de buscar, ho trobes

Per fi va arribar la recta final. Érem un grup de 5 contaires amb ganes de mostrar altres móns fora dels barrots. Les companyes tenien ganes d'explicar i s'hi van esplaiar tot el temps que van poder. Tot té un límit. I hi vaig gaudir molt de les seves històries i de la pinya que es va fer. Hi va haver moments que vaig tenir la sensació de coneixèr-les de tota la vida, i en canvi, només era un principi. Tothom va gaudir de les històries, uns sentint-les i les altres narrant-les.

I al final, vaig tenir una sorpresa provinent del Marroc, via Vic. L'Abdalah em va ensenyar una variant de la història de L'hostaldel llamp i un truc de cartes, que ja li vaig dir que el difondria a nom seu. Parlava un català perfecte, amb un accent de la terra que faria l'enveja de molts de soca rel. Abdalah, quan surtis perquè no fas idiomes?, que li pregunto(en sap cinc, i salta a la vista que té facilitat). Em va mirar, va somriure amb cara de trapella i m'esbolla sense pensar-s'ho (segurament pensant que jo era boig) que ell s'estima més fer de paleta: Jaume, amb aquesta feina sempre es va variant, i construeixes coses noves i treballaré a l'aire lliure...

Abdalah, desitjo de tot cor que sigui aviat que construeixis un món nou que sempre tingui aire lliure. Una abraçada,



Jaume

25-04 Presó 4 camins. Matí

El jardí de 4 camins
Poder gaudir d’una bona pinya de contaires és gratificant, però ho és més si el públic que escolta s’involucra tant. El matí de primavera era preciós, el marc dels contes, gairebé idíl·lic: una fonteta, solet agradable a la cara, gespeta als peus, petits arbres amb pardals fent música de fons. Fins i tot les cadires eren còmodes!
En començar vaig notar que una part del grup estava tensa, distant, tancada i a l’espera de veure què passaria davant seu. L’altra estava en graus diferents oberta i receptiva. El primer que va fer un dels presos amb la seva franca espontaneïtat era exigir-nos que comencéssim, i va seure a dos metres nostres a la cadira que ja duia enganxada al darrere. Un moment sisplau, que no trigarem. Ell premonitzava com acabaríem.
De mica en mica tots es van anar donant a les històries, el grau d’atenció, participació i interacció era elevat. La satisfacció deixava marques a les seves cares. I a mi, també. El de la cadira i les presses em va ajudar a trobar les paraules adequades en castellà que no m’acababen de sortir... i entre ells feien comentaris. Gràcies. De cop, les cartes que duia a la mà –com per art de màgia- cauen a terra. No passa res diu el de la cadira per tranquil·litzar-me. I ho va aconseguir, l’adrenalina m’havia sacsejat en veure les cartes escampadetes i desordenadetes. Gràcies, també.
Contar el segon conte amb el Sergio, “la dama del retrat de qui em vaig enamorar” va ser un goig. M’agrada tenir aquell punt de sorpresa i que la persona que m’acompanya tingui iniciatives. Enriqueixen la narració. I els seus companys hi van connectar i riure (que d’això també es tractava) de seguida. Gràcies per fer un duet amb mi, Sergio.
Recordo moltes cares rient i molts posats demostrant amb major o menor expressivitat com de bé ho estaven passant. I això es capta i es tradueix en alguna cosa especial que s’impregna a tot arreu. L’Èlite, un noi gairebé de dos metres, amb unes espatlles de nedador i uns braços de ferro, tot ell polit i ben arreglat, com si anés de festa, (què guapo tenir aquesta premissa sent allà dins) es contraposava a les grans convulsions que feia en riure, a les poses que feia amb el seu cos, que desbordava alegria. Espero que aviat ens trobem per Horta, o per Barcelona, “tocaio”.
I la cirereta del pastís la va posar, privilegi per als qui érem allí, el Luís, un dels presos, que va recitar de memòria, poemes (força complexos) fets per ell. Primer amb molt nervis, després no tants, però amb una força, que explicava les grans idees clares que té el Luís, la seguretat en ell mateix i en el que escriu. Tot un referent entre els seus companys. Luís, gràcies per haver vingut a veure’ns (sé que primer no ho volies), per haver-te quedat i per haver-me fet arribar el teu robust i bonic missatge, amb els teus poemes i, sobretot, la teva presència.
Vaig sortir d’allí, pensant que m’agradaria repetir un altre matí com aquell.
Jaume

dimecres, 23 d’abril de 2008

23-04 CNL Cerdanyola del Vallès


No havia explicat mai contes sota la pluja!

I gràcies a vosaltres ho he viscut: xocant. Un munt de sensacions contradictòries em passaven pel cor mentre la meva boca us omplia de llegendes: Però què fan que no marxem! Que guai, i què divertit! Ai, ai, ai que els llamps són cada vegada més a prop! Caram, i no marxem, tu: estan aguantant sota la pluja! [per cert, gràcies per tancar-me la maleta] Hauríem de marxar, Jaume, tanca la barraqueta, que no ho veus? Sí, sí però una llegenda més i acabo!



Pels que no hàgiu entès res encara la Maria, la Palmira i la Irene us poden explicar la clau del misteri. Tot plegat ha estat molt gratificant. Us torno a donar les gràcies per haver permès allargar la sessió, ni que sigui a la fresca. Per molta oferta meva, (se m'ha acudit una mica tard, però és així) si vosaltres no us hi quedeu, avui ningú hauria sentit per què la reina mora es va suïcidar, ni per què el castell de Montcada es queda sense muntanya, ni les raons de la condemna del Comte Arnau de Mataplana, el mite més difós de Catalunya. Sabeu què? Aquest mite és tan fort, que fins i tot estudiosos de prestigi com Menéndez Pidal, creien fermament que va existir (al Ripollès molts encara ara!). Jo... A mi, m'agrada pensar que va existir, com a mínim el senyor José diu que ha estat a les restes del castell de Mataplana. A més, he conegut l'Abraham (et torno a demanar disculpes per haver-te donat tants cops l'esquena mentre narrava), que amb la seva actitud oberta d'assimilació de la cultura que l'ha acollit, l'honora, el dignifica i jo, des d'aquí us vull agrair en públic a tots la vostra capacitat d'obertura cultural: afegir-se a un mateix cultures o llengües diferents mai resta, enriqueix: a un mateix i a la societat. Amb l'avantatge que no es perden les arrels.



Mireu, ha estat genial reconèixer cares del Sant Jordi passat. I n'he vist forces, i us he vist disfrutar, somriure i riure. Per a mi era tot un repte:
1. Tenir part del mateix públic és una gran satisfacció pel que significa, jo m'ho prenc com un afalac. Gràcies per repetir.
2. Tenir part del mateix públic m'ha obligat a buscar algun tema diferent, també la manera de presentar-ho, i que tingués ganxo (és clar). Saber que us ha agradat és el millor pagament a l'esforç titànic (no tant com el del comte Arnau) que m'ha significat preparar la contada. Amb tot, sóc així, he gaudit molt amb el treball previ. Potser massa, perquè a mesura que anava descobrint llegendes les anava incorporant i el material recollit ha estat excessiu. Però això no és problema, aviat ho tindré resolt. En faré una bona sel·lecció. Aquesta és una de les gràcies que té estrenar un espectacle.
3. Tenir part del mateix públic m'ha donat molta tranquil·litat mentre narrava perquè m'estàveu dient amb el ulls que vivíeu la història, i us he vist reaccionar amb fàstic per la malaurada Saurimonda o per la monja del convent de Malacara, o amb riure explosiu pel fill de la priora, o amb ulls com taronges pel destí de les 100 donzelles. I a tots us reconeixia, i m'han vingut imatges del Sant Jordi passat. I he sentit una gran felicitat.



També vull agrair els que heu vingut sense conèixer-me, alguns us he vist ansiosos i d'altres una mica pansits. Crec que és normal, tampoc es pot fer un treball i aconseguir que agradi a tothom.

Però tots, m'hau fet un regal molt i molt bonic amb la vostra presència, que no oblidaré, de debò. Gràcies.

Una gran abraçada,

Jaume

dimarts, 22 d’abril de 2008

22-04 Presó 4 camins

Un món en el món

Passa sovint que les coses són més difícil dins del nostre cap que a la realitat, quan les tenim al davant. Això m'ha passat aquest matí amb vosaltres. M'havia fet a la idea que alguna cosa havia de ser diferent. I un cop allà dins, els vostres posats, somriures, gestos m'han fet oblidar on era (l'Albert ja ens ho havia comentat que podia passar això...) i si bé l'ambient era especial, també ho era la vostra escolta:
No us podeu ni imaginar com de bé m'ho he passat explicant el conte del Pere Calders (segur que el tenen a la biblioteca) que es diu El problema de l'Índia i suposo que tots sabeu perquè. Efectivament, li he de donar les gràcies a l'Eulogio per haver-se ofert a participar en el conte (i a vosaltres també per participar fent banyetes i bramant). L'hauria pogut explicar igual, però us ben asseguro que no hauria estat igual. Amb ell tot ha estat molt més divertit i la narració ha guanyat amb riquesa. A més, estic convençut que l'Eulogio també s'ho ha passat molt bé. Si més no, a més a més de cara de vaca (que ho ha fet molt bé) somreia tant que la cara de felicitat quedava ben mostrada.
Saps Eulogio, què passa amb els primers amors, oi? Per petits que siguin no s'obliden mai. Doncs a tu -perquè ha estat el primer cop que explico contes a la presó, perquè també era el primer cop que explicava aquest conte, i perquè has estat tu el voluntari amb el teu somriure i la teva gràcia- no t'oblidaré mai. Gràcies de nou.

Jaume